Els Montagut del carrer de la Barca

Dins la topografia de Móra d’Ebre és de destacar, com un dels més vells i en altres temps dels més importants, el carrer de la Barca. carrer paral·lel al corrent del riu, camí de sirga, indret, com manifesta el topònim, on es muntava la barca de pas, probablement ja durant el domini àrab i posteriorment al llarg dels segles fins avançat el segle XIX.

El carrer s’estén des de la plaça de baix fins a la plaça de sant Roc, on hi havia l’hospital d’aquesta advocació i el portal d’ingrés a la població, junt a d’antiquíssima casa dels Bonamic “portal de la Barca”. bona part del carrer solament estava edificat al costat dret, per l’esquerra, una barana mostrava el riu als seus peus, balcó delitós i entretingut sobre l’Ebre. Algunes de les seus cases tenien porxades sobre el vial i sostenint-les des de les mateixes aigües s’elevaven poderosos contraforts piramidals, quasi obelisc que donaven a l’indret un aspecte singular i del qual conservem fotografies molt curioses, ja que el paratge resultà greument danyat en la passada guerra civil, com ho havia estat en temps pretèrits per altres guerres i per les riades de l’Ebre.

De les cases d’aquest carrer una de les més característiques és la número 6, la casa pairal més antiga de la vila, si fem cas a la inscripció que llueix a l’arc rodó, lleugerament rebaixat de la seua portada: “any 1074”. Avui la casa es coneguda com casa Montagut de la Barca.

Dels orígens de la casa: 1072

El 1760, quan Montagut de l’Era es dirigia a la reial Audiència en petició del restabliment del títol de noblesa al seu favor, feia constar els remots orígens de la seua família:

“Con carta acordada de la Cámara de 18 de O(ctubre) del año próximo passado se sirve V(uestra) M(a)g(esta)d Mandar a esta Avd(ienci)a informe lo que se ofreciere y pareciere sobre el incluso mem(oria)l de J8ose)ph Montagut y Sabater, hijo de Joseph Montagut, difunto, naturales de la Villa de Mora de Ebro, en que presenta que su arraigada familia se alla radicada en dicha Villa desde antes del año 1072 constando por escritura pública que en aquel año compró en el término de la misma, Domingo Montagut a los Moros Braysen Alcayt y Fátima su muger el terrasco nombrado Ball den Rail que poseyeron sus antecesores hasta el 1591 en que lo vendieron, y que fabricó Casa, en el 1074 poniendo sobre la puerta principal su escudo de Armas partido en quatro cuarteles, cuya Casa y escudo conservado possehe en el día la familia del suplicante”.

“Que esta passó desde Navarra a poblar en Mora de Ebro por resultas de las Guerras y conquista de Aragón y Cathaluña en los Reynados de Dn. Garcia y Dn. Sancho el quinto Reyes de Navarra en los años 1134 y 1070 y la declaró por una de las doze Casas Nobles de Navarra la Majestad de Dn. García Ramírez el Restaurador en los años 1134 al de 1150 que rindió homenage a Dn. Alfonso el séptimo de Castilla”.

“Que la familia del suplicante procede de la de Montagut de Navarra se tiene por notorio no tratando la historia y papeles antiguos de otra hasta el año 1000, y de la misma como trasladada a Mora de Ebro hasta los años 1072 y 1150, certificándolo assí en el año 1616 D. Diego de Urbina Cronista y Rey de Amas del Sor. D. Philipe tercero con expresión de que esta familia trahia su Nobleza y escudo de Armas de la distinguida de Montagut de Navarra”.

Guillem Montagut, governador d’Ariano, metge de Pau V i Canonge de la Seu de Lleida

El personatge més famós de la nissaga dels Montagut del carrer de la Barca fou el Dr. Guillem Montagut, títol que ja posseïa el 1583. Era fill de Domènec Montagut Deona i Narcisa Bru.

L’any 1605 el metge Montagut va tenir un plet a l’antiga Audiència de Barcelona amb els clergues del Priorat secular de la parroquial de Móra que exigien a Montagut els pagués el delme de la seua important propietat de santa Magdalena, “la Magdalena de Macoro” com llegim en el document.

Santa Magdalena de Macoro és una de les construccions més antigues del terme. El 1505 habitava aquell lloc Gabriel Pellicer de distingida família de Móra, l’ermità patrocinà l’edició de l’obra de Jaume Gasull “La vida de Santa Magdalena en cobles” inspirada en la “Història gloriosa de santa Magdalena” de Joan Roig de Corella.

En el plet es feia referència a la finca que el 14 de les calendes de novembre de 1252 Alamanda de Subirat havia donat als frares Trinitaris poc temps després de la primera fundació catalana l’any 1202 a Avinganya, terme de Serós, en terres del Segrià.

La finca de Macoro va pertànyer durant segles a aquesta ordre religiosa i segons s’especifica en el plet, el 1598 havia passat la seua propietat al metge Montagut.

El doctor Guillem Montagut l’any 1604 pledejava amb Antoni Montagut; plets i raons eren freqüents entre els Montagut.

De Guillem Montagut coneixem una nota biogràfica inserida en la petició de Josep Montagut de l’Era on, amb brevetat, consta el següent: “También los de Guillermo Montagut en los años 1602 hasta el de 1607 en el Reyno de Nápoles siendo Virrey el Conde de Benavente, que le conduxeron a la confianza de Capitán Gobernador y Juez de la Ciudad de Ariano”.

“Porque haviendo passado dicho Guillermo a Nápoles a principios del siglo antecedente consiguió allí fortuna haciendo de Médico; y logrando como tal visitar y Curar al Papa, que entonces governava a la Iglesia, le concedió Su Santidad un Canonicato en Lérida (…) e hizo construir su sepultura con el escudo de Armas de aquella familia al pie de un retablo o lateral de una de las Capillas de la Igl(esi)a Parr(oqui)al de dicha villa de Mora de Ebro, en cuio retablo está también d(i)cho escudo de Armas, y como tal se reputa aquella Capilla y sepultura de los descendientes y herederos de d(i)cho Guillermo que al presente es Juan Fran(cis)co Clua y Descartín descendiente de una de dicha Casa de Clua que cassó con la primera de las dos Hijas que únicamente tuvo d(i)cho Guillermo y assí fue heredera, sin que su marido, gozase entonces de privilegio militar aunque después lo obtuvo, y hoy goza dicha Casa de Clua que son los únicos que en dicha Villa han usado la mencionada sepultura, Capilla y escudo de Armas…”

El Dr. Guillem Montagut va testar, davant del notari de Lleida Pere Mansó, el 17 d’octubre de 1600. el testament, junt als protocols del notari esmentat resultaren destruïts en 1936. la referència testamentària ens consta per raó d’una de les seues clàusules en la qual manava al seu nebot Guillem que donés dues mil lliures, moneda de Barcelona, a Bru de Móra. Aquest, havia estat comissionat a l’efecte per abonar seixanta lliures en favor dels conjugues Llagostera dels “Masos de Móra”. Bru en data 29 de març de 1622, signava àpoca en presència del notari de Móra Antoni Joan Perramon.

En la Seu Vella de Lleida, tancada al culte el 1707 per ordre de Felip V que la destinà a fortificació i caserna, i restaurada a partir de 1949, hem localitzat el vas funerari del canonge Guillem Montagut al peu de la capella coneguda antigament per la Concepció o Coloma en raó d’haver estat bastida en temps del bisbe Ferrer de Colom (+ 1340). A la pedra sepulcral on hi ha l’escut de Montagut llegim la següent inscripció: “Sepultura de Dor. Guillem Montagut Canonge de la Seu de Lleida y dels seus. Morí a 18 de octubre de 1609”.

Guillem Montagut, nebot de d’anterior. Títol de noblesa, 1621

Malgrat l’escut de la tomba del metge i canonge i el de la casa del carrer de la Barca de Móra, sembla que un nebot del Dr. Guillem, del mateix nom i cognom va remoure novament el títol de noblesa al seu favor, a tal efecte

“...siendo al punto de la clase tan delicado en este Principado la disputaron a D. Guillermo de natural de la misma Villa de Mora de Ebro (...) en el año 1620 sobre que hicieron autos ante Franc(isc)o Amargós sosveguer de Tortosa, con citación y oposición formal del Promotor Fiscal en que se probaron todos los antecedentes expressados, y por excelencia los Particulares servicios y distinciones de Dn. Bartolomé de Montagut quinto abuelo del suplicante que le hicieron digno de Falconero y Montero Mayor del Sor. Rey Dn. Juan. También los de Guillermo Montagut en los años 1602 hasta 1607 en el Reyno de Nápoles.

No haverse conocido otra familia Montagut en Mora de Ebro que la suya, ni que haya possehido su Casa Solar, ni usado su escudo de Armas, Que tenia Patrimonio, Hacienda y bienes suficientes para mantener su Nobleza, como de presente se mantienen la Casa y familia con el mismo lucimiento.

En cuya vista y por los méritos del Processo declaró Assessorado del Dr. Fran(cis)co Deona, que la familia de Montagut en Mora de Ebro era originaria de la de Navarra, concurriendo a la Conquista e Aragón y Cathaluña a poblar en Mora de Ebro, debiendo como tal reconocerse, y la reconoció de Cavalleros hijosdalgo con el referido escudo de Armas, como más pormentor dice resulta de la sentencia proferida en 29 de Mayo de 1620”.

Confirmant les sentències, Felip IV en el primer any del seu regnat, signava el 3 d’octubre de 1621 el títol nobiliari en favor de:

“...Guillermum de Montagut militem ortum in Villa de Mora Iberi, et domiciliatum i civitalis Illerde preafati nostri Principatus (...) sumus te et filios tous (...) sexus natus et nasciturus et eorum prolem, ex te per liniam masculina descendentem. Nobilitatis titulo condecore (...) te dictum Guillermum de Montagut (...) en total tuam et illorum posteritatem (...) Datii in oppido nostro Madriti die tercia mesis octobris Anno a Nativitate Domine Millesimo Sextcentesimo, vigesimo primo Regnorumque nostrum anno primo. Yo el Rey. Título de Noblesa en persona de Guillermo de Montagut del Principado de Catalunya”.

El canonge Fèlix Clua de Montagut (+ 1745)

Entre els clergues de la família Montagut, eminentment levítica, és de remarcar Fèlix Clua de Montagut, ardiaca de Corbera i prepòsit de la catedral de Tortosa, dignitats que ja tenia a primers del segle XVIII. Era fill de Marc Antoni Clua de Montagut i Amargós, ciutadà honrat de Barcelona per gràcia de Carles II (20 octubre de 1666) i de Francesca Bellido i de Cavaller. Tot estant a Tortosa, en el seu domicili al carrer de la Cabiscolia, testa el 15 de juny del 1743 ordenant una colla de disposicions a favor de nombroses esglésies de la ciutat i dels pobles als quals estava vinculat per raons familiars (Corbera d’on era el pare i Horta d’on procedia la seua mare). A Móra dotà amb esplendidesa beneficis i fundacions a l’església parroquial. Però de les seues deixes la més remarcable fou a favor de l’ermita de Santa Magdalena de Móra situada dins la finca del mateix nom i de la qual ja hem parlat anteriorment. La deixa consistia en l’ampliació del temple, disposant que s’hi col·loquéssim una colla de quadres de grans dimensions que guarnien la seua casa de Tortosa; manava que per realitzar aquest propòsit es destinessin:

“quatre-centes lliures de plata valenciana y si cantitat no y aurà prou se sopleixa de mos bens lo que falto, com també si sobra se haja de emplear en dispondre habitació per al Hermità”.

L’hereu universal dels béns del canonge Clua de Montagut, el seu nebot i fillol Fèlix Clua i Descartín va realitzar les obres de l’ermita, i va decidir construir-ne una de nova al costat de la masia de la finca que probablement es millorà en la seua estructura. L’antiga construcció del cim ja es deixaria sense culte, i es col·locaren les pintures esmentades i el corresponent retaule en la nova construcció. Allà, fins l’any 1936 es conservà tot aquell conjunt artístic que respectaren al llarg del segle XIX francesos i liberals, carlins i bandolers.

Recollides a casa Monllaó, els nous amos de la finca, les pintures i altres elements litúrgics resultaren destruïts pel foc en ésser incendiada aquella casa. De tots els records del canonge Clua de Montagut solament es conserva, a la seu de Tortosa, el calze de l’eclesiàstic, una elegant mostra d’orfebreria barroca.

Del seu testament s’ha de destacar la disposició on encarregava el seu enterrament: el vas propi del capítol de la Seu si moria a Tortosa, el dels seus pares si moria a Corbera, si fos a Lleida

“...en lo propi tinc en la Cath(edr)al en la Capella de Colloma com a hereu u(niversa)l del q(u)o(ndam) Dn. Guillem de Montagut tio meu cos vas tinc en la Igl(esi)a Parrochial de la Vila de Mora de Ebro per mos hereus...”

Una nota marginal al testament indicava que morí a Tortosa el 5 de desembre de 1745.

Joan Fran(cis)co Clua de Montagut Descartín

L’últim representant dels Montagut del carrer de la Barca fou Joan Francesc Clua de Montagut Descartín “ciutadà honrat de Barcelona, en la Vila de Ebro popular), era fill de Marc Antoni Clua de Montagut i Coll i de Tomasa Descartín, el qual estava casat al moment del seu testament amb Eulàlia de Llinàs i Clua. Aquesta juntament amb el Prior de Móra Mon Joan Baptista Riba i altres eclesiàstics del Priorat de la vila foren esmentats com a marmessors. Allí localitzem disposicions i deixes a diverses confraries, als franciscans de Móra i fundacions a esglésies però especialment a la parroquial de Móra. A la seua muller li deixava una colla de joies molt preuades:

“...pendientes o arracadas, piocha y anell de un diamant gros y un anell con diamant que ma difunta Sra. mare li legà (...) lego a dita Dña. Eulalia, caríssima muller mia totes les millores q(u)e a mi expecten en la rehedificació de la casa de ma propia habitació que arruhinà la exorbitant avenguda del Ebro en los dias vuit y nou del mes de octubre del any mil set(cent)s vuitanta y set per-a que de dita part de millores, dita muller mia n.<h>i disposa a ses voluntats com a cosa propia y llegat particular li fas”.

Entre els llegats destacava l’ordre de cisellar una imatge de mig cos d’argent del patró de la parròquia de Móra, una magnífica imatge a la qual se li col·locaria un petit relicari amb restes del sant. Tan sumptuosa obra seria millor que l’antiga que es venerava a la mateixa església.

Les disposicions de Francesc Clua i Descartín (mort el 1798) van tenir compliment l’any 1824, quan els marmessors, el prior Descarrega i el prebendat Pedret, comparegueren a la cúria de Tortosa. La fundació es basava en el següents béns: la casa pairal

“...calle de la Barca, que habitava D. Juan Fran(cis)co Clua, lindante (...) con los herederos de José Antonio Passanau, por otra calle, por detrás con la casa de los herederos de Bautista Calanda (...) valorada en tres mil cincuenta libras moneda ardites” i amb la gran heretat “...masia llamada Santa Magdalena, con su casa en ella construïda y una Capilla unida a la misma, de extensión ochenta jornales (...) plantada de olivos, higueras, almendros y viña, lindante con Fran(cis)ca Algueró (...) Bautista Piñol, con las de Valentín Montagut, con las de D. Mariano de Gras, herederos Juan Sastre. Tierras comunes (...) valor 10.912 libras moneda ardites”.

La renda total del patrimoni era de 626 lliures segons el peritatge dut a terme per Francesc i Joan Peris, paletes: Josep García i baptista mani, fusters; Josep Peres i Pau Hernández, ferrers; Tomàs Passanau i Baptista Aragonès, pagesos. Havia ordenat la valoració el notari Dionís Mañer, assessor del batlle Francesc Mani.

L’administrador de les “Gracias del Escusado y Noveno Decimal” arrendava la propietat a Joaquim Secanella de Tortosa pel trienni 1824-1826.

Amb data 23 de gener, seguint les disposicions desamortitzadores, era signada una escriptura de redempció d’un censal relacionat amb la fundació.

Amb la mort, sense successió, de Joan Francesc Clua de Montagut i Descartín desapareix de la nostra vila aquella antiquíssima família present en tants fets del passat. Es consideraven successors seus els Montagut de l’Era, això es demostrava quan amb motiu de la visita pastoral de 1869, aquella imatge d’argent tan venerada es conservava en la casa de la Plaça de Dalt. D’allí es traslladà a la parròquia per ésser honorada per tota la feligresia de Móra.

Els Montagut de l'Era

Si dins la Móra antiga de carrers estrets amb la plaça de Baix prolongada en altres cases immediates carregades d’història, amb escalinates que condueixen al temple antic i amb baixadors abovedats que t’atansen als vells pedrissos, desgastats, junt a les ones del riu, trobem la casa dels Montagut de la Barca, a la plaça de Dalt trobem la dels Montagut de l’Era.

La plaça de Baix, amb la casa de la Vila, amb el riu i el mercat, amb l’olor de les fires arcaiques i el caire sacre de la parroquial de sant Joan ens apropa al poble, a tot el poble. pel contrari la plaça de Dalt amb el caire rural de l’Era comunal ens introdueix a l’ambient de les grans famílies; aquí hi havia l’antiga capella de santa Anna sota el patronat de la casa ducal dels Cardona. Aquí hi bastiren els grans casalicis barrocs els Bru, els Pedret i els Montagut. La plaça de Dalt, la plaça de l’Era, avui en dia encara es respira aquell aire aristocràtic, un xic petulant dels grans senyors, dels generals i de la gent que en altres temps dominava l’ampli fris que guarneix les pàgines de la història. En aquest indret assolellat localitzem la gran casa dels Montagut de l’Era, àmplia i solemne, magnífica.

Mai no hem pogut esbrinar com una família tan poderosa no va poder fer seu tot el llarg de la façana que limita els carrers Julio Antonio i Isabel. La casa Montagut comparteix amb els Piñol aquest costat de la plaça, a l’altre costat de la plaça els Bru i els Pedret “Manou” es repartien l’espai urbanístic. La situació de la portada, un magnífic arc rodó de pedra picada, al centre exacte del costat nord-est evidencia que els Montagut cobejarien des d’un principi la casa immediata a la seua. D’aconseguir aquest propòsit l’edifici hauria esdevingut una construcció admirable, equilibrada, digna de lloança per les seues proporcions i magnificència singular. Malgrat aquesta particularitat casa Montagut de l’Era és un dels edificis de caire civil més elegant no solament de Móra sinó de tota la Ribera d’Ebre.

Com hem indicat l’element més important de la planta baixa és aquesta austera portada de pedra. La planta baixa era ocupada per magatzems, quadres i, fins i tot, un molí olier traslladat aquí des del “Molló” després de la riada de 1907. ara hi ha locals comercials.

Abans de les reformes de principis del segle XX, hi havia un entresol, que reproduïa els freds la plata noble de la casa, la qual habitaven els amos a l’hivern quan els freds feien gèlides les grans estances del pis superior. A finals dels segle XIX part d’aquest entresol estava ocupat per les escoles públiques.

La planta noble té cinc balcons sobre la plaça, llueix un magnífic escut de la família. Els balcons sempre estan tancats perquè la casa ja fa llargues dècades que està deshabitada. Al vell caire històric de l’edifici s’hi afegeix, intrigant, un cert aspecte de misteri.

L’entrada de la casa, pràcticament desconeguda per la majoria dels morencs mostra un gran mosaic de palets de riu, però abans n’hi havia un del mateix estil centrat per un gran escut de la família. En un angle s’inicia la gran escalinata que condueix a la planta principal, i està guarnida amb rajoletes de cartabó i una barana de fusta tornejada, està coronada en el seu cos central quadrangular, per una cúpula vuitavada que, si a l’exterior no manifesta interès especial, a l’interior mostra la sumptuositat de cornises i mènsules barroques d’una elegància refinada: a la clau d’aquesta construcció, del segle XVIII hi havia, segons tradició, una imatge de la Mare de Déu envoltada d’àngels; durant la carlinada, un projectil va destruir aquell element decoratiu del qual es conserven vestigis.

En la planta principal destaca la immensa sala (15 per 6 metres). Alcoves i les restants dependències conserven encara detalls de gust neoclàssic, hi ha alguns elements ceràmics d’Alcora guarnit el terra de rajola vermella. A la sala hi ha dos quadres, Ferran IV i la seua muller Bàrbara de Berganza (1746-1759), en temps dels quals es bastiria l’edifici. Poc mobiliari original resta en l’actualitat. A l’última guerra sofrí desperfectes el jardí amb una fontana elegant, dita de Diana pel grup escultòric de terracuita que el presidia. Per aquell temps resultà destruït l’oratori amb el seu mobiliari i elements litúrgics entre els quals destacaven els ornaments i un recull de relicaris i peces d’orfebreria.

En el nostre recorregut per aquesta casa, pel seu jardí, per les seues ampul·loses estances: el “quarto del Crist”, el de “l’estrado”, el “del Bisbe”, el de “Cabrera”, el de “la Mare de Déu del Roser”, acompanyats d’un silenci profund que no trenca ni la xiuladissa dels ocells ni la mainada que juga a la plaça. Evoquen una colla de personatges, que bastiren el casalici, que hi van néixer o hi van morir, històries i tradicions, llegendes i dites, arxius i llibres vells.

Els Montagut de l’Era al segle XVII

El segle XVIII és el moment d’esplendor dels Montagut de l’Era la construcció de la gran casa de la plaça de l’Era, donà renom a la família, els seus negocis agraris i ramaders eren pròspers. A més de la gran casa pairal ampliaren una bona masada al “Molló”, finca molt extensa situada als límits del terme de Tivissa i Móra, immediata a l’aiguabarreig del barranc del “Molló” i l’Ebre, que sobrepassava el corrent del riu. Allí hi havia un gran corral pel bestiar, un molí olier i altres serveis. La casa, àmplia i quadrada, tenia un oratori on es venerava una imatge de talla de sant Antoni. El que significava la finca de santa Magdalena pels Montagut del carrer de la Barca ho representava pels Montagut de l’Era la gran possessió del “Molló”.

La consideració que es tenia als Montagut de l’Era era extraordinària. En ple segle XVIII, en un document de la Reial Audiència es constatava que els Montagut, especialment els de l’Era “...són de lo mejor de la Villa de Mora, de buenas conveniencias, familia y costumbres y que son los que más han tenido los primeros empleos del pueblo”.

Els Montagut pretenen ser regidors vitalicis

Els Montagut vers 1739 van pretendre la possessió vitalícia dels principals càrrecs municipals. En nombroses ocasions havien estat jurats abans del Decret de nova Planta i regidors amb posterioritat a aquest document. L’ordre de Felip V de 1739 de posar en venda els càrrecs municipals “...por juro de heredada o vitaliciamente (...) a semejanza de la practicado en Castilla...” a ésser ocasió propicia al seu desig de domini sobre la vila, però aquella aspiració contrastava fortament amb la manera d’ésser dels morencs i aviat van recaure les queixes contra aquella aspiració d’absolutisme. Un expedient conservat a la reial Audiència manifesta la protesta: “... Joseph Montagut y tres vezinos más de Móra (...) quatro títulos de R(e)g(i)d(o)res vitalicios de gracia” . Els esmentats eren: “Joseph Montagut de la Era, Joseph An(oni)o Montagut, son padre e hijo y nombrados para dos Regimientos y Joseph Montagut y Riba y Joseph Montagut y Pedret, son sobrinos, hijos de hermanos de la expresados Montagut de la Era”. De fet era abusiu el domini municipal per una sola família. Al document consta que: “En atención a los inconvenientes que se ofrecen de que tengan entre sí este parentesco estrecho los Regidores que acaban con los que suceden desde nueva planta (...) que no sean Parientes los segundos de los primeros hasta el grado de primos hermanos perque habiendo los que entran de tomar las cuentas a los que acaban, pueden tomarse tolerancias”.

En contra dels Montagut de l'Era es deia: “...no paga el catastro, que ocasiona perjuhicios con sus ganados a los demás vecinos, que entra en cuantos arriendos se hacen por la villa...”

Per altra part es feia considerar: “...que es incierto que el referido Montagut dexe de pagar el catastro y que sus ganados causen los daños que se ponderan. Y aunque es verdad que ha tenido varios arriendos ha cumplido en todos con su obligación y esta circunstancia no le inhabilita para ser Re(g(i)d(o)r.” Constava que Montagut de l’Era era l’arrendatari de les carnisseries, que posseïa grans ramats amb corrals a totes les seues finques disperses pel terme municipal, i que aquet servei de les carnisseries li reportaria substanciosos beneficis. A les reclamacions contra els drets adquirits pels Montagut va seguir una ordre retirant-los aquells privilegis vitalicis.

Felip V, en la residència del Pardo signava una ordre on constava: “...fui servido conceder quatro oficios de R(e)g(i)d(res)s de la Villa de Mora de Ebro en el mi Prin(cipa)do de Cat(alu)ña por los días de sus vidas a Joseph Montagut de la Hera, Joseph Montagut y Riba, Joseph Montagut y Pedret y Joseph Montagut por el servicio que cada uno hizo de mil reales de V(ello)n.” Seguidament feia constar que per la vila de Móra s’havia manifestat: “...los inconvenientes que pueden seguirle de dar la possessión a estos sugetos a un mismo tiempo”. Així el monarca ordenava rescendir aquella gràcia i, a la vegada, concedia a la vila el dret d’anomenar regidors: “Sirviéndome por esta gracia por tiempo de ocho años en ocho mil re(ales) de v(ello)n por una vez que son quatro mil que los dieron los quatro expresados sugetos por sus vidas (...) ha de entregar quatro mil en mi tesorería general y reintregar con los otros quatro mil a los quatro sugetos que tienen Despachados por otros días de sus vidas”

Seguir la història dels Montagut de l’Era és seguir la vida municipal al llarg de molts anys i no sols la història local sinó la del país. Ser regidor vitalici a Mont-roig costava 1.200 rals, a Lleida 22.000, a Barcelona entre 66.000 i 76.000. el fet de les venalitats dels càrrecs municipals fou qualificat com un factor d’inestabilitat en la normalització dels ajuntaments borbònics.

Noves qüestions per la vara de la batllia

L’any 1747 sorgiran noves queixes relacionades amb càrrecs públics ocupats pels Montagut. L’agost havia presentat Pau Llagostera  un memorial on constava: 

“...havía propuesto por aquel Ayuntamiento nombrado por el Dueño Jurisdiccional y aprobado por S(u) Ex(celenci)a (el real Acuerdo) para el oficio de Bayle de la mencionada villa (...) jactándose el R(e)g(i)dor Joseph Montagut que actualmente sirve la Vara, que diferiría el cumplimiento de qualquier orden que sobre el assumpto se diesse”.

En aquest document es feia constar: 

“...tener dicha Villa el derecho y possessión de hacer propuesta para el oficio de Bayle al Señor Jurisdiccional de  del documento constaba, se havia dudado en apartarse dicha propuesta nombrando para Bayle al suplicante –Llagostera- que a más de no propuesto no tenía las debidas circun(s)tancias para obtener dicho empleo y quedarse la Villa perjudicada en su prerrogativa, solicitándose se mandarse al Barón nombrase otro sugeto de los propuestos por dicho Ayuntamiento”.

Al llarg del document constava: 

“...que la nominación de Pablo Llagostera procedió representación a instancia del Ayuntamiento de Mora y que, por consiguiente no faltó en su elección al Privilegio de la Villa de que el barón se arreglase  la terna, no havía lugar a las instancias de los Regidores a quienes se apercibía se abstuviesen de semejantes infundados recursos y que celasen la Conversación del citado Privilegio sin contribuir el Ayuntamiento a su observancia...”.

L’Audiència amenaçava amb multa de dues-centes lliures els regidors per contradir-se en els seus informes; el resultat de les denúncies i els memorials fou el nomenament favorable a Llagostera.

Montagut síndic del Convent de St. Francesc

De l’any 1754 figura una sol·licitud de Josep Montagut demanant que “Los R(e)g(i)d(o)res de la misma villa le guarden las exempciones que le competen como Síndico -procurador laic- que es del Convento de Sant Franc(isc)o”. Conforme una reial provisió de 1749. En contestació a la demanda de Montagut el fiscal de l’Audiència ordenava: “...se manda a los R(e)g(i)d(o)res de ella se guarden las excepciones de cargos concegiles que le competen como Síndico mientras exerciere este encargo sin perjuicio de las R(ea)l(e)s Ordenes que sobre el asunto se huviesen expedido”.

Plet dels Montagut amb el municipi per l’elaboració de l’oli al molí del Molló

A Móra la collita d’olives ocupava el tercer lloc dins la producció agrària. Per l’elaboració de l’oli no existia altre molí que el municipal “...en virtud de establiment a son favor feta per D. Lluís Ramon Folch de Cardona Sr. De la Baronia de Entença”, concessió datada a primers del segle XVII, el qual tenia “...sis premses y sas molas de moldre olives, so es quatre premses de fer oli, y a dos de la sansa”. Aquell molí era insuficient per a fabricar l’oli recollit del terme. Montagut tenia un molí al Molló, tradicionalment datat al segle XV i documentat el 1660 en el capbreu de Tivissa. Segons Montagut “...tenga y posea un Molino de hacer Aceyte, en el qual ha hecho el que ha resultado de las olivas que se han recogido en dicha heredad y al presente quiere hazer en el mismo Molino e que resultara de las Azeytunas que coge en las tierras del término de Mora distintas de la sobrenombrada heredad (...) y que los Regidores de dicha Villa pretenden impedirlo con el motivo que esta parte había hecho el Aceyte siempre en el molino de la expresada Universidad”. Del plet per elaborar tot l’oli al molí del Molló resultà triomfador Montagut l’any 1755. El seu exemple fou seguit per L. Pedret que aconseguí construir un molí particular l’any 1779 i més tard Gras l’any 1781.

El títol nobiliari

De la nombrosa documentació que gira entorn a Montagut de l’Era u dels documents més curiosos és la seua petició de títol nobiliari: 

“...deseosos no obstante de assegurar tanto más en lo futuro, suplica a V.M. que atendiendo lo referido y la fidelidad que su casa ha mantenido siempre a V.Mag(esta)d se digne por nueva Gracia declararle Noble de cathaluña en los huesos de su difunto Padre Jph. De Montagut, conservándole su antiquísimo escudo de Armas que dieron a su Casa y familia los Señores Reyes de Navarra a fin de que no se oscurezca memoria tan estimable”.

L’informe continuava: 

“En puntual cumplimiento de la citada R(ea)l Orden y a fin de dar Aud(ienci)a con el correspondiente conocimiento el informe que se le manda executar ha tomado los suyos del Corregidor de Tortosa quien expresa que aunque es cierto, segun se crehe que vino de Navarra a dicha Villa de Mora de Ebro un tal Montagut sugeto de calidad, no es el suplicante descendiente de aquella familia, ni ahun de la de Guillermo Montagut, quien no parece fue tampoco descendiente de aquel primero, porque haviendo passado dicho Guillermo a Nápoles (...) de que parece se infiere que ni ahun dicho Guillermo era Noble, pues admitió aquella Gracia a mas de que se dice que en aquel tiempo se procuró el enunciado Guillermo que lo creyesen entroncado con aquella primera casa (...) pues el difunto Joseph Montagut su Padre, como hijo segundo de una Casa de labradores de la misma villa de Mora, mientras vivió se empleó en la industria de Negociante en tratos y arriendos y aumentó mucho sus bienes, e hizo construir una sepultura nueva en la misma Iglesia Parr(oqui)al para el y sus descendientes y en ella se halla enterrado sin que en la piedra que la cubre haya inscripción ni escudo de Armas alguno”.

“Ni tampoco dicho Jph. Montagut su Padre exponente se trató ni mostró en sus contratos por escrito ni en Pleytos que tuvo con otro titulo, que el de su oficio o industria de Negociante por el qual se le consideraba su contingente de Catastro e industria”.

“La casa del suplicante está fabricada de pocos años a esta parte y no hay tal escudo de Armas en ella, ni se ha tenido a esta familia por las de sugeto de distinción en tanto que una de este apellido que hay en Tortosa que es de Ciudadanos Honrados, nunca ha querido tenerse por parientes de la Casa del suplicante por tenerlos y reputarlos por inferiores a ellos”.

“Y aunque los más del apellido Montagut que hay en las cercanías de Tortosa haian querido ser de la expresada Casa de Montagut de Navarra ninguno lo ha podido justificar y atendiendo lo referido el que tiene menos visos de serlo es el suplicante (...) Barna. Febrero a 9 de 1760”

Montagut continuà lluitant per aconseguir la mercè sol·licitada. Tenia prou diners per remoure els que fos necessari. En data indeterminada, però dins el regnat de Ferran IV, (qui des d’una pintura anònima del segle XVIII amb la seua esposa Bàrbara de Braganza, presideix la més noble sala del casalici de Móra), aconseguiria aquella gràcia nobiliària. Un altre riberenc, Maurici Puig, de Riba-roja d’Ebre, a finals de la centúria (1795) fou ennoblit amb un títol semblant.

El gran mosaic de palets de riu que, centrat amb l’escut, guarnia l’entrada de la casa i el tapís bordat sobre domàs situat també en aquella dependència proclamaven el triomf de Montagut i així els seus descendents en la documentació oficial militar dels temps de la guerra del francès i del regnat de Ferran VII es presentaven com a nobles sens discussió ni oposició coneguda per part de ningú.

Els germans Montagut i Domènech

De Josep Montagut i de Maria Francesca Domènech coneixem tres fills: Josep Antoni, Joaquim i Ramon. De l’últim solament ens consta que tenia la carrera de lleis, que residia a Reus, al carrer de Sant Elies on es conserva la casa de la que fou propietari, i que l’any 1834 va vendre a Joaquim Descarrega de Móra una propietat de dos jornals de terra situada a les hortes.

Josep Antoni Montagut i Domènech

Va néixer a Móra als voltants de l’any 1790. participà molt activament en la guerra de la Independència, durant 11 mesos com a cadet del Regiment d’Almeria i sots-tinent en el mateix regiment durant 6 anys i 11 dies. El seu expedient militar durant aquesta guerra consta el següent. 

“Campaña y acciones de guerra donde se ha hallado. En la pasada contra Napoleón: se halló en las acciones de Maria y Velchite. En los dos conboyes q(u)e se introdugeron en Gerona. En las sorpresas de Palamós, S. Feliu, la Bisbal. En el reconocimiento de la Villa de Tivisa para cuyo hecho fue nombrado con su compañía a fin de sostener la retirada, no abandonando el punto hasta que recibió orden sufriendo la pérdida de 40 heridos y tres muertos; en d(i)cho Tivisa desalojó los enemigos de todas las posiciones. En la de cardona saliendo de guerrilla al enemigo en lo que duró el fuego 10 horas. En la de Puigcerdà persiguiendo al enemigo hasta el fuerte de Monluís tomándole toda la artillería. En las immediaciones de Lérida. En el Puente de Alós, en el asalto de Montjuich en la Plaza de Barcelona. En las immediaciones de Hostalrich. En el pueblo del Perelló desalojando el enemigo y les tomó algunos efectos. Por dos veces pasó a hechar proclamas a los enemigos de su campamento que estava a las immediaciones de Tarragona; en dos salidas que hizo la guarnición de dicha plaza. En el asalto que hizo al fuerte del Olivo en el que fue herido y hecho prisionero y conducido a Francia en donde permaneció 3 años al cabo de los cuales se fugó atravesando en el rigor del Ynvierno los puertos de Suiza, Alemania y Holanda, embarcandose en esta par(a) Ynglaterra de donde transportó a la Coruña, en la que intentaron hacerle jurar la Constitución lo que no pudieron conseguir, antes al contrario, fue uno de los que levantaron la voz de Viva el Rey y muera la Constitución”.

Durant el Trienni Liberal Josep Antoni Montagut esdevingué el cap i animador entusiasta de Móra a favor dels Reialistes, coneguts pels adversaris com “Facciosos” segons Ponç i Anguera el 29 d’agost de 1822 una divisió de Reus s’atançà a Móra “en donde degollaron doscientos facciosos”. En les obres coetànies marcades intensament pel partidisme polític hi ha constants al·lusions al “cabecilla Montagut”, i una colla de notícies relatives a la fortificació de la vila, on destacava el “Fuerte” o convent dels franciscans, l’emmurallat del nucli urbà i la construcció d’un fort al calvari entorn d’una ermita del segle XVIII; al vell castell medieval, poc apte per a la defensa, s’instal·là una fundició dedicada a la fabricació de municions. En el reducte que constituïa la vila s’hi concentrà un gran exèrcit reialista el qual en opinió d’un dels autors esperonaren la participació francesa en aquell moviment i la invasió dels cent mil fills de St. Lluís que anihilaren el sistema constitucional i restabliren l’absolutisme. El destacat partidisme als Masos de Móra, el Prior Penna, rector santjoanista de Benissanet, i dos morencs: Ciurana i Ossó i Agustí Ripoll (mort a Tarragona per aquells dies), la comarca era fervent seguidora de Montagut.

En un memorial signat per Montagut consta que: 

“En 15 de Junio de 1822 reunió dos mil hombres de Infantería con veinte y tres caballos para combatir contra los Enemigos del Altar y del Trono, creó una junta corregimental con aprovación de la Regencia de Urgel y fortificó la Villa y Convento de Mora de Ebro que era una fortaleza. Socorrió dicha fuerza en varias ocasiones haciendo unos dispendios considerables, siendo así que no disfrutó ningún haver hasta la entrada de las tropas aliadas en Abril de 1823, al mismo tiempo sostuvo una correspondencia con el Exmo. Sr. Barón de Eroles por cuyos hechos sufrió su casa un saqueo de 3 días con muchos perjuicios que omite. Mora de Ebro, trece de Diciembre de 1833”.

Constava que per la seua participació “...la Regencia del Reyno durante su cautividad. Por cuanto atendiendo el mérito y servicio de vos D. Josef Ant(oni)o Montagut, oficial del regimiento de Infantería de Línea de Almería ha venido en nombraros Coronel de Infantería de voluntarios de Mora de Ebro con la antigüedad de quince de Julio del año próximo pasado. Dado en Perpiñan a veinte y siete de Febrero de mil ochocientos veinte y tres”.

Joaquim de Montagut i Domènech

Germà dels més brillants membres de la família. Va néixer a Barcelona l’any 1868, ciutat que va morir l’any 1940. la seua vida es consagrà a la marina militar, des de 1883 fins al 1931. participà entre 1896 i 1897 en la campanya de Cuba comandant el vaixell “Delgado Parejo” lluitant contra els nord-americans. Va comandar també els canoners “Vasco Núñez de Balbora” i el “Doña María de Molina”, el 1920 figurava com adjunt naval a la Societat de Nacions, secretari de l’Estat Major de l’Armada i comandant del cuirassat “Jaume I”. Com a Cap d’Estat Major central de l’Armada participà el 1925 en les operacions de desembarcament el Alhucemas amb el cuirassat “Alfonso XII”. Fou nomenat pels seus mèrits contraalmirall el 1926 i vicealmirall el 1929. li havia estat concedida la gran creu d’Isabel la Catòlica. Publicà nombrosos treballs referents a la marina i traduí un estudi sobre la marina alemanya en la primera guerra mundial, publicat l’any 1918.

En deixar l’antiga casa pairal trobem una panòplia guardada amb l’espai de gala de “Don Joaquim” com el coneixen cordialment el veïns de Móra que apreciava i entre els quals passava temporades. Els morencs estaven orgullosos de la presència de Montagut a Móra i ell responia amb gust l’estima popular participant en les festes i jornades singulars.

La seua figura i amb ella tots els seus predecessors són presents en aquella arma que recorda tants fets de la història i que sembla protegir míticament el poble amb què s’identifiquen per llargs segles.

Heràldica dels Montagut

En les dues obres generals relatives a l’heràldica catalana “Nobiliari general de Catalunya” de F. Domènech i Roura i a “El Solar Catalán, Valenciano y Balear” de García Caraffa, malgrat referències a diverses branques dels Montagut no localitzem cap particularitat dels Montagut de Móra. Per aquesta raó considerem oportuna la nostra aportació gràfica a l’heràldica d’aquest cognom.

Entre els escuts dels Montagut conservats avui en dia, hi ha el de la casa n.º 6 del carrer de la Barca, el més antic dels coneguts, molt expressiu.

A la seu antiga de Lleida, a la llosa sepulcral de Guillem de Montagut n’hi ha un altre, datat el 1610, amb lleugeres variants respecte al primer.

El de casa Montagut de l’Era és de primers de segle XX, reprodueix l’existent, brodat sobre un tapís del segle XVII, i és similar en totes les seues parts al de la seu de Tortosa i al de la casa dels Montagut del carrer de santa Anna de la mateixa ciutat. L’escut de Móra i els de Tortosa han estat reproduïts a l’obra “Llinatges tortosins” de Manuel Beguer i Pinyol. “Dertosa” 1980.

Es conserven així mateix diversos escuts en la sil·lografia emprada pel canonge Fèlix Clua i Montagut.

Entre els escuts desapareguts caldria fer esment dels que guarnien el retaule de la parroquial de Móra i el del vas funerari de la mateixa església destruïts l’any 1837.

De les cases pairals a Móra d'Ebre. Casa Montagut (II)

Continua de la Primera Part

Els Montagut al segle XVIII. La casa de l’Era

Dels Montagut al segle XVIII en tenim poca documentació malgrat que va ésser en aquesta centúria quan la família arribaria a major puixança com ho prova l’edifici del qual més endavant parlarem.

Al segle XVIII, durant tot el segle el nom Josep, alguna vegada Josep Antoni, és característica dels hereus de la casa.

Segons documents de la Reial Audiència a l’Arxiu de la Corona d’Aragó:

L’any 1751, els Dalmases pledejaren contra els Montagut (Josep); els Saloni, parents dels Montagut, i altres.

L’any 1753, l’esmentat Josep fa constar que és l’hereu de l’altre Josep Montagut, dit del “Perxe”, i de Joan Saloni.

El 1757, Josep Antoni Montagut fa referència en un documents al fet que va ésser regidor de Móra (no especifica quan).

Pel 1759, el Josep fins ací esmentat ha mort; el seu fill, també de nom Josep, dirigeix un memorial a l’Audiència: “Joseph de Montagut natural de la Villa de Mora de Ebre (...) suplica se le declare por nueva gracia de Cathaluña en Caveza de su difunto padre Joseph de Montagut; conservándole su antiguo Escudo de Armas”

L’escut d’armes que avui presideix la façana de la casa és relativament modern, no hem trobat cap notícia sobre quin era l’antic.

Construcció de la casa nova

Com hem manifestat al començament del treball, és al segle XVIII quan la plaça de Dalt pren l’aspecte que tenia fins fa ben poc.

Els intents d’urbanització de la plaça són de finals del segle XVII, el 1673 ja es parla de “in vico dicto de la hera...” i els Bru, també l’any 1673, compren un pati “(...) Patium in vico dicto de la hera confrontatum (...) cum erminis” (terra sens conrear, l’actual carrer Dr. Peris).

De les grans cases bastides entorn de l’era sols tenim datada la dels Bru (1733); fins ara no ens consta quan foren edificades la de Pedret (Manou) i la de Montagut, cal creure que entre unes i altres no es portarien gaire temps.

Tenim, per cert, que la casa dels Montagut ja devia estar construïda en la primera meitat del segle XVIII (tal vegada aquell Joan Montagut, del qual ja hem parlat, que emparentà amb els Saloni).

La Guerra del Francès i el Trienni Liberal

Hem dit ja que el segle XVIII preval el nom Josep Antoni a casa Montagut. A principi del segle XIX trobem com a cap de la família Josep Antoni Montagut i Domènech, el qual prengué part molt activa en la Guerra de la Independència (1808-1814).

L’any 1822 va afavorir l’aixecament absolutista de Móra; d’ell s’escriu en Memoria para la historia de la última guerra civil espanyola (Barna. 1826. Volum I, pàg. 202):

“(...) oficial retirado que en la Guerra de la Independencia se había distinguido por sus virtudes civiles y militares en el regimiento de Almería (…) accedió a les deseos de una multitud transportada de gozo y entusiasmo, mereciendo la confianza de todos y fue nombrado general de aquel cantón” (Móra).

Com que la situació de Josep A. Montagut i Domènech era molt compromesa, quan els liberals del general Manso s’atansaren a Móra va haver d’exiliar-se a França, d’on tornaria amb motiu del triomf dels absolutistes l’any següent, el 1823.

La primera Guerra Carlista. Cabrera hoste dels Montagut

La primera GuerraCarlista, com totes les guerres, fou una gran ferotgia a la nostra terra. Assetjats els liberals a l’antic convent de Sant Antoni, que havia estat dels franciscans, sortiren d’aquella caserna fets unes fúries contra la vila de Móra i els seus habitants, partidaris del pretendent Carles, anomenat pels seus seguidors Carles V. Els morencs havien ajudat el general cabrera quan assetjava els liberals i ara sofrien la venjança del seguidors de la reina Isabel; bona part del poble fou reduïda a cendres i foren destruïts l’església parroquial, l’hospital i gran part de les cases, sobretot als barris més humils. Els casalicis barrocs de la plaça de Dalt se salvaren de la devastació.

Cabrera tornà a Móra als acabaments de la guerra, escollint la casa dels Montagut com a residència; allí va fer llarga estada a causa d’una malaltia seriosa que va portar-lo fins i tot a l’extremunció. El geògraf i militar liberal coetani dels fets, Madoz, al seu Diccionario geográfico, al vol. XI, pàg. 790, refereix l’estada de Cabrera a cas dels Montagut:

En diciembre del 1839 pasó Cabrera por Mora y mandó activar las obras de sus fortificaciones. En 21 de febrero de 1840 llegó Cabrera a Mora a restablecerse de su grave enfermedad: fue recibido con arcos triunfales y grandes festejos. A pocos días pasó a Flix para avistarse con los caudillos carlistas de Cataluña. Regresó luego a Mora y escogió esta pobl. Para residir algún tiempo, a fin de restablecerse completamente y aumentar la importancia de la plaza que siguió fortificando. Recibió la noticia de la toma de Segura por las tropas de la reina, y el sentimiento les ocasionó una grava enfermedad: fue visitado por el intendente general de los carlistas catalanes, por Tel y por Balmaceda. Los batallones carlistas que ocupaban a Mora en abril de 1840, se alborotaron creyendo que Cabrera había muerto o que lo tenían oculto, sin contarle la pérdida de diferentes puntos fortificados; por cuya razón fue preciso que Cabrera saliese al balcón de la casa donde estaba alojado, con lo que se tranquilizaron los ánimos.

Descripció de l’edifici

La façana

Més bé d’una certa austeritat; té portalada amb arc rodó de pedra picada, característica acusada de les construccions catalanes; a la pedra de clau no trobem cap inscripció. S’han perdut amb les reformes les finestres de l’entresòl, dels finestrons se’n conserva un de molt bonic. Al pis principal existien cinc balcons; els ferros són d’una senzillesa quasi franciscana, contrasten amb el treball i la finor dels de casa Manou i d’altres de la vila. Un bon escut d’armes, relativament modern, dóna senyoriu a l’edifici i perpetua l’honor que al segle XVII concedí a la família el rei Felip IV.

L’entrada

Molt espaiosa, el paviment és de palets de riu. L’antic era més elevat; a causa d’uns desmunts feta a la plaça, el paviment de l’entrada es rebaixà, aleshores s’hagueren de fer els dos primers graons de l’escala, amb pedra d’Ascó. No sabem com era l’antic paviment, probablement l’actual n’és imitació.

Els baixos

Els baixos de casa Montagut han estat molt alterats en dedicar-los a establiments comercials. En el nostre desig de conèixer a fons com era aquella casa hem demanat notícia als l’havien conegut abans de les reformes. A la planta baixa hi havia el molí traslladat a la finca del Molló després de la riuada de l’any 1907, alí es trobaven nombrosos graners, cellers i trulls, estables, el “cuarto dels guarniments” de les cavalleries, dipòsits de llegums i d’ametlles, llenyers i aquells cellers humits i profunds on al febrer, en grans gerres de terrissa, es dipositava l’aigua clara i fina de l’Ebre procedent de les primeres desglaçades dl Pirineu.

L’entresòl

Com a totes les cases importants de la vila, a casa Montagut hi havia entre els baixos i el pis principal un gran entresòl (avui completament desaparegut). Allí es repetia en la part la planta del pis principal, allí vivien els senyors de la casa a l’hivern, ja que no era tan fred com les estances de sostre altíssim de la planta noble.

L’escala i la cúpula

És actualment la peça més noble i més ben conservada de l’edifici del segle XVIII. Juntament amb la façana és el que dóna més caràcter a la casa.

El primer tram de l’escala està a l’entrada; allí ja ens adonem que cada escaló està decorat amb una fila de rajoletes de les anomenades de cartabó, autèntiques del segle XVII.

La barana és de fusta tallada, molt elegant malgrat els danys causats pels corcs.

La caixa de l’escala és quadrada. On radica el seu interès és una gran cúpula que la corona i li dóna llum. A Móra coneixem tres tipus d’aquestes cúpules a les quals tan aficionats eren al segle XVIII, satisfeien la vanitat dels poderosos i a la vegada donaven llum a l’escala, que sense la qual hauria resultat fosca (aleshores no s’empraven les actuals claraboies).

Com dèiem, coneixem tres cúpules d’edificis civils: la del Dalmases, al carrer d’Isabel, es veu a fotografies de la vila de començament del segle XX: la de casa Manou es conserva, exteriorment molt esvelta com totes, vuitavada amb el primer parallamps instal·lat a la Ribera i coronada fins al 1936 per una figura mitològica; i, finalment, la de Montagut.

La cúpula de l’escala de Montagut respon exteriorment a un octògon de poca altura, té quatre finestrals amb vidres incolors (no sabem com devien ser els antics). Està coronada amb una forma piramidal poc esvelta de teula corrent, si hi havia teules envernissades de València no en queden vestigis. En una de les restauracions es va coronar amb un antic càntir dels que servien a les cases riques per a guardar les unces i, sobretot, per a soterrar-les en temps d’inseguretat.

Per l’interior la cúpula està decorada amb les quatre petxines que permeten el pas del cub a l’octògon les trompes de romànic i del renaixement. La varietat de cornises, de mènsules i de nervadures fan d’aquell lloc una sorpresa, és impressionant la seua sumptuositat. Antigament, la cúpula resultava més rica que ara a que al centre de la qual, existia un delicat treball d’estuc representant la verge envoltada d’àngels; durant un dels setges que amb motiu de les guerres carlistes sofrí la vila, una bala de canó travessà la cúpula i destruí aquella elaborada clau.

La planta noble. La sala

Avui, en aquell lloc, que era com l’altar major dels Montagut, queda ben poca cosa. Ací tingueren lloc les festes i els saraus, ací es muntava el cadafal els dies de dol, ací s’havia reunit l’estat major del general Cabrera (...) Avui uns quants mobles d’estil, res més (...) i el record d’una passat que és una pàgina de la història de Móra. Amida 15 per 6 m, s’estén des del balcó principal sobre la portada fins al jardí, és la peça més espaiosa de l’edifici.

Els menjadors

N’hi havia dos, la claror hi entrava pels balcons del jardí. El menjador gran tenia rentamans amb decoració de rajoletes d’Alcora. Del menjador gran s’entrava a la sala comuna a les dues alcoves tocant al carrer d’Isabel.

Les alcoves

Eren set les estances destinades a dormitori.

Junt a la sala es trobaven: “El cuarto del Crist”, anomenat així per una imatge d’ivori que hi havia en el moble-llibreria. Aquesta habitació donava a la plaça. “El cuarto de la Mare de Déu del Roser”, immediata a l’anterior. Sobre una calaixera hi havia una imatge  de talla considerada molt valuosa, portava uns rosaris de filigrana de plata molt antics. L’habitació donava al jardí davant la font de Diana.

A l’altre costat de la sala hi havia tres alcoves, totes amb balcons a la plaça. La primera, anomenada “cuarto primer”. La segona, dita “de l’estrado”, “del bisbe” o “de Cabrera” era la més gran de la casa; tenia una decoració rococó de fusta tallada i daurada. En aquesta habitació hi havia un llit imperi decorat acuradament amb valuosa marqueteria, nacre i incrustacions de metalls. Seguia el “cuarto de l’Oratori”, denominat així pel seu veïnatge amb aquesta peça; a les calaixeres d’aquesta cambra es guardaven ornaments necessaris per al culte. Obrint les portes de les alcoves, portes de dues fulles, es veia l’oratori al fons.

Com ja hem dit, al costat del menjador, hi havia dos dormitoris que donaven al carrer d’Isabel.

L’oratori

Era una peça petita que s’obria al fons de les habitacions, ací radicava una d’aquelles capellanies de “patronato familiar” esmentades per Madoz. L’últim prevere al servei de la casa temporalment fou Mn. Mascarilla, beneficiat de la parròquia. L’oratori tenia un retaule daurat, a la fornícula una verge del Pilar, fou destruït l’any 36. segons testimonis, a l’oratori existia un valuós relicari de forma neoclàssica d’argent, procedia de Roma, tal vegada de primers del segle XIX. Al mateix oratori es venerava un jesuset embolcallat de forma original com una petita mòmia, era de cera i diuen que procedia de Terra Santa. Tenia l’oratori servei litúrgic d’argent.

El jardí

Darrere de la casa i a nivell del primer pis hi ha el jardí. L’estructura actual del jardí és de finals del segle passat i començament de l’actual. No cal dir que mancat d’atenció el seu aspecte no és pas afavoridor però la majestat dels variats arbres que allí creixen li donen un cert encís. Estava decorat amb remarcables elements artístics de terra cuita (la terracota d’influència italiana, tan característica dels jardins catalans de l’ultima centúria) Molt malmesos restes: la font de Diana caçadora, el brollador i el pou.

El pou, un dels més profunds de la vila, tenia un curiós mecanisme per fer pujar l’aigua, era tot de ferro i el movia un ruquet que feia anar un estudiat mecanisme, diuen que fins els cadúfos eren metàl·lics.

Al segle XVIII, darrere de casa Montagut, entre les cases del carrer d’Isabel, de Sant Valentí, de Julio Antonio i a la plaça de l’Era hi havia el cementiri de la Vila. Alguns veïns entraven a recollir herba al fossar, això ho notificaren al senyor bisbe, el qual amb motiu de la seua visita pastoral l’any 1764, autoritzà al prior de la parròquia per a vendre el terrenys immediats a les cases, donat lloc a molts patis badívols; per cert, que és testimoni d’aquest document en J. Antoni Montagut.

Nosaltres creiem que casa Montagut, des de que es va construir, tindria una eixida al jardí, seria l’immediat a la casa a nivell de la planta principal, però és molt provable que el passeig (part del jardí a diferent nivell on es baixava per una escalinata) fos part del fossar començat a vendre en temps del bisbe Garcia Mañero.

Amb motiu de les reformes realitzades al jardí a finals del segle passat, es complementà l’obra artística amb la presència d’uns paons reials, animals no gaire vistos a la vila, que obrint el ventall del seu plomatge embellien l’indret i embadocaven els que presenciaven els seus moviments vanitosos.

Última impressió

Amb la finalitat de fer fotografies de casa Montagut, el dia 23 de març del 1980, acompanyats de la família Piñol, administradors de les propietats de la família Montagut a Móra, la visitàrem detingudament.

Hem trobat la casa molt ben conservada, ja que els actuals propietaris, els marquesos de Servià i de Montagut, procuren millorar aquest casalici amb tota mena d’aportacions.

De les cases pairals a Móra d'Ebre. Casa Montagut (I)

Avui ens endisarem en la història d'una de les famílies més importants de la Vila de Móra d'Ebre. Seran 5 publicacions on parlarem de les particularitats d'aquesta família.

Editat a la revista La Riuada, núm. 30, desembre 2008

A partir del segle XVIII, la vila de Móra d’Ebre experimenta un gran creixement fora de la muralla de l’edat mitjana que tancava la població per l’actual carrer Julio Antonio; l’expansió tingué lloc en direcció sud, sorgiren alguns carrers nous (de Sant Valentí, d’Isabel, de l’Alba) i entorn a una antiga era –tal vegada comunal- una plaça que correntment s’anomenava de l’Era. La part nova de la vila era més assoleiada que la vella, de carrers molt estrets i moltes vegades ofegats amb porxos que encara la feien més obagosa i humida.

Les construccions que es bastiren eren de grans dimensions i manifestaven clarament la puixança econòmica de llurs amos. A les de la part nova cal afegir-ne d’altres edificades dins els carrers de la vila vella. Moltes d’aquestes es feren en els solars que havien estat ocupats per antigues construccions enderrocades per la guerra dels Segadors, que a Móra hi va causar greus damnificacions. Aquests edificis, de remarcable gust i grandesa, han donat fins als nostres dies caràcter als carrers i places de la vila.

QUI ELS BASTIREN?

Al segle XVIII trobem a Móra una colla de famílies nobles, més ben dit, de la petita noblesa catalana, sobretot “ciutadans honrats de Barcelona”, que sense tenir tants cabals com els nobles de la cort de Madrid o de la ciutat de Barcelona, gaudien de certs privilegis que no els feien gaire simpàtics, sobretot a les poblacions petites. Estaven exempts d’allotjaments de tropa –i el que els feia mal vistos- no pagaven contribucions, ni impostos a l’Estat ni al municipi. Això a Móra, causava un cert malestar i l’any 1756 els regidors de la vila –trenta-dos anys abans de la Revolució Francesa- demanaven a la Reial Audiència si els nobles havien d’ésser inclosos al repartiment de les despeses ocasionades per les obres de molins, forns i camins.

Les cases nobles de Móra al segle XVIII eren les següents:

Els BRU: Família molt antiga localitzada als fogatges del segle XV, familiars del Sant Ofici l’any 1610, “ciutadans honrats de Barcelona “ (any 1653), amb remarcables avocats al segle XVIII. Al segle XIX representada per D. Pere Pau Bru d’Avinaja Fou aquest el que va influir en la toponímia local “Don Pere Pau”, el cant de cigne de la família).

Els VALLOBAR: Molt antiga, “ciutadans honrats de Barcelona” per concessió de Felip IV (any 1651). Tenien casa, avui en runes, al carrer de la Magdalena, que al segle XVII s’anomenava “dels Vallobar”; família de preveres i monjos a Poblet. Família més bé pagesa amb bones finques d’ametlers al Peçol i que elaborava vins a la casa pairal.

Els PEDRET: Contribuïren a fer que els moriscos mai fossin expel·lits de la nostra vila, “ciutadans honrats de Barcelona” per concessió de Felip IV (any 1653); familiars del Sant Ofici l’any 1756. bastiren bones masies a l’actual Móra la Nova sobre els estimballs de les Sequines (el Mas Vel i el Mas Nou –Manou-). A Móra tenien bones cases, sobretot la sumptuosa de la plaça de l’Era, amb la cambra del bisbe sobreeixint de daurats del rococó.

Els CIURANA: Antigament localitzats a Móra, on tornaren a finals del segle XVII, foren honorats per Felip II “ciutadans honrats de Barcelona”. S’extingí la família a mitjan del segle XIX. Tenien casa al carrer de Julio Antonio.

Els SALONI: Família localitzada a la vila al segle XV. Tenien la casa pairal a la plaça de Baix, junt al riu i sobre unes voltes gòtiques que cobrien la Boquera. Allí, a l’embarcador, hi tenien hostal a mitjan segle XVI, allí tenien notaria a finals del segle XVII i allí figuren com a “ciutadans honrats d Barcelona” al començament del segle XVIII. Una manera curiosa d’ascendir dins l’escala social.

Els FERRER: Cognom molt abundant a la vila, a mitjan segle XVII funden un benefici (del Roser) a la parròquia. A finals del segle XVIII, el notari Pau Ferrer tenia una bona sènia amb edifici cobert a quatre vessants –avui destruït- i un bon mas a Perles. García Garraffa descriu acuradament el seu escut d’armes, no ens consta des de quan estaven dins la noblesa.

Els PICÓ: D’origen valencià, els trobem localitzats als segles XVIII i XIX. Per compra o tal vegada per haver-hi emparentat posseïen la casa del carrer de la Palma que fou dels Bru ans de bastir, aquests últims, el casalici de la plaça de l’Era.

Els GRAS; Tal vegada emparentats amb els Gras de Reus. Localitzats a Móra als segles XVIII i XIX. Tenien casa al carrer del Verger. En extingir-se la família, disposicions testamentàries afavoriren el municipi (carrer d’En Gras) i la parròquia (Sant Jeroni). La casa pairal estava timbrada amb l’escut, també un molí que tenien al camí de les Sènies. A mitjan segle XIX eren uns dels propietaris més importants de la vila (el compte de Samitier, d’origen aragonès, s’havia casat amb la pubilla de casa Gras).

Els DALMASES: De la coneguda família barcelonina dels Dalmases. Una rama comença a tenir relació amb la nostra vila a conseqüència de la creació d’un censal per part de la universitat –ajuntament- de Móra a mitjan segle XVII. Tenien una bona casa, avui l’Obrera, al carrer d’Isabel. L’any 1751 els Dalmases mantingueren un llarg plet amb el Bru, els Saloni, els Montagut, els Vallobar i el monestir d’Escala Dei.

Els MONTAGUT: Per contribuir la base del nostre estudi en farem més llarga referència seguidament:

El cognom Montagut entre els segles XV i el XVII

Al primer fogatge conegut de la vila de Móra (any 1496) trobem:

Joan Montagut. Antoni Montagut. Altre Antoni Montagut. Joan Montagut.

Al fogatge de 1515 es fa referència a;

Antoni Montagut -prevere-. Pere Montagut. Antoni Montagut. Altre –Antoni Montagut.

Del fogatge de 1553 localitzem amb el cognom Montagut:

Antoni Montagut. Guillem Montagut. Mos. Montagut –beneficiat-.

En documents lliurats entre 1663 i 1665 a:

Antonius Montagut. Guillem Montagut. Joseph Montagut.

I en altres entre 1673 i 1675 a;

Antonius Montagut i Josephus Montagut.

Com que malauradament desaparegueren en ocasions distintes l’arxiu parròquia i el municipal –sobretot el primer- és difícil intentar establir l’arbre genealògic de la família.

Guillem de Montagut elevat a la noblesa

Com acabem de veure, almenys a partir de 1553, trobem el nom Guillem om a característic de la família.

L’any 1600 robem Guillem Montagut, “Doctor en Medicina i canonge de la Seu de Lleida”, que amb data 17 d’octubre atorgà testament en mans del notari lleidatà Pere Mansó. El canonge tenia un nebot anomenat així mateix, Guillem, que fou el seu hereu. El compliment d’una de les clàusules del testament va tenir lloc el 29 de març de 1622, potser poc temps després de la mort del canonge. 

El nebot el rei d’Espanya Felip IV l’honorà amb el títol de noblesa “Titulo de Nobleza en persona de Guillermo Montagut del Principado de Catalunya (...), “(Guillermum de Montagut, militem ortum in Villa de Mora Iberi (...)” El llarg document, tot redactat en llatí, porta la data “(...) Datty in opido nostro (l’antic alcàsser dels Àustria destruït per un incendi el 28 de desembre de 1734) Madrid die ternia mensis octobre/Anno a Nativitate domini millesimo sexcentesima vegesimo primo”. Una colla d’anys abans de la Guerra dels Segadors.

El títol de noblesa portava la clàusula de transmissió del dret als primogènits i amb preferència per línia masculina. Més tard trobarem una petició en tal sentit.

Com era la casa dels Montagut el 1673

La casa vella d’Antoni Montagut fou inventariada quan aquest va traspassar el 10 de setembre de 1673. no ens consta en quin carrer de Móra estava localitzada.

Aquí copiem alguns fragments interessants d’aquell document:

“Dia decima mensis septembris 1673.

En la sala de dita casa se ha trobat una caixa de noguer ya servida dins la qual se ha trobat dos carret de filadis (...) un sacet de filadis y estam de color morat y negre. Una capucha de vellut negre, un sacet de filadis morat faldetes (...) de sarga  garrofada (...)

Una salvilla de estany y una bassa u barqueda de plata, un fruito de plata, uns agnus de plata, vuit culleretes, vuit anell de or tres de perles y los demes ab pedres de diferents colors (...) una banova blanca (...) sis coixineres de bri viades. Sinch toballons, dos estoballes de estopa, torcaboques (...) dotse torcaboques (...) y dotse de bri, tres tovallas de estopa (...) Un llit de pilars amb marfiga dos matalaps y dos sostres de coixineres (...) Un altra cambra se ha trobat un llit ras ab marfiga y dos matalaps y dos sostres.

Un manill (...) de diferents colors. Una banova de estopa ramellada y blanca. Una flasada blanca, altra flasada (...). en lo pastador un mantill de pastar y unes estoballes de pastar ab la pastera y sedas.

En la cuina se ha trobat tres paelles, una caixa de aram una caldereta de un canti y mig (...)

En la algorfa una rella (...) vuit canissos de bona canya.

En altra cambra se ha trobat un pedrenyal llarch, una escarabina ab un flasco de banja (...). una llumenera de coure y dos candelleros un morteret de una ma de coure.

Un debit que diu tenir Montagut y un rebut que importa 411 y 4 sous (...). en diners se ha trobat quaranta sis lliures, tres sous y quatre de plata (...) ens demes se ha trobat dobla, quatre ll. y deu sous plata valenciana.

Un garrao de estany y dos gavinets, una aixada y cavech. Dos quarteres de blat.

En lo seller tres carretells buits, sinc gerres (...)

En lo estable una mula de color roja

En la sala un bufet de nogue ab dos banchs respallers de pi ja servits (...) una tauleta de pi petita y dos cadiretes de fusta petites. En lo cantirer tres canters, un pitxell de terra (...)

(...) No es trobara altra cosa del dit Antoni Montagut.

Testis Josephus Pujol et Rafael Nolla Mora habit”

Fi de la Primera Part