El Patronat Treig-Montagut (cal Suec)

La base bibliogràfica per aquest article es del llibre "El Patronat Treig Montagut de Móra d'Ebre (1942-1972)" de Xavier Garcia Puerto, editat pel CERE i guanyador del VIII Premi d'Assaig Artur Bladé i Desumvila.

La Ribera d’Ebre fou una de les comarques de Catalunya que visqué una postguerra més dura i crua, a causa de les ferides rebudes durant el conflicte fratricida. Un temps que encara crema a les ments dels vilatans.  Móra d’Ebre, com a centre administratiu i vital que havia estat fins aleshores, havia de capitalitzar la sortida d’aquell lot, oferint serveis i infraestructures per a u temps en què la vida era poc més que supervivència.

En aquesta època tan necessitada, existí la possibilitat d’erigir a Móra d’Ebre un Hospital destinat als pobres de la localitat i, per extensió, de la comarca. Aquesta iniciativa benèfica era l’objectiu del matrimoni Treig – Montagut (un dels hisendats més rics de la contrada) i així ho van indicar en els seus testaments.

Móra d’Ebre sempre havia d’enviar malalts als centres de Tortosa o Reus, entre d’altres, i la construcció d’un Hospital hauria significat una gran ajuda per a la Ribera, a més d’un esforç de descentralització. Per poder fer realitat l’objectiu últim de Santiago Treig Montagut (un dels prohoms de Móra d’Ebre), als primers quaranta (1940) es constituí un Patronat format pels representants més significatius de la vila, per administrar l’extens patrimoni. Malauradament i malgrat tot, l’obra d’aquest Hospital no es féu mai.

Santiago Treig Montagut i el seu patrimoni

Santiago Treig Montagut va néixer a Móra d’Ebre el 28 d’agost de 1873 en el sí d’una família formada pel seu pare Jaume Treig Piñol, i la seua mare Tomasa Montagut Cuadres, el seu germà Climent, i posteriorment la seua germana Rita. Tenien la seua residència a la casa ubicada al carrer Estrella 2 – 4 (el solar és avui la Plaça estrella). La família posseïa en cert estatus a la població, ja que el pare, a més de ser advocat de professió, era elegible per a càrrecs comunals, i els seus dos fills sabien llegir i escriure. Si en un principi ambdós germans eren llauradors, posteriorment passaran a ésser comerciants, i Climent propietari.

Santiago Treig nasqué i visqué la joventut en una Móra d’Ebre que dóna la benvinguda al nou segle, amb una població establerta i estancada al voltant dels 4.000 habitants i amb una economia puixant, gràcies a la salvaguarda que li oferia la seua orografia enfront de l’embat de la fil·loxera. Era el temps de la Restauració i la gent es planyia del desastre colonial, tema de conversa habitual i font d’històries personals, mentre s’anava afermant el catalanisme polític que no deixaria de créixer.

Aquest nouvingut en la política tenia la seua versió morenca en els republicans, que aconseguiren desplaçar en el consistori els carlistes (1903) fins al moment poderosos. Els republicans van haver de fer front a l’esclat de la fil·loxera i la crisi que provocà fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, i es van consolidar amb la creació del centre Instructiu Democràtic –CID- (La Democràcia) el 1915, amb clara voluntat d’acció política i cultural.

Aquesta puixança té el seu colofó en el bastiment del pont de ferro el 1918, aconseguit pel diputat Joan Caballé y Goyeneche, que significà la fi de muletes i llaguts. Tots aquests canvis també s’havien reflectit en el sector econòmic; si bé encara era predominant l’agricultura (amb oliveres, ametllers, garrofers i patates, a més de la vinya), prenia una desconeguda força la indústria (ultrapassant els límits comarcals), amb dos grans sectors: la transformació d’elements agrícoles (molins d’oli, fàbriques de sabó, etc.) i la transformació de materials (guix i ciment, bòbiles, etc.)

La situació de Santiago Treig transcorre paral·lela a la seua vila, i experimenta un gran salt arran del seu casament amb Consolació Montagut del Àlamo, que es casava amb ell amb segones núpcies. Consuelo, era natural de Móra d’Ebre, membre de l’antiga família dels Montagut. Posseïa un extens patrimoni provinent d’una magna herència familiar, que s’anava engrandint generació rere generació. Ja el seu avi, Josep Montagut i Riba, comptava amb grans possessions, procedents del seu pare, Joan Baptista Montagut i Pedret, que va ampliar amb diverses adquisicions, algunes gràcies a les desamortitzacions de 1855, o d’altres comprades a particulars que acabarien per configurar un important solar situat “intra muros” (dins les muralles). Aquest mateix solar fou posteriorment ampliat amb d’altres adquisicions i acabaria per configurar la seua casa pairal, coneguda com Cal Suec. Aquest sobrenom provenia del seu primer matrimoni, amb Joan Alhenius Jonhson, cònsol suec a Barcelona. Amb la unió entre Consolació Montagut i Santiago Treig, aquest passava a convertir-se en un  ric hisendat, amb un gran patrimoni en terres situades a Móra d’Ebre i Benissanet; amb la mort de la seua dona el 1935, tot quedava a les seues mans.

Amb aquest gran salt, conseqüència de l’entrada a la família Montagut, Santiago Treig fou un dels personatges més influents de la població, amb el seu paper de gran propietari, i complí amb les obligacions socials que tenia un senyor de la seua posició. Així, cap a l’estiu de 1929, col·laborà amb la gens desestimable xifra de 25 pessetes al fons elaborat per tota la població destinat a l’erecció d’un monument a l’insigne escultor Julio Antonio. Aquest l’havia de realitzar Santiago Costa, un altre magnífic escultor de Móra i cosí de l’homenatjat.

Tot i no tenir filiació política definida, ja que no estava associat a cap grup ni partit polític, el seu posicionament ideològic quedà ben palès quan la situació començà a ser crítica pels propietaris de terres com ara ell.

El 6 de juliol de 1932 es constituí la Guarderia Rural de Móra d’Ebre de la qual Santiago Treig va formar part de la Comissió Organitzadora i era el secretari. Era una societat formada per alguns propietaris agrícoles de la població i la seua finalitat primera era la protecció de la propietat privada en contra d’elements aliens a aquesta i dels seus propietaris.

Es tractava d’hisendats que “veien amb recel la marxa de la república, van creure necessari augmentar la vigilància de les seues propietats per tal d’impedir robatoris a les sues finques” i arribar, si era necessari, a la contractació de guardes, aspecte assenyalat en els seus estatuts. Aquesta era la resposta i la traducció des del punt de vista dels terratinents de la gran efervescència associativa d’aquella època, una mesura de força. Mesures d’aquest caire venien justificades per l’extensió i el nivell de descontrol al qual estava arribant durant aquelles dates el conflicte rabassaire, un dels pols de conflictivitat que va haver d’afrontar la II República a Catalunya.

La recessió econòmica del període i el conseqüent augment de l’atur eren les causes bàsiques de la gran inseguretat.

En el clima enrarit i de gran agitació que vivia Móra en aquella època no era el més propici perquè personatges com Santiago Treig es deixessin veure massa...

La radicalització de les postures polítiques i socials afavorí un procés que culminà en la revolta que esclatà a Catalunya la matinada del 19 de juliol. Immediatament arribaren a la zona les tropes mobilitzades des del camp de Tarragona, davant la por d’una possible entrada de feixistes des d’Aragó. D’aquesta manera s’instal·là el Comitè Local de Milícies Antifeixistes, s’inicià la influència anarcosindicalista a la vila, i diverses persones de partits de dreta són afusellades.

Amb la col·laboració de la Societat Obrera els anarquistes van arribar al consistori i de seguida van encetar la col·lectivació, per tirar endavant els conreus. Tot plegat fins que van ser expulsats per la guàrdia d’assalt i carrabiners de la República després dels fets de maig de 1937. amb aquest arribà el govern Negrín, sota l’òrbita comunista, i el retall d’autonomia al govern de la Generalitat.

La gent de la Ribera, molt minvada per l’anada al front dels homes, els ajusticiats, els fugitius i els bombardeigs aeris, es trobava més pendent de l’evolució del front d’Aragó que dels esdeveniments polítics de Barcelona.

A més la natura feia recordar on vivien, sense respecte envers ningú, amb la forta riuada d’octubre de 1936, que va fer malbé conreus i es va haver de refer tot sense ajuda oficial.

Tot i la substitució de les milícies per tropes regulars, no es va poder deturar l’inexorable avanç cap a la Mediterrània dels franquistes, i l’exèrcit republicà es retirava de Móra d’Ebre el 3 d’abril de 1938.

Amb l’entrada dels nacionals a la població, Santiago Treig fou imposat com alcalde per l’exèrcit de Franco, sembla ser que contra la seua voluntat. La seua negativa era fàcil de comprendre, ja que Móra, era en aquells moments, una frontera provisional i perillosa en una situació de ple conflicte, que s’accentuaria en poc temps.

Tot i no haver-se deixat veure gaire i no tenir filiació política directa, la seua situació de gran hisendat i de persona d’ordre propiciaren aquest nomenament, tot i el seu precari estat de salut. Malgrat les dues circumstàncies en les quals es trobava, sembla ser que ser un bon alcalde, ja que va atorgar perdó a diverses persones amb denúncies.

Però poc temps després, la nit del 25 de juliol, quan es produí la posterior entrada dels “rojos” (que marcà l’inici de la Batalla de l’Ebre), fou detingut i afusellat.

Aquest fet no fou estrany dins les actuacions que tingueren lloc a la comarca i són mostra dels punts de crueltat i divisió als quals  va dur la guerra.

D’aquesta manera el nostre personatge desaparegué a l’edat de 64 anys, deixant un substanciós patrimoni, (valorat en més de 175.000 pessetes, entre terres i cases)

Que va passar amb tot aquest patrimoni?

En el seu testament deixava a la seua germana una pensió vitalícia de 100 pessetes i la resta el cedia per la institució d’un Patronat amb el seu nom, que havia de dirigir l’alcalde, el jutge municipal, el capellà i el comandant de la Guàrdia Civil, amb la finalitat de construir un Hospital per als pobres del poble.

Aquesta disposició, l’ànima del testament, és còpia integra de la voluntat de la seua difunta esposa, Consolació Montagut de l’Àlamo, “la Sueca”.

Que va passar?

Això ens dona peu a un altre article, donat que en aquest només hem tractat de donar a conèixer a Santiago Treig i la seua esposa Consolació Montagut, a la que la gent del poble recordava passejant amb el seu cavall i un petit drap negre tapant-li el nas “tenia un càncer”. Es va fer un nas de cera, el qual només portava en públic.

Fotografia de la família de Consuelo Montagut (primera a la dreta dempeus) ha estat cedida per les germanes Paquita i Rosa Descarrega.

Plaça de la Verge amb casa el Suec abans de la guerra 

Benet Messeguer i Villoro

Del llibre d'Artur Cot  "S.Costa - B.Messeguer. Dos artisites de l'ebre Català"

Móra d’Ebre la llarg del temps ha manifestat uns constant històrica receptiva, en donar-se i obrir-se a tots els que han cercat acolliment a l’ombra de la morera simbòlica. La plaça de Baix en la seua significativa estructura oberta de cara al riu –el carrer Major de la vila- ha acceptat amb una amical abraçada a quants s’han atansat al nostre poble sens inquirir qui són i d’on vénen. Al primer terç del segle XX aquesta particularitat es manifesta, entre altres, en figures com la d’Alenius, suec comerciant de vins, cònsol de Barcelona, qui es casà amb una filla de Móra, Consolació Montagut de l’Àlamo. Amb el tècnic cristaller txecoslovac –de Bohèmia- Grezner, casa a casa Saloni del Riu, constructor d’una central tèrmica a Móra, recordat per haver establer a la vila l’assemblea de la Creu Roja. I per últim aquell esperit inquiet, l’italià Marzaz, nat a Paula d’Ístria (avui Iugoslàvia), immers en el món de l’automòbil en el seu temps apassionant. Foren molts més els que arrelaren entre nosaltres en aquella Móra diversa i recordada per la seua qualitat capdavantera; entre ells hi havia també una família d’acreditats ebenistes: els Messeguer, procedents del baix Aragó, que treballaven a la cassa de mobles Martín –fundada abans de l’any 1726, que ja és molt dir en una casa artesanals.

INFANCIA I JOVENTUT

Els Messeguer i Villoro estaven domiciliats al carrer Doctor Peris, un carrer creat a últims del segle XIX a l’indret on hi havia la muralla antiga, una mena de Ronda, que la gent durant molt de temps ha conegut com la “Costa del Quincallaire”, ja que allí una de les primeres cases bastides fou la dels Bages que es dedicaven a la venda de quincalleria. Els Messeguer habitaven el tercer pis de la casa número quatre, allí neix, el dia vint-i-set d’octubre de 1927 Benet, fill de Joaquim Messeguer i Gil, natural de Massalió i Àngela Villoro i Alcover, natural de La Fresneda. Diversos autors donen la naixença l’any 1930 i altres el 1932. la Gran Enciclopèdia Catalana, suplement de l’any 1930 inicia amb una interrogació el lloc i la data de naixement. Sortosament al nostre Registre Civil dóna per enllestida la qüestió.

La infància de Benet transcorre a la nostra vila, els nostres carrers i la nostra rodalia va conèixer de tot allò que és capaç un infant i després un adolescent. Va gaudir del nostre sol i de l’amistat de les nostres gents, li agradava l’estiu on sentida predilecció per l’assignatura del dibuix. Va fruir de Móra i els morencs, fins als dies de la tragèdia de la guerra civil que obligà a la família Messeguer a seguir els camins de l’exili fins retrobar una nova casa, un nou niu i una nova nacionalitat en aquelles terres saturades d’acolliment més enllà de l’oceà immens on floreix la dàlia, vegeta esplendent la palmera i fruita l’ananàs. La seua arribada a Mèxic va tenir lloc l’any 1944, poc temps abans de la fi d’aquell desgavell que arrasà les terres velles d’Europa, fet que com la tragèdia espanyola influí vivament en el jove.

LA FORMACIÓ ARTÍSTICA

Pere Calders escriu:

“Posseïdor d’una sensibilitat artística innata, amb una forta vocació per la qual va trobar estímuls i facilitats tant en el medi familiar com a la nova terra que ja considerava seua per a sempre més, en Benito Messeguer va ingressar en una escola, La Esmeralda, que sota patronatge oficial es proposava de fomentar la lliure expressió artística dels alumnes. Fou per ell un món obert de bat a bat, i es convertí en un deixeble tan brillant, tan enfervorit, que uns anys després –pocs en una perspectiva històrica- esdevingué director de La Esmeralda”.

L’art mexicà revolucionat, com tota la vida de la nació després de 1910, va omplir els seus ulls, estimulà la seua preocupació pels valors estètics i el captivà amb la seua lluminositat i policromia esplendent.

L’art del mural és tan vell com vella és la humanitat. Orient i occident, en tot temps, ha cobert la immensitat freda de l’arquitectura estructural obsessionats per “l’horror vacui”. El desig d’embellir l’entorn en què l’home es mou i viu, amb formes belles i colors estimulants, ha produït pintures i vitralls, ceràmiques i tapisseries guarnint al llarg dels temps cases i palaus, temples i sales de cort o de justícia. Mèxic gaudia d’una gran tradició artística manifestada en l’estètica asteca d’un barroquisme atuïdor que influeix en l’art colonial i que per enriquir el bigarrament decoratiu recorre a les plomes decoratives dels ocells, a les pedres semiprecioses o als encastaments de mareperla.  Els temps immediats a la independència semblen estroncar la producció artística que en el segle XX ofereix la triada fastuosa de Rivera, Orozco i Siqueiros. Els murals impressionants d’aquests semblaven haver donat tot el possible amb el seu cromatisme vivíssim, exhalador d’un nacionalisme obsessiu.

“!I és interessant de senyalar que quan Benet Messeguer començà la seua obra, la pintura mural (que és la pintura nacional de Mèxic) semblava ja esgotada i ell aconseguí de revitalitzar-la perquè sobrepassà la concepció narrativa i historicista dels seus predecessors, conjuminant, en reeixida síntesi, la inspiració reivindicativa i social mexicana, amb l’expressionisme i el surrealisme europeus, tan ancorats també a Catalunya. Perquè Benet Messeguer, les arrels originàries enfonsades en les terres de la Ribera d’Ebre, productora de notables artistes plàstics )i ací el nom de Julio Antonio és imperatiu), no vam morir mai. Al contrari, el contacte amb la fecunda terra mexicana, van donar l’arbre robust de l’obra de Messeguer, rellevant també en la pintura de cavallet i àdhuc en l’escultura”.

LA CRÍTICA ARTÍSTICA

“...Messeguer se acedita de una notable pureza de concepción, al transformar la punzante realidad en poesía florece abiertamente la esencia de su espíritu, entregándola sin groseras articulaciones ni estridencias coloristas, con la honestidad de un lenguaje plástico expresado en sobrias tonalidades” (“La Opinión” Los Ángeles, California. 6-V-1962).

“...Messeguer es un artista que, conviene apuntarlo, ha tenido una carrera y una preparación más que brillantes. Sus estudios en la Escuela de Pintura y Escultura, primero y después, ya como creador, sus búsquedas y sus intentos para desembarazarse de influencias o tendencias establecidas hicieron de él uno de los artistas de la nueva generación con mayor inquietud y ahora es una de los valores nacionales” (Alfonso de Neuvillate. “México en la Cultura” “Novedades” 6-X-1963)

“Benito Messeguer, pintor épico de grandes vuelos, los terrenos que ataca son universales. De gran fuerza y vigor en el trazo, de pinceladas libres, apasionadas, sin embargo, existe un equilibrio de profunda reflexión, en fin, una pasión dentro de una disciplina” (Augusto R. Salas” “El Universal” 9-VIII-1964).

“Con esta suprarrealidad poética en el medio de la cual siente siempre al hombre, el joven pintor está abriendo posibilidades nuevas a una pintura como la mexicana que no ha gustado nunca de circunscribirse a los mandatos de la realidad objetiva ni caminar sin asidero por los dominios de la fantasía arbitraria” (Antonio Rodríguez, “El Día”, 21-IX-1964).

UN ACTIVITAT DESBORDANT

Perquè havien d’esser curts els seus dies, la seua obra fou activíssima, treballador infatigable, deixà una producció que ens admira. Al catàleg editat amb motiu de l’exposició de l’any 1983 hi figuren 227 pintures, 5 fotografies tipus mural, 6 tapissos, 21 escultures i 3 miniatures. Aquesta obra es conserva en els següents museus: Museu d’Art Modern i Museu de Belles Arts de Mèxic, Museu de Toluca, Museu de Culiacán, Nacional de Jerusalem, Museu de Córdoba (Argentina) i en col·leccions privades d’Estats Units, Holanda, Suïssa i Mèxic.

ELS MURALS

La tècnica muralista fou la preferida de Messeguer. Entre altres obres seues cal destacar les realitzades a: “Hotel Casino de la Selva” de Cuernavaca (any 1961). “Escuela Nacional de Economía” a la Universitat de Mèxic (1961). “Instituto Mexicano de la Audición y el Lenguaje” Mèxic (1966). “Ermita Zaragoza” Mèxic (1978). El més conegut de tots és: “El Quijote, mensaje oportuno”.

“El  Quijote” va merèixer, amb motiu de la seua inauguració el 10 de desembre de 1981, la publicació per la Direcció General de Comunicació d’un treball amb un bon recull de fotografies en negre i color del mural que ocupa una superfície de cent metres quadrats. L’acompanya una introducció escrita per Antoni Rodríguez titulada “Orquestación jubilosa de cantos sonoros y visuales” on l’autor comenta: 

“Es posible, sin embargo, que la originalidad y la fuerza de la obra se deba fundamentalmente a la palpitación rítmica, como de bomba cordial, que el artista imprimió a toda la red sanguínea y al cuerpo estremecido de la pintura.

Se confirma aquí, el don que tiene el arte mural de asociar la arquitectura, que muchas veces es muda, a la canción de los ritmos.

En otro tablero del mismo edificio alcanzó Messeguer mayor poder de síntesis: una marea de luz que proviniendo del cielo ilumina varios aspectos de la vida del hombre y alcanza su mejor expresión en la atmósfera que envuelve a dos seres humanos abrazándose.

Con el caballero andante canta Benito Messeguer aquellos aspectos de la existencia que por bellos, nobles y dignos quiso el generoso idealista que todos disfrutasen: el amor, la fraternidad humana, el derecho a la libertad por la cual, según el primer mandamiento de su ley... se puede y debe aventurar la vida. Y lo canta por medio del color, de los ritmos, de la luz”.

UNIVERSILITAT DE MESSEGUER

Messeguer era home d’activitat incansable, participava en totes les manifestacions artístiques del país i de fora per allunyades que fossin: Bienal de Tokyo (1961), Roma, Varsòvia i Estocolm, entre 1965-67, col·lectiva de pintura de Tel Aviv (1968). Una llarga contribució a l’art que li reportà nombroses distincions entre les quals cal remarcar: Primer premi a l’exposició “Nuevos valores en el Arte Mexicano”, menció honorifica al “Primer Certamen en honor a la Madre”, medalla d’or a “Exposición de Maestros de Artes Plásticas, Galerías Chapultepec”. Foren tantes les distincions que va rebre que impressionaren vivament l’opinió popular que va promoure un “Homenaje Nacional a Benito Messeguer”, organitzat per ‘Institut Nacional de Belles Arts de la capital mexicana durant els mesos de setembre a novembre de 1983, un any després de la mort de Messeguer esdevinguda el 19 d’octubre de 1982. per aquells dies F. Moreno Capdevila escrivia: 

“Benito Messeguer, hombre desosegado, de nuestro tiempo, de una firme actitud vital, permanece hoy en ese otro Benito Messeguer que poco a poco fué objetivándose en su pintura, tomando forma en sus cuadros, en sus murales, en sus dibujos y gravados; en estas obras vitales que hoy presentan, como homenaje póstumo, en las salas del palacio de Bellas Artes”.

DIEGO RIVERA  I BENET MESSEGUER

Diego Rivera va passar a la posteritat com un dels grans, tal vegada el més gran dels muralistes mexicans i com un dels personatges polítics més compromesos dins la societat mexicana. La seua casa donà la volta al món per un fet tràgic que en ella esdevingué, l’assassinat del revolucionari rus Trotski, l’any 1940, que en ella havia trobat acolliment.

Ignorem quin tracte va tenir Rivera amb Benet Messeguer, però sí coneixem una bona lloança en favor del morenc, és la següent carta feta pública amb motiu de l’homenatge pòstum.

“México D.F. 2 de junio de 1955, Sr. Arq. Pedro Serrano Presente. Arquitecto: Con el mayor gusto me permito decir a usted que estimo gratamente el trabajo de Messeguer, al punto que adquirí para mí un cuadro de él.

Encuentro en su trabajo grandes cualidades y sentido de la realidad y lo creo perfectamente capaz de llevar estas condiciones a la pintura mural. Si usted le da ocasión de hacerlo, creo que hará una buena cosa en favor del desarrollo progresivo de la pintura mexicana en sus valores nuevos.

Muy atentamente de usted s. S. Diego Ribera”

La vida de Messeguer s’extingí molt prompte, fou com el roure abatut per la tempesta, com l’heroi que more al peu del castell, com l’obrer de l’art al peu del mural que espera l’últim glop de pintura fresca i viva. Messeguer deixà aquell món que tant estimava i tant admirava en la plenitud de la joventut, pe romandre eternament jove, per tancar la seua curta existència amb un gran interrogant... Ningú more per sempre mentre és recordat. Móra la seua vila natal, el recordarà en la seua infància feliç, quan s’atansava joiós al camp d’esports on ara s’aixecarà aquest monument. Pels morencs, Messeguer romandrà per sempre en un dibuix d’espirals immenses i òrbites sens fi en un espai sideral on floreixen inquietuds i on fruiten la pau i l’amor.

Latin American Art
Mural Ermita
Murales en Ciudad Universitaria
Mural del Imal (Instituto Mexicano de la Audicion y el Lenguaje

Malauradament el monument que es posà als jardins del Poliesportiu desaparegué uns anys després per obra i gràcia d’uns desaprensius destructors de obres d’art.

L’obra original de l’escultor Marçà Giné, però, roman a l’ajuntament.

Anys després es posà el nom de Benet Messeguer al carrer que va des del carrer de la Palla a l’Hospital.

Com altres artistes del nostre poble, malauradament, Messeguer, és més un nom d’un carrer que un artista que com altres va néixer a Móra d’Ebre, que honora aquell aforisme castellà que diu “nadie es profeta en su tierra”

Els qui van bastir el monument a Julio Antonio

L'any 1990 i clausurant el primer centenari del naixement de Julio Antonio, Artur Cot escrigué aquestes línies parlant sobre les personalitats que, conscients del gran nom de l'escultor morenc, van bastir-ne un monument a la plaça més emblemàtica de les places de mora, La Plaça de Dalt.

Feia ja deu anys que Julio Antonio havia mort a Madrid i el seu record era ben present a Móra. Diversos tractadistes d’art i escriptors havien desgranat lloances i comentaris en revistes especialitzades i a la premsa diària. A Móra es publicava per aquell temps un quinzenari “La Riuada” que al llarg de tres anys sembrà inquietuds i cultura entre els morencs. El mèrit principal d’aquesta publicació fou mentalitzar als lectors de qui havia estat Julio Antonio i promoure el monument dedicat al seu record. Al número 15 (15-II-1928) transcrivia el text de la làpida que s’havia de col·locar a la seva casa natal, també publicava un escrit redactat per E. Lorenzo Salazar: “Una vida intensa”, un comentari de R. Nogués: “Recordança”, Jordi Montseny –pseudònim del recordat Ferran Solé- llençava una invitació a construir un monument “...des del bell mig de la nostra plaça major ens avivaria constantment al delit de lluitar i vèncer”. Poc temps després Bladé i Desumvila escrivia: “No és que vulguem ídols. Però a els homes que sobresurten de la mida ordinària no poden considerar-los igualitàriament... Al bell mig de la plaça... la silueta de l’artista insigne s’enlaira graciosa i noble, recordant al món, la força gairebé divina de l’art eternal” (número 18, 15-III-1928). Rouret i Callol convidava al “...tribut de veneració i enaltiment més gran que hom pugui fer-li” (número 21, 1-V-1928).

A partir d’aquell moment Móra reaccionà amb entusiasme i el jovent –ai si el jovent vol!, de quantes coses bones és capaç el jovent!- inicià la campanya de recollida de cabals en pro del monument amb festivals celebrats al “Centre Instructiu Democràtic”.

Santiago Costa, bon escultor, parent i deixeble de Julio Antonio, presentà la maqueta del monument –Costa obtingué per aquell temps un premi nacional d’escultura exaltant la gràcia del sant més universal: Francesc d’Asís-. El monument a Julio Antonio mostrava una estructura apiramidada, com un obelisc. Com una pregària, com una fita. Sobre una base escalonada de pedra del Masroig una matrona inspirada en la “Venus Mediterrània” coronava de llorer la testa de bronze del lloat fill de Móra.

A partir del número 35 (1-XII-1928) “La Riuada” inicià la publicació de les llistes de donants. Encapçalà la primera l’ajuntament de Móra amb 500 ptes. Eren pessetes de fa seixanta anys, d’argent  dringador i nobilíssim. Eren els temps en que un bon sopar costava un duro. Hem de mirar aquelles aportacions amb l’òptica d’un temps llunyà, plenes d’entusiasme, d’il·lusió i patriotisme. No podem analitzar detalladament aquells donatius, però cal remarcar-ne alguns: Mn. Vidiella, 30 ptes., quan va sorgir l’enigma clerical contra Julio Antonio?. El Sr. Viñes, 50 ptes, quin honor ésser el primer mestre de Julio Antonio!. Un tivissà anònim, fill de Móra 75 ptes., jo crec que aquest anònim, que tenia al seu despatx de Barcelona una testa de Goya magníficament aconseguida obra de l’escultor morenc, era l’advocat senyor Piñol i Jardí. Les llistes són molt extensives: és tota Móra, sens distincions de classes ni criteris. Que dic tota Móra!, tota la comarca: Tivissa amb l’ajuntament al front, Benissanet, Móra la Nova, Riba-roja. De fora de la comarca Gandesa, Tarragona... Les relacions prenen caire universalista en arribar donatius de Suïssa, de L’Havana i fins i tot de l’altre hemisferi la relació monolítica, emotiva –enyorança i gratitud- de 21 fills de Móra, emigrants a l’Argentina que mitjançant el capdavanter Antoni Terré, amb data 5 de març de 1929, contribuïren amb 826 pessetes. Aquestes llistes tenen un caràcter profundament afectuós, apassionat, agraït, per aquesta raó publiquem el facsímil de les mateixes.

El primer de setembre de 1929, últim dia de la Festa Major, es tributà l’ho0menatge a Julio Antonio descobrint-se la làpida de la casa pairal i, amb nombrosa concurrència, s’inaugurà el monument a la plaça de Dalt.

Amb data 24 d’abril de 1930 es publicà des de “La Riuada” la següent liquidació: ingressos 8.202’40, despeses 9.098’25, faltava recollir 895’25 pestes, continuava oberta la subscripció. S’ha dit que Costa mai va percebre la totalitat del pressupost. Enigmes i atractius de la història. Fou una subtilesa per sentir-se sempre creditor dels morencs? Com “La Riuada” deixà de publicar-se ignorem la fi d’aquell afer. En una antiga divisa nobiliària llegim “Donar senyoriu, rebre servitud”. Servitud de Móra vers els seus fills insignes. Servitud carregada de grandesa. Feliç servitud.

Símbol d'una època: El Pont de Ferro

Artur Cot torna a evocar gestes morenques passades, aquesta vegada li toca el torn al nostre estimat Pont de Ferro, precursor de l'actual (l'escrit es del 1986), disfruteu-lo.

És prou coneguda la influència de les vies de comunicació en l’economia i el desenvolupament dels pobles. Més que en la precisió matemàtica de coordenades de la cartografia moderna, cal cercar la representació d’aquest concepte en la xarxa heterogènia de figures i d’imatges dels vells mapes medievals: traginers, pelegrins... rutes de la sal, de la seda, de l’or de l’ambre, de l’argent, de l’ivori, de les espècies, del blat... vials, camins, itineraris. Pels congostos, per les valls i sempre present junt a la calçada el lloc “que vocatur mercadal”, la fira amb el brunzir de traficants i mercaders, amb l’artesania de basters i ferrers, amb l’ardidesa d’hostalers i tractants. Tot sovint vora riu, on el riu no és obstacle sinó gual, en la cruïlla dels camins, on es renuncia al tribalisme i esclata en plenitud la reunió, l’aplec bigarrat i la inquietud compartida, on hi ha una plaça oberta cara el riu que esdevé moll i port, protegida per un castell que percebia paisatges i unes mercès reials que defensen el marxant. 

Cora el riu la barca o el pont, la toponímia de la nostra terra reflecteix contínuament barques i ponts. Però al nostre Ebre, on les barques són antigues, els ponts són moderns, molt moderns, molt nous, quasi sense història. Els romans –els grans enginyers de ponts- qui no hi pogueren, la seva tècnica era impotent en terres de sedimentació al·luvial. Per vèncer l’obstacle s’havia d’arribar pràcticament als nostres dies. Únicament, com al Danubi, a Tortosa s’atreviren solament amb ponts de barques, una i mil vegades renovats fins a les acaballes del segle passat.

Circumstàncies prou conegudes han actualitzat el pont de Móra. El pont de Móra, en el decurs del present segle ha estat notícia freqüent. 

Ha estat molt interessant la recollida documental referida al nostre pont: escrita, gràfica, artística, anecdòtica. Aquí volem reflectir una part de la curta història del vell pont de ferro que, malauradament, no envellí. Casualment el pont i el seu promotor acabaren els seus dies en les jornades ferotges de la guerra civil amb escassa diferència cronològica.

Fou promotor de l’obra del pont (una necessitat premiant manifestada l’any 1901 en la demanda de vint-i-tres poblacions) el senyor Joan Caballé i Goieneche, polític originari de Móra d’Ebre on havia estudiat en la seva infància a l’aula del clergat morenc, com Ferran i Clúa i altres esperits inquiets. Caballé era probablement nét d’aquell Gabriel Caballé, sagristà, documentat el 1831 de casa “l’Escolana”. Caballé va fer de la construcció del pont el nord de la seva activitat a les Corts, de tal manera que, entre els seus companys, s’identificava amb el “diputado del puente”, ja que no hi havia intervenció seva on, d’una o altra manera, no recordés la peremptorietat d’aquella obra pública tan necessària per les nostres rodalies. El pont fou una divisa en el quefer del diputat, cavaller de noms i de fets. Caballé en el seu programa electoral, representant els interessos de la gent de la Ribera i Terra Alta, incloïa bàsicament l’obra del pont, de la qual fou paladí -21 d’abril de 1907, 8 de maig de 1910 i 8 de març de 1914-, de tal manera que després d’aquests tres triomfs electorals es publicà un curiós tríptic acompanyat de la fotografia del diputat i el projecte del pont, la construcció del qual havia estat aprovada l’any 1910.

Dels antics ponts de barques que s’haurien muntat a Móra en el decurs del temps, especialment per raons militars, es recorda aquell que bastí el general Souchet durant la guerra de la Independència quan Móra esdevingué la caserna general dels francesos en el setge de Tortosa. El pont l’instal·laren en aquella ocasió a l’indret de la barca, en aquell temps emplaçada a la plaça de Sant Roc o de l’Hospital. A l’altra part del riu, a les “Sequines”, es construí un fortí protegint l’accés al pont; allí va tenir lloc un atac per part de l’exèrcit espanyol que amb tenacitat inquietava els invasors, atac descrit pel mateix Souchet a les seves “Memoires”. Al més fort del combat, esdevingut l’11 de juliol de 1810, el coronel Kliski amb noranta llancers acudí en ajut de les forces d’infanteria que defensaven la fortificació; les tropes espanyoles comandades pel general O’Donnell hagueren de retrocedir perseguits pels francesos (T. 5, Cap. VI, pàg. 188). 

Al llarg del segle XX, durant les guerres dinàstiques, es parla d’altres ponts de llaguts sens massa precisió.

La construcció de la carretera de Tarragona a Alcolea del Pinar, duta a terme a mitjan del segle XIX, fou un dels motius que mentalitzà les nostres gents en la necessitat de construir un pont.

Un treball prou interessant publicat a “Tarraco” revista mensual de ciències, art i literatura que editava l’”Ateneu de Tarragona” del qual n’era president el Sr. Caballé ens assabenta d’una colla de particularitats del vell pont de ferro. (Any II, n.º 9, agost 1910).

Constava que l’any 1863 s’havia encarregat a Josep A. Rebolledo, enginyer d’Obres Públiques de Tarragona, un projecte de pont del qual l’any 1910 solament en restaven uns fragments aïllats. L’any 1901 s’encarregà a l’enginyer Sr. Lluís Corsini un nou projecte de pont.

Amb data 23 de setembre de 1907 a les demandes del diputat Sr. Caballé, el Sr. González Besada, ministre de Foment, accedia aprovant un pressupost de 20.865 pessetes, destinat a dur a terme un sondeig a l’indret on s’havia projectat la construcció.

Fins aquell moment l’únic mitjà existent per a creuar el corrent del riu era la barca que funcionava, segons la normativa dels contractes medievals, de sol a sol, el mateix que regulava els antics portals de la vila. Això significava la mancança de serveis nocturns. Per aquesta raó, el mes de novembre d’aquell mateix any, l’Estat s’incautà de la barca per a dur a terme un servei continuat tant de dia com de nit. 

L’interès del diputat de Móra continuava exigint al govern central, i així el 24 de febrer la “Jefatura Provincial de Obras Públicas” enviava a Madrid el projecte del pont amb el resultat dels sondeigs duts a terme. Aquell mateix any, el 7 de març, es reunia el Consell d’Obres Publiques que disposà l’elaboració d’un nou projecte. Des d’aquell dia fins al 8 de juny de 1909, Caballé realitzava una campanya molt intensa a favor del pont. En aquesta última data el ministre de Foment Sánchez Guerra ordenà, pel sistema de concurs, l’estudi de la construcció del pont de Móra. Aquest tràmit esdevingué prou ràpid i així el 16 de juliol del mateix any s’anunciava a la “Gaceta” la Reial Ordre del concurs de Construcció. Per aquell temps l’activitat de Caballé i dels alts funcionaris dels ministeris fou extraordinària. Moltes empreses interessades en la construcció treballaven a ritme intens, i així a primers de febrer de 1910 es va celebrar el concurs d’adjudicació de l’obra al qual hi participaren “17 proyectos inmejorables, dignos todos del mayor encomio”. Projectes i pressupostos, informes i tràmits ministerials amb el corresponent anecdotari van tenir lloc en tretze mesos.

Per Reial Ordre va ser adjudicada l’Obra a l’enginyer Sr. Lluís Gomendio de la casa de Madrid “J. Eugenio Ribera y Compañía, Compañía de Construcciones Hidráulicas y Civiles”.

La descripció del projecte diu: “...5 tramos metálicos, rectos, continuos y simétricos, los tres centrales de sesenta metros y dos laterales de 48 metros; de tres pilas de silleria y mampostería carada en los paramentos, con tajamares semicirculares y taludes en ambos sentidos de 1/20. Los dos estribos son de materiales análogos a las pilas y con dos semipilas con iguales tajamares con detalle decorativo.

Longitud total del puente 276,00 metros.

Id. del puente y avenidas 1.795,07 metros.

Ancho del puente 7,5 metros.

Presupuesto 1.126.479, 59 pesetas.

Plazo de ejecución 3 años; siendo de cuenta del Estado las expropiaciones de los terrenos.

El piso del puente será mixto de hormigón armado, e igualmente el forjado que sostendrá una capa de asfalto que es el pavimento... pues con el asfalto no hay recargos de firme y se evitarán en el Puente los choques y fuertes vibraciones a que da lugar el afirmado”. 

El procés bàsic i més complicat de l’obra i pel qual tothom s’interessà des dels tècnics als més ignorants, fou bastir les pilastres; resultaren de tanta eficàcia que els seus fonaments foren aprofitats en bastir el pont actual. Les fotografies del període constructiu les mostren altives al bell mig del riu. La descripció coetània diu d’elles: “Los cimientos para las pilas se ejecutarán por el método indio, siempre que sea posible. Para prevenir el caso de que no fuera realizable esto, las cámaras de trabajo se dispondrán de modo que pueda aplicarse a su parte superior la esclusa de aire comprimido”.

Molt comentada fou l’estructura del pont, ja que la seva línia estètica no era afavoridora. En la descripció es fa palesa la justificació: “...que por las dificultades de carácter técnico que las frecuentes y extraordinarias avenidas del Ebro ofrecen allí se haya tenido que descartar la solución de puente de hormigón armado. Porque dada la reputación mundial de la casa Ribera, que ha obtenido los primeros puestos en lucha con las más reputadas casas extranjeras, es indudable que el puente de Mora de Ebro, dentro del procedimiento moderno que emplea en sus construcciones, nada habría desmerecido de aquellas bellísimas obras... todas de hormigón y cemento armado que honran a la industria nacional y son una revelación elocuente del grado de perfeccionamiento y adelanto que con la aplicación de los modernos procedimientos ingenieriles y arquitectónicos, ha alcanzado la casa Ribera”.

Un dels detalls que més recorden els nostres grans era la construcció d’aquelles grans tramades de ferro que s’armaven fora del riu. Allí soldadors i tècnics enmig de l’autògena i una cascada de llumins, de cargols gegantins i adients femelles desmesurades, d’estris fins aleshores desconeguts al nostre poble, de màquines estranyes, de politges i torns, d’aparells sofisticats, anaven donant cos a aquella sorprenent obra que lentament s’anava disposant sobre les sòlides pilastres i atansant cada vegada més les dues ribes de l’Ebre. Curiosos i badocs, desenfeinats i tafaners seguien intrigats per l’obra nova.

L’obra del pont mou la gratitud dels veïns de Móra la Nova i Móra d’Ebre que retolen amb el nom de Caballé dues places: la del “Pou” i la de “l’Era” respectivament. Les dues viles, mancomunadament, fan palesa la seva reconeixença obsequiant al ministre de Foment amb un tapís que reproduí “La Il·lustració Catalana” (14-1-1912).

Però l’obra del pont era seriosa i tardà molt en enllestir-se. Mentrestant Europa s’entristeix amb la tragèdia de la primera gran guerra. Com que les desgràcies mai vénen soles, l’any 1918 restarà al record popular com l’any de la grip, prou terrible a les nostres terres. El dia 25 d’octubre segons “Las Circunstancias”, diari de Reus, els afectats a Miravet eren 150, a Móra 209 i a Ginestar 650. dies d’angoixa. Aquell any no es va celebrar la fira ramadera de Móra la Nova.

El pont, del qual ja es feia un ús més o menys autoritzat, era acabat. El dia 31 de juliol de 1918 llegim a “Foment”: “Amb objecte de procedir a la recepció del pont sobre l’Ebre a Móra ahir sortiren per a dit punt el jefe d’Obres Públiques, senyor Cabestrany i l’enginyer senyor Alonso Soriano”. Posteriorment, al mateix diari, amb data 17-VIII-1918: “Per la Direcció General d’Obres Públiques ha estat aprovada l’acta de les proves de resistència del pont sobre l’Ebre a Móra, construït per la Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona”. 

El terraplè tardaria molt de temps a estar definitivament ultimat. El “Diario de Reus” (31-VII-1920) parla de la “...recepción definitiva de las avenidas del puente del Estado sobre el Ebro en Móra” i el 3 de setembre torna a referir-se a l’obra amb motiu de l’expropiació de terrenys a les hortes de les “Sequines”.

L’obra del pont facilità les comunicacions, així el 1921 Salvador Hernàndez Valls, de Móra, sol·licitava la concessió de la línia d’autobusos entre Calaceit i Móra. Comença a formar-se, molt discretament,  el parc automobilista de la vila amb sis vehicles l’any 1925. funcionen els primers taxis. A Reus s’anuncien com a atracció turística viatges fins a Móra que continuaven amb llagut fins a Tortosa sobre el mirall del mar.

El pont va marcar tremendament la Móra de primers de segle. La producció fotogràfica fou aclaparadora. De cap obra del passat de Móra hi ha tants testimoniatges gràfics, la seva influència transcendí fins i tot  a una colla de símbols locals com es pot comprovar per les seves reproduccions.

El pont significà la fi d’una època, la barca antiga amb la seva càrrega històrica restaria en el record. Un amic de Caballé, el diputat provincial Anguera Bassades, ho expressava poèticament:

“Ja, per fi, l’orgull altívol del riu Ebre magestuós

Tindrà d’acotxar el front pel mig de les dues Móres,

y abdues viles gentils, com si no més una’n fos,

a l’impuls d’un sol anhel, qui les mou encisadores,

creuarán llurs mans amigues pel damunt d’aquell colós.

Ja la barca –pobra barca!- no serà més la captiva

qui, ad esguard d’enamorada, vers son si atregui a la gent

y, en l’enfront de sa impotència, la qui fou un temps altiva

romandrà en tristesa folla, capficada y pensativa

fins que la corqui y pudreixi as son reséch l’anyorament.