El Patronat Treig-Montagut (cal Suec)

La base bibliogràfica per aquest article es del llibre "El Patronat Treig Montagut de Móra d'Ebre (1942-1972)" de Xavier Garcia Puerto, editat pel CERE i guanyador del VIII Premi d'Assaig Artur Bladé i Desumvila.

La Ribera d’Ebre fou una de les comarques de Catalunya que visqué una postguerra més dura i crua, a causa de les ferides rebudes durant el conflicte fratricida. Un temps que encara crema a les ments dels vilatans.  Móra d’Ebre, com a centre administratiu i vital que havia estat fins aleshores, havia de capitalitzar la sortida d’aquell lot, oferint serveis i infraestructures per a u temps en què la vida era poc més que supervivència.

En aquesta època tan necessitada, existí la possibilitat d’erigir a Móra d’Ebre un Hospital destinat als pobres de la localitat i, per extensió, de la comarca. Aquesta iniciativa benèfica era l’objectiu del matrimoni Treig – Montagut (un dels hisendats més rics de la contrada) i així ho van indicar en els seus testaments.

Móra d’Ebre sempre havia d’enviar malalts als centres de Tortosa o Reus, entre d’altres, i la construcció d’un Hospital hauria significat una gran ajuda per a la Ribera, a més d’un esforç de descentralització. Per poder fer realitat l’objectiu últim de Santiago Treig Montagut (un dels prohoms de Móra d’Ebre), als primers quaranta (1940) es constituí un Patronat format pels representants més significatius de la vila, per administrar l’extens patrimoni. Malauradament i malgrat tot, l’obra d’aquest Hospital no es féu mai.

Santiago Treig Montagut i el seu patrimoni

Santiago Treig Montagut va néixer a Móra d’Ebre el 28 d’agost de 1873 en el sí d’una família formada pel seu pare Jaume Treig Piñol, i la seua mare Tomasa Montagut Cuadres, el seu germà Climent, i posteriorment la seua germana Rita. Tenien la seua residència a la casa ubicada al carrer Estrella 2 – 4 (el solar és avui la Plaça estrella). La família posseïa en cert estatus a la població, ja que el pare, a més de ser advocat de professió, era elegible per a càrrecs comunals, i els seus dos fills sabien llegir i escriure. Si en un principi ambdós germans eren llauradors, posteriorment passaran a ésser comerciants, i Climent propietari.

Santiago Treig nasqué i visqué la joventut en una Móra d’Ebre que dóna la benvinguda al nou segle, amb una població establerta i estancada al voltant dels 4.000 habitants i amb una economia puixant, gràcies a la salvaguarda que li oferia la seua orografia enfront de l’embat de la fil·loxera. Era el temps de la Restauració i la gent es planyia del desastre colonial, tema de conversa habitual i font d’històries personals, mentre s’anava afermant el catalanisme polític que no deixaria de créixer.

Aquest nouvingut en la política tenia la seua versió morenca en els republicans, que aconseguiren desplaçar en el consistori els carlistes (1903) fins al moment poderosos. Els republicans van haver de fer front a l’esclat de la fil·loxera i la crisi que provocà fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, i es van consolidar amb la creació del centre Instructiu Democràtic –CID- (La Democràcia) el 1915, amb clara voluntat d’acció política i cultural.

Aquesta puixança té el seu colofó en el bastiment del pont de ferro el 1918, aconseguit pel diputat Joan Caballé y Goyeneche, que significà la fi de muletes i llaguts. Tots aquests canvis també s’havien reflectit en el sector econòmic; si bé encara era predominant l’agricultura (amb oliveres, ametllers, garrofers i patates, a més de la vinya), prenia una desconeguda força la indústria (ultrapassant els límits comarcals), amb dos grans sectors: la transformació d’elements agrícoles (molins d’oli, fàbriques de sabó, etc.) i la transformació de materials (guix i ciment, bòbiles, etc.)

La situació de Santiago Treig transcorre paral·lela a la seua vila, i experimenta un gran salt arran del seu casament amb Consolació Montagut del Àlamo, que es casava amb ell amb segones núpcies. Consuelo, era natural de Móra d’Ebre, membre de l’antiga família dels Montagut. Posseïa un extens patrimoni provinent d’una magna herència familiar, que s’anava engrandint generació rere generació. Ja el seu avi, Josep Montagut i Riba, comptava amb grans possessions, procedents del seu pare, Joan Baptista Montagut i Pedret, que va ampliar amb diverses adquisicions, algunes gràcies a les desamortitzacions de 1855, o d’altres comprades a particulars que acabarien per configurar un important solar situat “intra muros” (dins les muralles). Aquest mateix solar fou posteriorment ampliat amb d’altres adquisicions i acabaria per configurar la seua casa pairal, coneguda com Cal Suec. Aquest sobrenom provenia del seu primer matrimoni, amb Joan Alhenius Jonhson, cònsol suec a Barcelona. Amb la unió entre Consolació Montagut i Santiago Treig, aquest passava a convertir-se en un  ric hisendat, amb un gran patrimoni en terres situades a Móra d’Ebre i Benissanet; amb la mort de la seua dona el 1935, tot quedava a les seues mans.

Amb aquest gran salt, conseqüència de l’entrada a la família Montagut, Santiago Treig fou un dels personatges més influents de la població, amb el seu paper de gran propietari, i complí amb les obligacions socials que tenia un senyor de la seua posició. Així, cap a l’estiu de 1929, col·laborà amb la gens desestimable xifra de 25 pessetes al fons elaborat per tota la població destinat a l’erecció d’un monument a l’insigne escultor Julio Antonio. Aquest l’havia de realitzar Santiago Costa, un altre magnífic escultor de Móra i cosí de l’homenatjat.

Tot i no tenir filiació política definida, ja que no estava associat a cap grup ni partit polític, el seu posicionament ideològic quedà ben palès quan la situació començà a ser crítica pels propietaris de terres com ara ell.

El 6 de juliol de 1932 es constituí la Guarderia Rural de Móra d’Ebre de la qual Santiago Treig va formar part de la Comissió Organitzadora i era el secretari. Era una societat formada per alguns propietaris agrícoles de la població i la seua finalitat primera era la protecció de la propietat privada en contra d’elements aliens a aquesta i dels seus propietaris.

Es tractava d’hisendats que “veien amb recel la marxa de la república, van creure necessari augmentar la vigilància de les seues propietats per tal d’impedir robatoris a les sues finques” i arribar, si era necessari, a la contractació de guardes, aspecte assenyalat en els seus estatuts. Aquesta era la resposta i la traducció des del punt de vista dels terratinents de la gran efervescència associativa d’aquella època, una mesura de força. Mesures d’aquest caire venien justificades per l’extensió i el nivell de descontrol al qual estava arribant durant aquelles dates el conflicte rabassaire, un dels pols de conflictivitat que va haver d’afrontar la II República a Catalunya.

La recessió econòmica del període i el conseqüent augment de l’atur eren les causes bàsiques de la gran inseguretat.

En el clima enrarit i de gran agitació que vivia Móra en aquella època no era el més propici perquè personatges com Santiago Treig es deixessin veure massa...

La radicalització de les postures polítiques i socials afavorí un procés que culminà en la revolta que esclatà a Catalunya la matinada del 19 de juliol. Immediatament arribaren a la zona les tropes mobilitzades des del camp de Tarragona, davant la por d’una possible entrada de feixistes des d’Aragó. D’aquesta manera s’instal·là el Comitè Local de Milícies Antifeixistes, s’inicià la influència anarcosindicalista a la vila, i diverses persones de partits de dreta són afusellades.

Amb la col·laboració de la Societat Obrera els anarquistes van arribar al consistori i de seguida van encetar la col·lectivació, per tirar endavant els conreus. Tot plegat fins que van ser expulsats per la guàrdia d’assalt i carrabiners de la República després dels fets de maig de 1937. amb aquest arribà el govern Negrín, sota l’òrbita comunista, i el retall d’autonomia al govern de la Generalitat.

La gent de la Ribera, molt minvada per l’anada al front dels homes, els ajusticiats, els fugitius i els bombardeigs aeris, es trobava més pendent de l’evolució del front d’Aragó que dels esdeveniments polítics de Barcelona.

A més la natura feia recordar on vivien, sense respecte envers ningú, amb la forta riuada d’octubre de 1936, que va fer malbé conreus i es va haver de refer tot sense ajuda oficial.

Tot i la substitució de les milícies per tropes regulars, no es va poder deturar l’inexorable avanç cap a la Mediterrània dels franquistes, i l’exèrcit republicà es retirava de Móra d’Ebre el 3 d’abril de 1938.

Amb l’entrada dels nacionals a la població, Santiago Treig fou imposat com alcalde per l’exèrcit de Franco, sembla ser que contra la seua voluntat. La seua negativa era fàcil de comprendre, ja que Móra, era en aquells moments, una frontera provisional i perillosa en una situació de ple conflicte, que s’accentuaria en poc temps.

Tot i no haver-se deixat veure gaire i no tenir filiació política directa, la seua situació de gran hisendat i de persona d’ordre propiciaren aquest nomenament, tot i el seu precari estat de salut. Malgrat les dues circumstàncies en les quals es trobava, sembla ser que ser un bon alcalde, ja que va atorgar perdó a diverses persones amb denúncies.

Però poc temps després, la nit del 25 de juliol, quan es produí la posterior entrada dels “rojos” (que marcà l’inici de la Batalla de l’Ebre), fou detingut i afusellat.

Aquest fet no fou estrany dins les actuacions que tingueren lloc a la comarca i són mostra dels punts de crueltat i divisió als quals  va dur la guerra.

D’aquesta manera el nostre personatge desaparegué a l’edat de 64 anys, deixant un substanciós patrimoni, (valorat en més de 175.000 pessetes, entre terres i cases)

Que va passar amb tot aquest patrimoni?

En el seu testament deixava a la seua germana una pensió vitalícia de 100 pessetes i la resta el cedia per la institució d’un Patronat amb el seu nom, que havia de dirigir l’alcalde, el jutge municipal, el capellà i el comandant de la Guàrdia Civil, amb la finalitat de construir un Hospital per als pobres del poble.

Aquesta disposició, l’ànima del testament, és còpia integra de la voluntat de la seua difunta esposa, Consolació Montagut de l’Àlamo, “la Sueca”.

Que va passar?

Això ens dona peu a un altre article, donat que en aquest només hem tractat de donar a conèixer a Santiago Treig i la seua esposa Consolació Montagut, a la que la gent del poble recordava passejant amb el seu cavall i un petit drap negre tapant-li el nas “tenia un càncer”. Es va fer un nas de cera, el qual només portava en públic.

Fotografia de la família de Consuelo Montagut (primera a la dreta dempeus) ha estat cedida per les germanes Paquita i Rosa Descarrega.

Plaça de la Verge amb casa el Suec abans de la guerra 

La barca de Móra i el seu entorn (II)- Artur Cot

Continuem amb la història de la barca de Móra, que segur que molts trobeu força interessant...

La barca. els seus elements. Situació. Quan el llagut era un dot

Els elements fonamentals per a la instal·lació d’una barca de pas eren: l’embarcació pròpiament dita (gairebé sempre un llagut, alguna vegada una barca “muleta” de les més grans). Una gúmena, maroma o cable de filferro degudament fixada en les dues ribes oposades del corrent i un tercer element bàsic anomenat ramalet, consistent en una forta corda de cànem que mantenia units els dos elements anteriors i per mitjà d’una politja o un calabrot, gaudia de moviment suficient perquè la barca, impulsada per la força de les aigües, es desplacés d’un extrem a l’altre de la gúmena, d’una riba a l’altra segons la maniobra del barquer, el qual per dur a terme aquest moviment lateral es valia des timons del llagut que es movien paral·lels mitjançant un llistó que els unia.

Durant molts segles, la barca, en la seua estructura, no havia experimentat canvis ni modificacions notables. Fins a primer de segle XIX, solament constava d’un llagut sobre el qual es disposava una plataforma o entaulat, protegit per la corresponent barana de fusta o de ferro on se situaven els homes, bèsties i càrrega. Fins aquell moment el transport era a bast.

Fou la guerra del francès amb tota la seua alteració que revolucionà també la barca modificant la seua estructura. La gran activitat dels exèrcits invasors amb tot el moviment de cavallaria i especialment el contingent de l’artilleria obligaren a construir grans plataformes que es muntaven sobre dos llaguts. La innovació francesa fou ben rebuda i la millora dels transports i dels camins deixaren la barca amb aquella nova estructura. Els carros irromperen aviat en la nostra economia facilitant el desplaçament de més gran quantitat de productes; la innovació del carro no fou en tots els indrets prou ràpida, fins l’any 1863 no es construí el camí de carro entre Tivissa i Móra la Nova (l’arribada d’un carro a Tivissa esdevingué una gran novetat, i segons Bru i Borràs fou motiu d’admiració).

La novetat de la barca muntada sobre dos llaguts s’introduí successivament en tots els pobles riberencs.

Parlar de la barca obliga a fer referència a aquelles naus llargues, negres i estretes, de fons pla, conegudes amb el nom de llaguts o llaüts, aquells vaixells que animaven el riu, aquelles embarcacions que simbolitzaven els indrets i contrades riberenques de l’Ebre des dels temps més antics.

C. Biarnès i J. Cid han dut a terme, en el seu tracte amb els pocs llaguters que encara resten als pobles riberencs, una interessant tasca de recuperació descriptiva del llagut i les seues característiques.

“El llagut està format per la “quilla” de la que surt tot el costellam, dit “astimeres”, remata a les “soletes”, fustes planes de la vora superior que van d’una punta a l’altra; a una punta hi ha la “cambra del patró”, amb porta i coberta pels”corbatons” per evitar que entri aigua dins el “parol” o lloc de càrrega; a la cambra hi fan cap totes les cordes “l’iso de gàbia” de la vela petita i “escoteres” de la “trau”, vela gran. És la part del timó. A l’altre costat del llaüt hi ha la “sama” on dormien la tripulació, sense porta però amb “corbatons” per soplujar-los”.

El llagut de dimensions més considerables fou “lo Carabassó” amb capacitat per setanta tones. Però, a excepció d’aquest, els altres tenien un tonatge de vint-i-vuit a trenta. N’hi havia de més petits que podien carregar unes sis tones.

Navegar pel riu implicava, com avui circular per les carreteres, una autorització, que la Comandància de Marina de Tortosa, concedia als llaguters, la qual duia a terme la revisió de l’estat de l’embarcació mitjançant l’abonament d’una taxa.

“El Maestro carpintero de Ribera que suscribe, con residencia en Tortosa. Certifica: Que del reconocimiento practicado en la embarcación del tráfico del Ebro... 690 de la 4.ª lista de este Destrito, de la propietat de D. Ramon Algueró resulta estar conforme y provista de lo necesario para navegar. Tortosa 13 de junio de 1909. el Carpintero Francisco Vilás. He recibido de D. Ramon Algueró 1,50 pts. Por el reconocimiento practicado en la embarcación de su propiedad nombrada n.º 690 de la lista 4.ª de este distrito”

En temps passat la propietat d’un llagut constituïa un dot. Així ho manifestes els següents documents:

“Die 22 mensis septembris 1694. Juan Salas lauter de la vila de Miravet confiesa haver recibido de su hermano Miguel Salas la suma y cantidad de 30 ll. Mon. Bar. Las quales se le debian pagar por otras tantas que en capítulos matrimoniales.. le ofreció pagar dicho Miguel Salas.. y assimismo el llaut con todo lo necesario...”

“In die Nomine.. Mediant la gracia del esperit sant matrimoni se ha tractat entre Christofol Castellà, fadrí.. ab la honesta Maria Rosa Ardevol doncella, filla.. de Pere Joan Ardévol.. de la vila de Mora.. un llaut de valor de vint lliures plata valenciana amb tots sos ormeig..”

En un llarg període que s’estén des del segle XII a la primera meitat del XIX, la barca de pas estava emplaçada entre l’actual plaça de Sant Roc de Móra i la “Sequina”, on encara resta el “Camí de la Barca vella”. Tal vegada, amb caràcter provisional, en algun temps, per raons sanitàries o militars, la barca fou desplaçada de lloc, però malgrat la tradició oral i el rastre en la toponímia no hi ha proves documentals que ho manifestin. Pot respondre a aquesta tradició el topònim “Pas Vell”, partida de Móra d’Ebre, situada a les sènies a l’aiguabarreig de “Barranquet de les Verdegueres” i el “Galatxo”.

Que la barca no s’allunyà pràcticament mai de Móra ho prova l’existència de la partida dels “cristians nous”, que respon a les propietats mores de la “Sequina”, documentada a les acaballes del segle XII tocant al camí de la barca. i en particular el següent document relacionat amb les obres portades a terme per la ciutat de Barcelona per raó del subministrament del blat, quan havent-se inutilitzat el porxo de Banyoles, es féu necessària la construcció d’un nou deïcidi enfront Móra d’Ebre, edifici anomenat la “Llotja”.

“Any 1455. Lo camí de Banyoles era ‘dirruit e no serveix a res. E lo dit Riu debre, qui passaua prop lo dit loch de banol, se es lunyat gran tros del dit loch, en tant que lo dit porxe no serveix a res. E estat mogut per alguns que seria molt expedient e necessari que lo dit camí fós reparat, e lo dit porxo de banyols fós mudat deunat la vila de Mora. A fi que los mercaders poguessen posar llurs blats o mercaderies en lo dit porxo e habitar e posar en la dita vila de mora, e lo dit camí fós continuat”.

Bastit l’edifici de la Llotja a l’actual plaça de Móra la Nova, neix al seu entorn un conjunt d’edificis per tal que els mercaders no es vegin precisats d’anar contínuament a posar a Móra, especialment en temps de riu crescut. L’any 1585, segons la butlla del “Priorat secular” a l’esquerra del riu ja hi figuren una vintena de cases les quals presta servei un petit temple a cura del clergat de Móra; és l’origen dels “Masos” que el segle XIX esdevindrà Móra la Nova. Abans de la construcció de la “llotja”, segons la capbrevació del segle XIV, al terme de Móra.. “no ha loch poblat si lo loch de Mora, exceptats alguns masos fort pochs”

Al “Porxo” o “Llotja” de Móra la Nova fa referència la delimitació de la propietat anomenada “Mas de la Coixa” on Llegim:

“Otra heredad dicha la Casa y planas de Pepio con Corrales de Ganado y con algunos olivos que contiene diez y ocho Jornales de tierra que confronta con tierras de Jayme Vilás a medio dia con.. Saloni y Jayme Pedret a poniente con el río Ebro y a tramontana con la Lonja y camino de la Barca, valor 550 l.”

(Benefici de Ntra. Sra. a l’església dels Masos, fundat per Francesca Pepio i Pedret, muller en terceres núpcies de Jaume Pedret –seria aquesta la Coixa que donà nom a la propietat?. (Testament signat el juliol de 1723 i publicat el març del 1724).

Aquest testament, segons una altra còpia per Perpinyà i Castellà difereix, en algun matís del que nosaltres coneixem. Diu així:

“...aquella heredad llamada la Casa y Planas de Pepió con un corral de ganado... y confronta a Oriente con tierras de Juan Saloni y Bautista Pedret, á Occidente con el río Ebro, y a Cierzo con la Lonja y camino del Barco. Capital 150 libras barcelonesas”.

L’edifici de la Llotja experimentaria diferents canvis al llarg del temps. Al final del segle XIX hi bastiren una bona casa; en enderrocar-la, fa pocs anys, no relevà cap resta de l’antic edifici del segle XV.

Al costat de la casa de la Llotja hi havia el braç de riu “Riu dellà dels Masos”, com també l’abeurador ramader anomenat a la capbrevació del segle XVIII “Escorredor del Bestia y la Roca”, “Horta de la Roca y Ribes” o les “roques de la horta”.

El camí de la barca travessava la “Sequina”, com manifesta el següent document de capbrevació de la sènia de Josep Algueró

“...en la Sequina en la qual hi ha una Senia plantada de diferents arbres de tinguda de tres Jornals poch mes o menos afronta a solixent ab fons de Ebro a la part dels masos a migdia ab lo camí de la Barca”.

El plànol de Móra la Nova, publicat a la “Geografia de Catalunya” dirigida per Carreres Candi a principi del segle actual (XX) ens permet identificar el que hem referit fins ara amb una clara diferenciació entre el camí vell i el camí nou de la barca, és a dir el construït el segle passat (XIX) quan la barca es muntà al lloc que recordem els grans, publiquem el mapa esmentat al que hem afegit la senyalització del solc antic del riu “dels Masos”.

Travessat l’Ebre i la “Sequina” calia franquejar el braç de riu de la part dels Masos; fa referència a la petita barca que hi havia el següent document:

“Dionisio Ferrer faber lignarius... rep del Magno. Isidro Martí Thesoreiro in pntes. Baronies de entensa pro exmo. Duch de Medinaceli, ...quinquaginta tres libras... solidos et sex dinarios moneda Bar. Que son per uns Jornals y demes se hagut menester per adobar la barca de Bras del Riu de la part dels Masos”.

A la plaça de Sant Roc, a l’emplaçament de la Barca, donant la benvinguda a la vila hi havia el pou del mateix nom i l’hospital del mateix títol, per socórrer els captaires i pelegrins que hi cercaven ajut; per la part del riu s’estenia, paral·lelament, fins a la plaça de Baix, el carrer de la Barca; per la part oposada quedava el camí que conduïa al “Molí de la Vila”, i perpendicular, caracteritzat per un fort pendent, el camí del peu de la muralla que menava al “Portal de l’Era”, el més encimbellat de Móra.

La barca al segle XIX

Al llarg del segle XIX la barca de Móra experimentà canvis notables. El primer, derivat de l’ocupació francesa, fou el canvi estructural. En adaptar-se per al transport dels carruatges es milloraren els ponts mòbils o passarel·les que permetien la introducció i sortida dels vehicles en la seua plataforma.

Un altre canvi molt important fou la situació. El fragment de l’itinerari de Joan Bta. Siurana i la seua muller datat l’any 1816 fa referència en cara al vell emplaçament:

“A las siete de la tarde del mismo día 12 (d’agost) llegamos a Móra. En la bajada de las horcas que hay antes de los Mases nos esperaban mi amado padre D. Salvador de Salvador primo hermano de mi muger y mi tío D. Juan Bautista de Ossó... Llegamos a la Barca entrada ya lo noche... Pasamos la Barca y a la orilla del río y plazuela de S. Roque nos aguardaban muchas gentes y niños y viendo a mi muger gritaban á la novia; nos acompañaron hasta casa queriendo todos ver á esta y al niño sacando luces por la ventanas y hasta en la calle para verlos mejor. Pasamos por la cuesta de enfrente la barca dejando a la derecha el hospital y entramos por el portal de la Era para ir a mi casa”.

L’any 1833 la barca ja s’havia muntat al lloc on la varem conèixer els grans “ja estava fet el Pedrer i el camí Nou. Era situada, doncs, al lloc que ocupava em l’últim ús que es féu d’ella”. Ignorem el motiu del trasllat que segurament responia a un millor control dels efectes militars, ja que en situar-la al peu del castell, “soleixent” com deien els antics documents, el seu domini i vigilància esdevindria total. Un fet succeït durant l’última guerra carlista que donà un disgust formidable al caporal Salvador Algueró i Montserrat, que en aquell moment es considerava l’amo de la rodalia, manifesta la feblesa de la seua defensa. Ho refereix Albert Manent en la seua biografia “Cercós, Guerriller Carlí del Baix Camp”: “El 15 –juny de 1873- Cercós i el capellà de Flix van entrar a Móra la Nova, cobraren un trimestre de contribució i van tallar els filferros de l’Ebre, bo i deixant inútil l’enllaça amb Móra la Vella”.

La “copia de la providencia del Supremo Consejo sobre el Veinteno”, datada a Madrid el 29 de juliol de 1829, concedit el pagament de les despeses de separació de Móra la Nova, document on s’exageraven certs punts afavoridors de la segregació, en parlar de la barca deia:

“...a causa de mediar entre ambas Poblaciones el caudaloso Río Ebro y no tener otro medio de comunicación que una mala barca de maroma, sin esquife ni remo”.

Madoz, el “Diccionario...” l’any 1847 anotava: “...no hay más barca de paso que la que existe en Mora la Nueva, que corre por medio de una maroma en el punto por donde debe pasar la nueva carretera ya empezada de Reus a Mora de Ebro... La comunicación de su derecha con la izquierda tiene que hacerse con barcas planas, establecidas en varios puntos... La comunicación de esta derecha del Ebro, con la izquierda se practica por medio de Barcazas con maroma establecidas Flix, Ascó, Mora de Ebro, Benisanet y Miravet; en estos pueblos, existen además sobre 50 barcos sin cubierta, con que sus habitantes se dedican a la navegación del Ebro...”

Però Madoz, o els seus informadors, preveien la fi de la barca de Móra i amb visió certera parlaven de “...un puente colgante” que travessaria el corrent del riu.

El canvi d’emplaçament de la barca donà lloc a una obra urbanística molt important, el Passeig de l’Ebre, situat al peu del castell, a la vora del riu; aquesta obra representà un canvi de la cara de la vila ja que fins aquell moment la riba del riu “El Romiguer o Solsida” no era altra cosa que un terreny escabrós on vegetaven els esbarzers o romegueres. La venda de terrenys que havien estat comunals implicà la percepció, pel municipi, del

“Censo de la quinta parte de frutos y productos que percibía el Ayuntamiento. Cuya venta se hace con la obligación del Comprador el continuar y dejar expedita la calle que se halla en esta parte del Mediodía llamada camino de la Barca...”. altres veïns, per aquell temps (any 1859) redimien “Los censos enfiteuticos... a los propios... de una quinta parte de los frutos”. Els límits es definien: “...con el Castillo, con el Río Ebro y con las tierras de común” prompte s’edificaren una colla de cases que, malgrat la retolació oficial, la gent va conèixer durant molt temps com el Carrer de la Barca.

La barca de Móra i el seu entorn (I)

Escrit del nostre cronista oficial sobre la Barca de Móra i la seua petjada en la història morenca. L'hem dividit en dues parts per a fer-la mes agradable i crear expectatives de coneixement del poble...

Les primeres notícies

Carreres Candi, en el seu estudi de la navegació fluvial per l’Ebre, feia referència a la xarxa de fars ibèrics de les ribes del riu, que posteriorment aprofitarien els àrabs com a torres de guaita: Miravet, Móra, Ascó, Flix, Riba-roja i Faió. “Estas torres, denominadas en las fuentes clásicas Turris Hannibalis a Specculum Hannibalis, constituían auténticos faros de alerta y protección de las rutas comerciales... estos primitivos faros ibero-cartagineses fueron sucesivamente restaurados o reedificados por romanos y musulmanes, cambiando a veces de construcción o morfología pero nunca de emplazamiento”.

El far de Móra es trobaria, sense dubte, a l’indret del castell, al costat del poblat ibèric del Calvari, al costat de la barca, una barca, per dir-ho d’alguna manera “irresuelto por el momento –y quizá para siempre- el enigma de como los pueblos prerromanos se las ingeniarían para cruzar el Ebro” ha escrit Marcuello, encara que nosaltres creiem que no podia diferir gran cosa de les posteriors.

Amb el domini islàmic, l’Ebre és frontera, en oposició al “Limes Hispánicos” dels francs. Sorgeixen els grans castells riberencs emparant una densa població d’artesans i pagesos. “Algunes vegades, en aquells temps de comunicacions difícils, els castells servien de protecció al pas del riu, tant si era per un pont com si era per un gual. S’ha de tenir en compte que el pas d’un riu s’havia d’assegurar no solament per al desenvolupament normal del comerç, sinó també per a permetre el pas dels ramats transhumants... No es pot oblidar la funció primordial dels castells: la defensa. Per això no és estrany que, a les comarques en que la reconquesta es va prolongar durant més temps, o que foren durant més temps veritables fronteres o terres disputades, s’aixequessin tants castells, la funció exclusiva dels quals era específicament militar” Casassas Ll. “Fires i mercats a Catalunya”.

La Ribera “constituïda pel riu Ebre i els seus vessants” (Pau Vila), “centrada en la localitat de Móra i tenallada pels dos braços en què descomparteix la serralada Pre-litoral” (Esglésies), esdevé una contrada fortament islamitzada i el castell de Móra, molt més important del que les pobres restes actuals fan creure, una fortificació de tal categoria que esdevindrà meta de l’ambició de Mir Geribert, aquell noble inquiet i cerca bregues en qui es resumeixen i culminen totes les rebel·lies del regnat de Ramon Berenguer I “el Vell”. L’any 1060 el castell de Móra, situat sobre unes terres i unes illes de fertilitat molt lloada mou la cobdícia i esperona les ambicions alliberadores i combatives del “príncep d’Olèrdola” qui, junt amb la seua host, sofrí la derrota en el seu propòsit de reconquesta. La seua mort borra la memòria de les velles rancúnies i sedicions i fa exclamar al seu biògraf Ramon Planes: “Un bell morir tota la vida honora”.

Es tardarà un segle, després d’aquella cavalleresca aventura, a reconquerir definitivament la Ribera, tasca que du a terme Ramon Berenguer IV després de fer seues les importants ciutats de Lleida i Tortosa, és ja l’any 1153. el comte distribueix tot seguit les terres alliberades entre els col·laboradors en la reconquesta, beneficiant en particular el Temple, però reservant per a la corona la vila de Móra i altres de l’esquerra del riu les quals el seu successor Alfons I recompensarà la fidelitat constant de Guillem de Castellvell en cedir-li en feu els castells de Tivissa, Móra, Garcia i Marçà l’any 1174 en “..Régimen señorial, pero con unas limitaciones de época y de feudalismo mitigado propugnado entonces por la corona”

Els Castellvell gaudirien ja en aquell moment d’un cert domini sobre Móra i la seua barca, donat que O’Callaghan a Anales de Tortosa refereix: “El dato más antiguo que existe, es una donación otorgada en 17 de julio del año 1172, en el cual Alberto de Castellvell y su consorte Sibila, cedieron a la iglesia de Santa María del Castell de Móra, una finca que fue de un moro, y estaba según parece cerca del río Ebro, y muy próxima a la villa de Mora, pues en los lindes se hace mención de la Barca del Pas”.

Entre 1205 i 1244, la senyoria de Móra passà als San Martin i Sobirats, és un període molt dur i crític. Alamanda de Sobirats i San Martin germana d’Albert de Castellvell) hipoteca la senyoria a favor dels Templers als quals en data 21 de desembre de 1218, es lliura com a confrare prometent un cens anual de vint sous i altres mil a l’hora de la mort; aquest miler; els templers el percibirien sobre les rendes del pas de la barca, el forn i el dret de corredoria que eren les més valuoses fonts d’ingressos dels senyors de la vila.

Un document posterior, signat el  5 de febrer del 1236, ens assabenta de la fundació d’una capellania per la mateixa Alamanda, capellania que gaudia de les rendes del “...diezmo de la barca, y los de los molinos, que probablemente serían los del río, pues ya los usaban los árabes”.

La barca i el mercat

La barca es trobava emplaçada a curta distància de la plaça de Baix, la plaça que concentrava la inquietud cívica i comercial de la vila. El carrer de la Barca, antic camí de sirga, documentat al segle XVI, connectava fira i mercat amb la barca de mercaderies i traginers.

Fou el rei AlfonsIII, conegut pel “Benigne” de curt regnat (1327-1336) qui concedí la celebració de fires a instàncies del seu germà Ramon Berenguer, primer comte de Prades, trobant-se a Montblanc l’onze de juliol de 1333. molt hauríem de bregar els morencs per rebre aquell reconeixement a les seues inquietuds mercantils. La fira se celebraria a partir del 15 de maig, tindria una durada de 15 dies i tots els que hi acudien gaudien de la protecció del monarca. Aquesta fira s’ha celebrat, amb els lògics alts i baixos, al llarg de sis segles, s’anomenava de la Pentecosta per la seua coincidència amb aquest temps litúrgic. Altres l’anomenaven de les pales i forques, ja que preludiava el temps de la sega. Era la temporada de les cireres molsudes i les festes primaverals. La fira de maig de Móra era més antiga que la de Tortosa, datada l’any 1373. La barca parava poc els dies de fira; de tota la rodalia hi acudia gent per adquirir els estris necessaris per a la faena de l’era: els porgadors lluents com rosasses, vencills i sacs, dalles i falç, pedres esmoladores i cintes, moltes cintes de coloraines morisques per espantar els pardals o tal vegada per comminar els rèptils perillosos dels quals diu Amades: “Per la Ribera de l’Ebre creuen que durant les messes la terra es beu el verí de les serps, dels fardatxos o llangardaixos i de totes les feristeles verinoses dels camps, per tal que segadors i batedors puguin fer llur feina amb tot descans i sense temor dels atacs o mossegades d’animals danyosos”. Els bandolers no eren tan inofensius i a “Uayl-d’Aylades” (Valldelladres) donaven més d’una sorpresa ingrata als segadors que tornaven a llurs terres del Baix Aragó amb uns estalvis guanyats amb sacrifici.

Però era el mercat setmanal dels dimecres el que concentrava al llarg de l’any un estol de mercaders, a l’hora d’oració, tocant a la barca. El mercat dels dimecres fou també una mercè concedida per Alfons III amb la mateixa data que les fires.

La barca jugava un paper important en el comerç morenc. Aquest mercadeig, malgrat que no es limitava a la contrada, ha estat poc estudiat, s’estenia molt més lluny. Cuirams, blats i farina, lli, cànem i llana, oli, formatges, mel, cera, safrà, nous, ametlles i figues gaudien d’especial estima ja que es mercadejaven al segle XIV. Figues de Móra que coneixien un mercat llunyà; l’any 1354 s’exportaven fins a Barcelona, malgrat les dificultats acaparadores acostumades dels de Tortosa. Amb data 18 de novembre d’aquell any Berenguer de Toro de Barcelona protestava dels procuradors de Tortosa, ja que havent comprat una partida de figues de Móra que tenia disposada a embarcar per al subministrament de la capital, aquests li segrestaven i retenien la meitat de la compra. La protesta fou enregistrada a les notes del notari tortosí Berenguer de Tous.

La vila esdevingué un important dipòsit on s’emmagatzemaven el plom que el duc de Cardona extreia de les mines de Bellmunt i del Mas de Bas (avui El Molar). El 12 de juny de 1493 Bernat Tarastho, mercader de Tortosa, reconeixia haver rebut de Miquel Vines, comerciant de St. Joan de les Abadesses i veí de Móra, cent-quatre barres de plom per valor de cent vint lliures, moneda de Barcelona: plom que Pere Rovira de Tortosa es comprometia a traslladar, via marítima, fins a València i donar a Galserà Adret, comerciant d’aquella ciutat.

L’exportació d’oli era molt antiga, les gerres eren el receptacle adient per a la seua conservació. A una partida de gerres olieres de Miravet fa referència un document de compromís signat en 1499, pel qual Mahoma Granyana, terrissaire de Miravet, lliurava a Joan Ferrer de Tortosa una partida d’aquests recipients.

L’artesania de la terrissa, com la de la canya i la pauma, era antiquíssima a la Ribera. A mitjan segle XIV, apareix documentat el fon d’Olles del morisc Lop Cantereyler, veí de Móra, pel qual pagava la seua vídua Nezeyne el dret del dit forn de les olles al comte de Prades.

L’exportació dels acreditats olis riberencs als segle XVIII es feia, en grans quantitats, fins als ports francesos. Solien sortir pel port de Cambrils.

Si l’oli era molt conegut, les ametlles de Móra, l’any 1801, ja s’exportaven fins a l’Amèrica pel port de la Guaira.

Alguns morencs es dedicaven al comerç a l’engròs i preveien els pobles veïns. El 7 de febrer del 1774 “Juan Sacristà y Franco. Bru de Móra compraron cien quarteras de aluvis y cien quintales de Bacalao” a Magí Pujades comerciant de Barcelona.

La documentació referida a l’activitat mercantil de Móra és encara molt àmplia. Un curiós document que ha donat a conèixer Mario del Treppo a “Els mercaders catalans...” refereix que l’any 1434 entraren a Espanya pels mercats de Móra d’Ebre vuit draps Vervi valorats en 139 lliures.

En tot aquest mercadeig, la barca no era estanya, perquè estava oportunament emplaçada a l’indret on coincidien els camins de la Castellania d’Amposta, més coneguda avui com Terra Alta (la via natural del Riu Sec)  i els camins prioratins. La barca facilitava el camí i el lloc de trobada, l’aplec dels ramaders a l’indret on els veïns de la contrada s’aplegaven, fins i tot per tractar qüestions d’interès comú. Hi havia barques que, senzillament, servien per atansar-se a una terra fèrtil, més enllà del riu, que calia conrear (Garcia, Benifallet...) La barca de Móra superava el localisme.

Quan la barca de Móra motivà una guerra

L’any 1241 es fa present en la nostra història una nova nissaga: el Entença. Des d’antic, els historiadors, entre ells Pere Tomich, presentaven aquest llinatge com d’origen islàmic, fou Zorita, amb el seu rigor històric, qui aclarí els orígens d’aquesta família. La seua casa pairal era situada al poblet d’Entença a la Baixa Ribagorça.

En temps de Berenguer I i la seua muller Galbors, qüestions relacionades amb la barca de Móra donaren lloc a una llarga lluita, una aferrissada guerra intercomarcal (1279.1294) amb els Templers i Montcades, marcada per tota mena de violències.

El procés que seguí a conseqüència d’aquesta querella, fou divulgat per Zurita, però fou Carreres i Candi qui dedicà un més extens estudi a aquella brega feudal: en refereix així l’origen: “Desde l’any 1279, se troven en desavinença los Entences y los Templers. En lo terme d’Ascó era acostumat percebir una lezda ó tribu, que pagaven los transeünts per dit terme y que anaven a Móra sens dubte per obligarlos indirectament, a travessar lo riu Ebre a Ascó, percibint llavors Ascó, lo que’s solia pagar per passar la barca. Berenguer d’Entença, pretextant que aquest tribut li perjudicava les rendes de la sua barca de Móra, prohibia als lezders la percepció d’aquest impost, obligant al Comanador d’Ascó, a tenir d’acudir en quexa al rey”.

La llarga lluita fou marcada per fets tan violents com la destrucció de Vinebre, el combat de Corbera i el setge de Móra.

Vinebre fou atacat pels Entença a últims de setembre del 1284; en la lluita resultaren morts alguns veïns, mentre que quaranta sarraïns del lloc restaren empresonats fins que aconseguiren pagar rescat. Tan greus foren els danys ocasionats a Vinebre que el poble hagué de bastir-se de nou a l’indret actual.

De les nombroses topades entre Entences i Templers, sens dubte la més important fou el combat a final d’agost del 1293 al terme de Corbera. Els Entença duien en aquell moment uns tres mil caps de bestiar que havien sostret a ramaders del terme d’Ascó en una de les repetides incursions en terreny de l’adversari. Havent convocat els Templers els veïns dels seus dominis, es reuní un improvisat exèrcit format per gent de Corbera, Vilalba i altres poblacions que atacà els Entença que s’havien fet forts dalt d’un turó. Allí esdevingué un virulent combat en el qual moriren setanta-tres súbdits del Temple; al procés no es fa constar les possibles víctimes per part de l’host dels Entença.

El moment culminant d’aquella guerra fou el setge de Móra. Aprofitant l’absència de Berenguer i de Guillem d’Entença, el seu fill, que acompanyaven el rei Alfons II en la campanya de la Cerdanya en contra del rei de Mallorca, els Templers, aliats amb la poderosa casa dels Montcada, formaren un exèrcit integrat per uns quatre-mil homes. A mitjan agost del 1289 assetjaren la vila i el castell de Móra durant uns quinze dies. Galbor i el batlle Sant Martí rebutjaren els atacs successius dels adversaris, i la vila, que per aquell temps no superaria els mil habitants, malgrat l’extraordinari nombre dels atacants i els poderosos mitjans emprats per atacar-la, no capitulà. El terme resultà totalment arrasat, desfeta l’arbreria i els conreus, incendiats els pocs masos que en aquell temps hi havia a l’antiga partida de l’Alfaç, de lloada fertilitat, situada junt al corrent de l’Ebre prop del terme de Benissanet, resultà molt damnificada.

Aquesta partida de l’Alfaç, documentada al segle XIII, citada en nombrosos documents al llarg de la història de Móra, al segle XVIII (capbrevació de 1756-57) encara presenta sis propietaris. Posteriorment ja no se’n fa esment en cap document. Què ha passat? Desapareix per sempre, la gran riada del 1787, la “Riada Grossa” amb la força impetuosa del corrent que tantes alteracions ocasionà a les ribes del riu, esvaí les seues sorres, els seus llims i les seues argiles rogenques fins al delta que en aquella ocasió s’engrandí de manera extraordinària. Volem remarcar aquest fet amb l’exprés propòsit de subratllar els canvis que el solc del riu tot sovint ha experimentat motivant la presència d’”aiguadeixos i aiguaprens” que en més d’una ocasió han motivat el desplaçament de les barques de pas bastides a les vores de l’Ebre. Quina extensió tenia aquella partida?. Poc es pot concretar, ja que les capbrevacions no eren massa explícites; un document en què es remarcava la necessitat de la defensa dels marges del riu del rapejar de les aigües feia constar que la família Montagut l’any 1879 havia perdut una propietat de més de dotze hectàrees i en les capbrevacions tot sovint apareix la indicació, en referir-se a una finca “...se l’ha emportada el riu”.

Com a conseqüència de les lluites entre Templers i Entences es dictaren sentències condemnatòries. Les malifetes al terme de Móra s’avaluaren en 149.314 sous jaquesos i els perjudicis en terres templàries de 200.000!!

Cal reflexionar sobre la gran pèrdua econòmica, la immensa fortuna que significava el dany de la llarga guerra. L’origen del drama havia estat la barca de Móra; cal reconèixer que al llarg del temps s’hi mesclaren altres motius i mai, al llarg de la història, no les rendaria la nostra barca. una barca que essent instrument de comunicació i lligam de pobles i gents, per la violència dels homes i la passió dels poderosos es transformà en motiu de destrucció i misèria.

L'Artilleria a Móra d'Ebre o "Els canons de Móra"

Les guerres sempre son dolentes, pel qui guanya menys, però per qui la perd esdevé una tortura, el segle XIX està plagat de guerres i la vila de Móra en va patir unes quantes. L'any 1995, Artur Cot va referir al programa de festes majors, 3 moments estel·lars de peçes d'artilleria en aquestes guerres, aqui el teniu...

ANECDOTARI VUITCENTISTA.

L’ARTILLERIA A MÓRA D’EBRE 

El segle passat fou època marcada per una intensa bel·ligerància. L’ocupació francesa, els moviments militars entorn al trienni liberal i la primera i l’ultima carlinada afectaren profundament el nostre poble. d’aquests temps conservem nombrosos documents. 

El canó de Móra a Siurana

De la invasió napoleònica tenim molta informació: l’activitat dels militars, la presència dels grans caporals, alguns d’ells morts a Móra com el general Gilbert Laval, el qual resultà ferit pels defensors de Tortosa en un combat el 3 d’agost de 1810. el general, evacuat a Móra, va morir a la nostra vila pocs dies després (Miravall: “Entorn a Tortosa Napoleònica”). “Le genéral Laval, malades depuis une vingtaine de jours, succomba le 6 septembre, et fut vivement regrettle de l’armée” escrivia Suchet (“Mémoires...” Cap. VI, pàg. 200).

El general Suchet va fer llarga estada a la nostra vila. Anys després de la francesada va publicar les “Mémories” de la seva participació en aquella guerra, en les seves descripcions deixà nombroses anotacions de la seva estada a Móra on l’acompanyava la seva esposa; molts dels militars estaven acompanyats també de la família com ho proven les inscripcions del registre parroquial de Móra la Nova.

Suchet s’ocupà al llarg del setge de Tortosa de la navegabilitat del riu, va fer construir el “pedrer dels francesos” a Subarrec. A Móra hi muntà ponts de barques, per la defensa del “Cap – de – pont” va construir a les Sequines una baluard equipat amb algunes peces d’artilleria, una de les quals fou capturada pels guerrillers espanyols que fustigaven contínuament els invasors des de l’intrincat relleu del Priorat. En un llarg i pesat viatge per camins de ferradura, aquell canó fou conduït fins a Siurana el 16 de maig de 1812. des d’aquell cim ferotge, els guerrillers inquietaven contínuament els francesos. Els napoleònics lamentaven la pèrdua d’aquella arma i, el dia 31 de maig, en una atrevida expedició arribaren a Siurana causant tota mena d’excessos pels indrets que pitjaren. En arribar a aquella altiva població, van adonar-se de la dificultat per retornar el canó a Móra i decidiren destruir-lo, tirant-lo al fons de l’abisme que envolta la població (Piñol i Agullo: “Notes de la Història de Cornudella”). A la llegendària contalla del salt de la reina mora s’hi afegia la històrica narració del canó de Móra.

El canó de carrasca de Mani

La primera carlinada, amb la figura extraordinària de Cabrera, va tenir gran importància a la Ribera d’Ebre i contrades veïnes. Dues poblacions, Gandesa i Móra d’Ebre, centraren les lluites entre liberals i carlins. Gandesa fou reducte dels primers, Móra fou entusiasta, fins l’extrem, de Cabrera; de l’actuació dels de Móra en trobem abundants referències en la biografia: “Ramón Cabrera. Historia de un hombre” de M. Tomás i en el mateix Madoz: “Diccionario Geográfico”.

De l’actuació dels gandesans localitzem nombroses notícies al “Boletín... de la província” del 22 de juliol de 1836. posteriorment A. Magrinyà, l’any 1909 publicà: “Gandesa. Historia de siete sitios” on recollia el testimoniatge dels últims supervivents. Aquest estudi ha estat bàsic pels treballs de Mn. Manyà i Bladé Desumvila.

Fou durant el primer setge de Gandesa quan acudiren a aquella població nombrosos seguidors de Gandesa (tants, que fins 1936 es conservà un llibre parroquial dedicat exclusivament als difunts militars morencs que moriren en aquella guerra). Entre els carlins hi figurava la família Mani, un d’ells, fuster molt enginyós, qui veient que mancaven peces d’artilleria als assetjats, fabricà un estrany estri bèl·lic: un canó d’alzina fet d’un fort tronc procedent de les muntanyes d’Horta reforçat amb cèrcols o anelles de ferro que dirigia es seus trets contra els murs de la població. En disparar l’arma per segona vegada aquesta rebentà i va ocasionar la mort dels artillers que la manipulaven. Els de Gandesa recolliren les restes del canó i les col·locaren a manera de trofeu victoriós, damunt dels portals de la població.

El canó de Cabrera

Durant la primera guerra carlina Móra fou ocupada pels liberals que es fortificaren al gran convent dels franciscans, situat extramurs de la població. L’any 1837 era el comandant d’aquell fort Salvador Desumvila qui, des de 1831, regentava la farmàcia de Benissanet i que participà activament amb l’exèrcit liberal.

Els carlins l’any 1837 portaven una activitat excepcional per les nostres terres i, cobejant el domini de Móra, assetjant el seu fort. S’inicià el setge el 29 de juliol i aquest durà fins el 31 d’agost. L’artilleria dels carlins es dirigí amb persistència contra els murs de la fortificació, al llarg del setge es va fer ús de mines i contramines. A partir del 17 d’agost portaren un canó de particulars característiques: “...de mayor calibre que los anteriores… un cañón de a diez y seis que llamaba la canalla el abuelo…” el qual disparà 205 trets al llarg del setge. Alliberats els liberals per la presència i ajut del “Brigadier Comandante general Pedro Aznar” aquest en una proclama signada el 6 de setembre persistia obsessivament en aquell canó: “La facción valenciana sitiaba a los valientes Nacionales de Mora y el cañón enemigo hacia progresos contra el fuerte para hacerlos sucumbir…” Finit el setge es publicà a la impremta de M. Puigrubí de Tarragona la “Copia del parte diario del último sitio que ha sufrido el fuerte de Mora de Ebro…” document en el qual es fa contínua menció a aquella peça de remarcables dimensions i efectes destructius.

Quan els carlins aixecaren el setge, Desumvila incendià gran part de la població amb el consentiment del governador militar. En plena operació de càstig i saqueig la dèria pel canó continuava dominant i així e el “Boletín...” n.º 98 el 6 de setembre, trobem la següent nota:

“Con esta fecha digo al Excmo. Sr. General en Gefe y Diputación Provincial lo que sigue.

Escmo Sr. =En este momento (10 de la noche) puedo únicamente ocuparme de participar á V. E. la satisfactoria noticia de hallarse en mi poder el cañón enemigo del calibre de á 16, pues agotando todos los medios para su hallazgo por conocer que el rebelde en su fuga acelerada no podría haberlo llevado muy lejos, he logrado descubrirlo en Benisanet donde lo tenían enterrado si bien ha costado trabajo el arrancar este secreto á la justicia de dicho pueblo con la que ha habido que emplear el rigor hasta el extremo de hacerla preparar cristianamente en cuyo duro trance rompió aquel silencio descubriendo el sitio del cañón que ha sido conducido a este campamento á la rastra por los brazos de dos compañías de cazadores que mandé con tal objeto á cargo del eficaz D. Nicolás Vallés Mayor del Batallón del 7º Voluntarios de Cataluña… Campamento de Mora de Ebro 1º Setiembre de 1837. =Pedro Aznar”.

Per aquells dies una altra població tarragonina, Prades, que havia estat refugi del carlí Tristany també fou incendiada i destruïda (Tortell de Reus – Ignasi Planes “Llibre de Prades”).

A manera de colofó d’aquestes notes, avui simplement una anècdota, voldria remarcar l’animadversió i malvolença que els governants isabelins manifestaren contra la nostra vila i com molts fets posteriors tingueren l’origen en els esdeveniments aquí descrits.

“A consecuencia de los últimos acontecimientos, que son todos bien conocidos, ha acordado la Diputación suprimir los Distritos electorales de Mora de Ebro y Prades…” (“Boletín…” n.º 104, 26 de setembre de 1837).

La refeta de Móra en la segona meitat del segle XIX sota la vigilància i l’amenaça dels canons muntats al castell en temps d’Algueró “el Moro” fou un treball dur i feixuc realitzat exclusivament per l’esforç i la constància dels morencs.

Els qui van bastir el monument a Julio Antonio

L'any 1990 i clausurant el primer centenari del naixement de Julio Antonio, Artur Cot escrigué aquestes línies parlant sobre les personalitats que, conscients del gran nom de l'escultor morenc, van bastir-ne un monument a la plaça més emblemàtica de les places de mora, La Plaça de Dalt.

Feia ja deu anys que Julio Antonio havia mort a Madrid i el seu record era ben present a Móra. Diversos tractadistes d’art i escriptors havien desgranat lloances i comentaris en revistes especialitzades i a la premsa diària. A Móra es publicava per aquell temps un quinzenari “La Riuada” que al llarg de tres anys sembrà inquietuds i cultura entre els morencs. El mèrit principal d’aquesta publicació fou mentalitzar als lectors de qui havia estat Julio Antonio i promoure el monument dedicat al seu record. Al número 15 (15-II-1928) transcrivia el text de la làpida que s’havia de col·locar a la seva casa natal, també publicava un escrit redactat per E. Lorenzo Salazar: “Una vida intensa”, un comentari de R. Nogués: “Recordança”, Jordi Montseny –pseudònim del recordat Ferran Solé- llençava una invitació a construir un monument “...des del bell mig de la nostra plaça major ens avivaria constantment al delit de lluitar i vèncer”. Poc temps després Bladé i Desumvila escrivia: “No és que vulguem ídols. Però a els homes que sobresurten de la mida ordinària no poden considerar-los igualitàriament... Al bell mig de la plaça... la silueta de l’artista insigne s’enlaira graciosa i noble, recordant al món, la força gairebé divina de l’art eternal” (número 18, 15-III-1928). Rouret i Callol convidava al “...tribut de veneració i enaltiment més gran que hom pugui fer-li” (número 21, 1-V-1928).

A partir d’aquell moment Móra reaccionà amb entusiasme i el jovent –ai si el jovent vol!, de quantes coses bones és capaç el jovent!- inicià la campanya de recollida de cabals en pro del monument amb festivals celebrats al “Centre Instructiu Democràtic”.

Santiago Costa, bon escultor, parent i deixeble de Julio Antonio, presentà la maqueta del monument –Costa obtingué per aquell temps un premi nacional d’escultura exaltant la gràcia del sant més universal: Francesc d’Asís-. El monument a Julio Antonio mostrava una estructura apiramidada, com un obelisc. Com una pregària, com una fita. Sobre una base escalonada de pedra del Masroig una matrona inspirada en la “Venus Mediterrània” coronava de llorer la testa de bronze del lloat fill de Móra.

A partir del número 35 (1-XII-1928) “La Riuada” inicià la publicació de les llistes de donants. Encapçalà la primera l’ajuntament de Móra amb 500 ptes. Eren pessetes de fa seixanta anys, d’argent  dringador i nobilíssim. Eren els temps en que un bon sopar costava un duro. Hem de mirar aquelles aportacions amb l’òptica d’un temps llunyà, plenes d’entusiasme, d’il·lusió i patriotisme. No podem analitzar detalladament aquells donatius, però cal remarcar-ne alguns: Mn. Vidiella, 30 ptes., quan va sorgir l’enigma clerical contra Julio Antonio?. El Sr. Viñes, 50 ptes, quin honor ésser el primer mestre de Julio Antonio!. Un tivissà anònim, fill de Móra 75 ptes., jo crec que aquest anònim, que tenia al seu despatx de Barcelona una testa de Goya magníficament aconseguida obra de l’escultor morenc, era l’advocat senyor Piñol i Jardí. Les llistes són molt extensives: és tota Móra, sens distincions de classes ni criteris. Que dic tota Móra!, tota la comarca: Tivissa amb l’ajuntament al front, Benissanet, Móra la Nova, Riba-roja. De fora de la comarca Gandesa, Tarragona... Les relacions prenen caire universalista en arribar donatius de Suïssa, de L’Havana i fins i tot de l’altre hemisferi la relació monolítica, emotiva –enyorança i gratitud- de 21 fills de Móra, emigrants a l’Argentina que mitjançant el capdavanter Antoni Terré, amb data 5 de març de 1929, contribuïren amb 826 pessetes. Aquestes llistes tenen un caràcter profundament afectuós, apassionat, agraït, per aquesta raó publiquem el facsímil de les mateixes.

El primer de setembre de 1929, últim dia de la Festa Major, es tributà l’ho0menatge a Julio Antonio descobrint-se la làpida de la casa pairal i, amb nombrosa concurrència, s’inaugurà el monument a la plaça de Dalt.

Amb data 24 d’abril de 1930 es publicà des de “La Riuada” la següent liquidació: ingressos 8.202’40, despeses 9.098’25, faltava recollir 895’25 pestes, continuava oberta la subscripció. S’ha dit que Costa mai va percebre la totalitat del pressupost. Enigmes i atractius de la història. Fou una subtilesa per sentir-se sempre creditor dels morencs? Com “La Riuada” deixà de publicar-se ignorem la fi d’aquell afer. En una antiga divisa nobiliària llegim “Donar senyoriu, rebre servitud”. Servitud de Móra vers els seus fills insignes. Servitud carregada de grandesa. Feliç servitud.

El Convent de Sant Antoni de Pàdua (Franciscans)

En l'escrit habitual d'Artur Cot als programes de festa major, l'any 1958 fa "una rigurosa sistesis histórica" sobre el Convent de Sant Antoni. A dia d'avui no es conserven restes de dit convent, però en trobem referències al poble; tenim el carrer hort del convent i també el passeig de Sant Antoni, cosa que fa entreveure una possible ubicació del convent. Veiem que ens diu el text...

El Convento de San Antonio de Padua

(Franciscanos)

A mediados del siglo XVII y a causa de un deseo de superación espiritual, los vecinos de Mora con sus regidores al frente solicitaron de la orden franciscana la fundación de un convento en la Villa.

Era provincial de la misma el P. Fr. Rafael Bosch que comisionó para la fundación al P. Fr. Mateo Puig, el cual con presteza logró las licencias fundacionales de parte del Ordinario y del Duque de Cardona.

El 22 de junio de 1640 se establecieron los religiosas interinamente en una casa de la calle de la Barca. El 15 de septiembre del mismo año el municipio adquirió por 300 libras el terreno donde debía construirse el convento y el 22 de mayo de 1641 el Síndico Apostólico Sr. Raimundo Melich tomó posesión del mismo en nombre de la Iglesia.

Tres años más tarde, el 29 de mayo de 1644 tuvo lugar la colocación de la primera piedra del convento y de su iglesia. Era Prior de Mora el Rvdo. Guillermo Brú y Jurado en orden primero D. Pablo Mitjavila. La obra se realizó “…a expensas de la Villa y otras limosnas de particulares Bienhechores”.

Motivos tenemos para suponer que el convento de Mora sería notable entre los diocesanos; Marca que lo vio a medianos del siglo XVIII escribía: “Salió con el tiempo muy bueno y hermosa la fábrica de la Iglesia y del Convento”. Amorós refería que describía un gran cuadrado, y que en su centro había claustro “…adornado con columnas de piedra y arcos redondos”. A finales del siglo XVIII el convento fue ampliado bajo el gobierno del P. Fr. Pablo Mañé. La iglesia era espaciosa “capaz para 1.000 o 1.200 almas”**, con valiosos altares, abundante orfebrería y con un notable órgano que incendió la soldadesca francesa en los últimos días de la guerra de Independencia.

El número de religiosos en 1759 era de 25, en 1830 de 36 y según Barraquer en los días de la extinción serían muchos más.

El siglo XIX fue adverso para el convento de Mora como lo fue para las más famosas abadías nacionales y europeas, porque “El espíritu malo que odia a Cristo y al pueblo de Cristo rara vez hace su aparición aisladamente”. La guerra de Independencia y las civiles junto con las desgraciadas leyes desamortizadoras borraron, casi, hasta el recuerdo de tan prestigioso centro religioso.

Fue empero, brillante este siglo en glorias franciscanas y en rubíes martiriales. Durante el Trienio Liberal murieron en defensa de su fe el P. Fr. Fernando Codorníu y Fr. José Vaqué; Fr. Antonio Mur sufrió asimismo sensibles afrentas. En los primeros días de septiembre de 1837, último triunfo franciscano, destacan el martirio de Fr. Manuel Roca y Fr. Isidro Franch.

A finales del julio de 1835 los religiosos abandonaron el convento, fue su último Guardián el P. Fr. Joaquín Casalduch, era por entonces Prior de Mora el Rvdo. Bautista Descarrega.

Desde el 29 de julio hasta el 30 de agosto de 1837, en plena guerra dinástica los liberales estuvieron sitiados en el exconvento, dirigió el asedio Llagostera y en los últimos días D. Ramón Cabrera, a resultas del mismo el edificio quedó parcialmente destruido, motivo había pues, de que a finales de siglo, Barraquer y otros historiadores no hallaran del mismo más que ruinas calcinadas.

Rigurosa síntesis histórica es lo que hemos realizado, afortunadamente poseemos extensa documentación respecto a lo que fue una de las glorias de la Iglesia Local i blasón imperecedero de un pueblo cuya religiosidad y patriotismo hicieron digno y ejemplar.

** els historiadors xifren la grandiositat de l'esglesia del convent entre 1000 i 1200 ciutadans, mostrem l'evolució demogràfica fins a principis del segle XX

Evolució demogràfica

1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910 181 202 165 489 - 3.836 3.816 3.841 4.065 3.728

Noteu que els anys que son adients a l'existència del convent, la vila de Móra d'Ebre tenia quasi 4.000 habitants!, Reus en aquells anys vorejava els 28000. En l'actualitat Móra d'Ebre voreja els 6.000 i Reus s'encamina cap als 110.000. Fem notar així la importància de la vila al segle XVIII.