Extracte del llibre manuscrit realitzat amb motiu del centenari de l’acte de col·locació de la primera pedra del monument a Roger de Llúria, el 19 d’agost del 1889
-Jordi Morant i Clanxet, Tarragona 1989-
Tarragona celebrà un centenari especial. Molts d’aquests esdeveniments passen desapercebut i sense rellevància, i d’altres han tingut la mà amiga de la recordança del simple historiador, desembolicant el que passà a l’entorn d’un pedestal i una estàtua que complia cent anys.
Tarragona sortia novament al mar, el port, la seua entrada natural, l’empenta i el comerç, la ciutat no volia ser una capital de segon ordre cercant enganyosament riquesa industrial, comercial i mercantil, i per tant el poder econòmic, i com no, el millorament urbanístic amb què, a passos gegantins ja caminava la ciutat.
Tarragona celebrà un centenari, la col·locació dalt d’un pedestal el 23 de desembre de 1889, del bronze de l’almirall dels catalans Roger de Llúria, Félix Ferrer Galceran, artista nascut a Móra d’Ebre, assemblat en el més pur academisme, era becat de la Diputació Provincial per ampliar estudis a Roma, després d’haver estudiat Belles Arts i escultura a Paris, Félix Ferrer portava a la sang l’ànima d’un consumat artista que venia de tres generacions, ja que els Ferrer ompliren d’estàtues i imatges molts temples parroquials dels nostres indrets.
El nostre personatge nasqué a Móra d’Ebre a la casa materna del carrer Vila, 7, l’any 1843. Com que no en sabíem res, iniciàrem cercant l’ajut del Director del Museu d’Art Modern, Sr. Francesc Xavier Ricomà; seguírem el principal buidat de la premsa local, cercant prop del Sr. Francesc Barriach l’expedient municipal del monument a Roger de Llúria; a la Diputació, pel fet que l’artista n’era becat; i en la recerca de llocs on Fèlix Ferrer hagués treballat, ens encaminàrem cap a la Universitat Pontifícia, actual Seminari, per saber dels motius ornamentals i artístics de la seua façana que són obra del nostre artista. Per aquest motiu ens dirigírem al Sr. Arquebisbe, a qui demanàrem que ordenés que ens fos facilitada informació, si existia, respecte als treballs que havia realitzat Ferrer i Galceran a la façana eclesial. Capitells, el timpà amb el magnífic alt relleu de la portalada, i la figura de la Puríssima (1884) són obra de l’escultor. A més, resultà que el prelat sabia molt més del que ens pensàvem, ja que hi ha obert un procés de Beatificació a Roma i a Tarragona de Filomena Ferrer, germana de l’artista i religiosa del Convent de les Mínimes de Valls, i que, a més, a Palma de Mallorca hi ha un fill de Fèlix Ferrer que té 85 anys.
El pare de Ferrer i Galceran ensenyà al seu fill l’art en general, dibuix, perspectiva, escultura i el modelatge en guix, i junts van fer el retaule de la Parroquial de Juncosa el 1858. després d’un temps, el jove artista es traslladà a Paris, on obtingué diverses condecoracions franceses. No satisfet dels estudis realitzats se n’anà novament, i amplià coneixements a Roma. Hi anà amb l’ajut d’una borsa d’estudis que li concedí la Diputació de Tarragona. En aquest esbós biogràfic anotem que la Capella del Seminari s’inaugurà amb solemnitat el 6 de maig de 1888, i també allí realitzà l’altar major, el retaule amb les imatges centrals de Sant Benet, fet en honor de l’arquebisbe, Sant Josep i una Puríssima, tot fet en talla i que costà 10.000 pessetes. Tot això quedà destruït arran de la Revolta del 1936.
Pot ser que l’obra més representativa i coneguda de Fèlix Ferrer sigui l’estàtua de Roger de Llúria, que és un dels grans símbols de la Ciutat, i que enguany commemora el centenari de la inauguració del monument; Fèlix Ferrer participà a l’exposició Universal Vaticana del 1888, en la qual obtingué dues medalles de Segona Classe en Art Religiós, on hi havia els més reconeguts i prestigiosos escultors. Tenia obres en molts indrets, entre altres Cervera, Cervià, la Granadella, Sarral, la casa Sacerdotal de Lleida, Reus, Tortosa, Almenar i Roma. Arreu tenien els Ferrer, pare i fill, autèntiques obres d’art, destruïdes quan la Revolta del 1939. Fèlix Ferrer passà els darrers anys a Almenar (Lleida) i morí d’una hemorràgia cerebral el 28 de novembre del 1912, quan tenia 69 anys. Es casà amb Magdalena Boncompte i Banyeres, i del matrimoni hagueren cinc fills.
Qui va ser Roger de Llúria
Considerem breument la seua personalitat.
Roger de Llúria, heroi en múltiples batalles del mar, nasqué a la Calàbria l’any 1250. Calàbria és la regió d’Itàlia més occidental. De noble família, era fill de Roger de Llúria i de la seua muller, Constànça de Sicília. Es casà en primeres noces amb Margarida de Lància, el 1273, i per diversos esdeveniments es féu amic dels catalans i Pere II li donà com a prerrogativa nomenar oficials a Concentaina, i li atorgà el càrrec de primer substitut del Procurador General de València l’any 1278, emprenent llavors importants viatges.
Durant 20 anys, Roger de Llúria solcà la Mediterrània amb batalles sorprenents i abassegadores, sent el terror principal dels reis sicilians. Quant als darrers temps, el gran almirall de la flota catalano-aragonesa encara intentà una creuada a Terra Santa l’any 1303, però els soldats hagueren de passar a la Campanya d’Occident. Els enemics seus assetjaren Concentaina i incendiaren la població, i l’almirall quedà malmès i abatut. Aquell any, i per cloure les grans conquestes, direm que obtingué, quan a la qüestió de Guillem de Constança per la possessió de Tivissa, obligada per aquest en garantia de préstec que l’almirall havia fet. El gran conqueridor dels catalans, avesat pels innombrables fets d’armes, diria amb orgull que els peixos de la Mediterrània solcaven la mar amb l’escut dels catalans; més ja cansat, l’heroi, signava un tractat de pau. Pobre, abandonà la seua terra deixant honors, glòria i poder, i es retirà a València on morí poc després.
La Diputació
Extraurem ací algunes notes dels llibres d’actes corporatius algunes de les quals ja les havia extretes el Sr. Ricomà:
“Acceder a la prórroga de subvención solicitada por el escultor D. Félix Ferrer sin perjuicio de oír a la Comisión de Hacienda sobre la cuantía que aquella, y de la de Fomento de proponga asiento sobre el cual ha de versar la obra final que el agraciado dedique a la Diputación” (novembre de 1883).
Ens vindrà la resposta tot seguit, i pocs dies més tard sabem haver-se escollit el tema i el personatge:
“Leída la siguiente proposición por los señores Simó, Padrón, Ferrés, Borràs i Ballester para determinar el tema a resolver por el escultor pensionado D. Félix Ferrer que deberá adjuntar como obsequio que ha ofrecido a la Diputación al terminar sus estudios. Los Diputados que suscriben, siendo de justicia a los relevantes méritos contraídos bajo el reinado de Pedro III de Aragón, el almirante Roger de Lauria cuyas empresas contraídas con la leyenda le dan derecho a la inmortalidad, suplican a la Excma. Diputación se sirva abortar con referencia a todo este asunto el tema siguiente: ‘Roger de Lauria’, se deja en libertad al artista para desarrollarlo en la forma estética que se tenga por conveniente”.
“Tomada en consideración y declarada urgente por el invocado Sr. Simó, el sitio más oportuno para la colocación de la estatua, si las dimensiones lo permiten; parece ser que será el primer rellano de la escalera principal de este palacio” (Sessió del 8 de novembre de 1883).
L’escultor també presentà un esbós d’un Roger de Llúria que agradà als diputats. Per la sessió del 13 de novembre de 1884 sabem que la Corporació provincial s’ocupa de convidar l’Ajuntament a fer pel seu compte un pedestal, digne per a una estàtua de Roger de Llúria: “Y el monumento podría emplazarse en la Rambla de San Juan dando frente al mar”. L’adquisició per part del Municipi no es faria fins a dos anys després (1887):
“adquirir dentro del plazo de dos años o sea el 31 de agosto de 1889, la estatua de Roger de Lauria a las dimensiones adecuadas de 3’50 metros desde el punto más superior al dedo índice de la mano izquierda, todo con arreglo a las fotografías que ha presentado el estatuario pensionado de la Diputación, las cuales obran en poder de la misma, designándose en presupuesto la suma de veinte y cinco mil pts. Para entregarla al artista en diez trimestres a contar desde el primero de enero próximo” (Sessió del 13 de novembre de 1885).
El mes d’abril de 1889 és cedida formalment per la Diputació a l’Ajuntament i s’indica que es construirà un digne pedestal a la Rambla de Sant Joan i es passa l’encàrrec a l’arquitecte municipal Ramon Salas i Ricomà. Anant seguint les actes de la Corporació Provincial, en tenim una altra de significativa:
“...examen e informe de la Comisión de hacienda, siendo el mismo a todos los efectos que la misma estime, para la comunicación que a la Presidencia ha dirigido el escultor pensionado D. Félix Ferrer en súplica a que autorice y subvencione para exhibir en la próxima Exposición Universal de Barcelona (1888), la estatua de Roger de Lauria, que se halla pronto a terminar con destino a esta Diputación “ (9 de setembre de 1886)
Després el febrer del 1888, ens consta una despesa de 84 ptes. per a col·locar l’estàtua a l’escalinata principal. Abans, però, en un expedien municipal que s’instruí, tenim, el 18 d’octubre de 1887, una sol·licitud de diferents regidors que recorden que la magnitud i envergadura de l’estàtua exigeix un bon lloc i que la Diputació demana, si és possible, que sigui al principi de l’avinguda de Sant Joan per la seua amplitud, i també dóna a l’esmentada corporació les gràcies. En el capítol dels imprevistos hi ha un pagament de 512 ptes. pel transport en vaixell de l’estàtua de Roger de Llúria des de Civittavechia (Itàlia) i que, prèviament, acordat per la Corporació s’havia realitzat en bronze i fosa l’estàtua per la quantitat de 25.000 ptes. Les vicissituds sembla que també hi foren perquè el noliatge no s’abonava i el transport des de moll també costava diners. Amb tot això, desinteressadament, els Srs. Josep M. Ricomà i Manuel Comas renunciaren als honoraris desembarcant i transportant fins al Palau Provincial la cèlebre estàtua. (Memòria de la Diputació, 1889)
L’Ajuntament sol·licità a l’escultor Fèlix Ferrer uns baixos o alts relleus per al pedestal que havia dissenyat Salas i Ricomà. L’autor acceptà el mes d’agost del 1888:
“...Seguidamente fue leída una comunicación del estatuario D. Félix Ferrer indicando el beneplácito del Ayuntamiento a exhibir en la Exposición de Barcelona la estatua de Roger de Lauria... se han estudiado los bocetos de los bajos relieves que han de adornar el pedestal... poniendo en conocimiento de la Corporación provincial por haber sido premiado con dos medallas por otras distintas obras en la Exposición Vaticana. En vista de lo expuesto se ha acordado autorizar a que a don Félix Ferrer pueda exhibir en la Exposición de Barcelona la mencionada estatua de Roger de Lauria y a propuesta del Sr. Ricomá, se ha acordado felicitar a D. Félix Ferrer por los premios que ha obtenido...”
Els llibres municipals ens parlen d’unes fotografies que no han aparegut enlloc, també tenim nova referència als relleus que ja havia autoritzat l’Ajuntament amb un total de 10.000 ptes. amb uns terminis de 2.500 ptes., segons acord del 28 de novembre de 1888. Fent honor a la brevetat, de cop diem que, realitzades les oportunes condicions facultatives i econòmiques, no es presentà licitador a la subhasta pública per realitzar les obres del monument. Vegem la part final. El mes de gener de 1890, ens diu l’Acta Municipal:
“Colocar en el pedestal dedicado a Roger de Lauria las lápidas de bronce... quedando al propio tiempo para la construcción de las mencionadas lápidas la obra de concurso a fin de que se le verifiquen las condiciones más beneficiosas por lo que respecta a la parte económica y de mayor valor artístico en cuanto a perfección. (Acta Municipal de 25 de febrer del 1890)
L’estàtua seria col·locada el dia 23 de desembre del 1889, el monument no estava totalment enllestit ja que hi mancaven encara els baixos relleus i la reixa artística, i com a nota singular cal recordar que el savi arqueòleg tarragoní Bonaventura Hernàndez i Sanahuja va escriure la monografia dedicada a Roger de Llúria; se’n van fer 500 exemplars i, segons factura a la impremta, costaren 250 ptes.
Les condicions econòmiques i facultatives de l’erecció del monument
A l’Arxiu Arxidiocesà es guarda la principal documentació del nostre monument, plànols inclosos. Els documents que esmentem, a més d’altres molts que hi ha, són el “Pliego de condiciones facultativas y económicas para la construcción de un pedestal y colocación de la estatua de Roger de Lauria”. La data és de l’1 de març del 1889 i es divideix en 31 articles.
El pressupost ens parla del tipus de pedra, arenes, motllures, graves i ciments i de la deguda ornamentació. Total 23.887’50 ptes. I el tercer apartat ens desglossa les Condicions econòmiques per a l’adjudicació per subhasta de la construcció del pedestal de pedra de carreus a l’Extrem de Llevant de la rambla de Sant Joan, destinat a l’estàtua de Roger de Llúria. Cal assenyalar que l’arquitecte Salas escollí en les parts fortes del monument, pedra “Lisós” del Llorito, i per a la resta volgué pedra “floresta” del Llorito i Vimbodí. El transport es realitzà per ferrocarril i es necessitaren, com molt bé podem observar, picapedrers de reconeguda vàlua i sobretot treball d’escultura, en què sobresurten les àncores amb les cadenes i els escuts de la ciutat i els dels Llúria. El document porta la data del 23 de març de 1889.
Un dels relleus diu: “Tarragona a Roger de Lauria”, que és al davant i darrera, en inscripció romana, consta l’any 1889 i els relleus es representa una batalla naval i a l’altre sembla que hi ha el seu amic el rei Pere II, en forma amical. Recapitulant sobre les principals partides, recordem la fosa, en 25.000 ptes., els relleus, 10.000 ptes., i per subhasta pública es donà el projecte per 21.900 ptes. al mestre d’obres i empresari Josep M. Rosell i Caciyelles i els seus fills Josep, Anton i Tomàs...
Tarragona requeria un gran monument en un lloc d’incomparable bellesa, vora la Mediterrània. És la diada de Sant Magí; Tarragona es vesteix de gala amb la col·locació de la primera pedra.... Per tal de solemnitzar la festa vingué expressament a Tarragona un vaixell de la Marina de Guerra, que ancorà al port, fent les salves d’ordenança...
A les 11 del matí, la Corporació Provincial, amb autoritats civils, militars, eclesiàstiques, secretaries generals, Cos consular i representacions artístiques, entitats d’esbarjo, agrupacions corals i musicals i una gernació, es concentrà a l’extrem Oest de la Rambla. És muntà un gran empostissat guarnit de catifes i banderoles i a prop se situà la comitiva festiva... L’escultor Fèlix Ferrer també hi era... actuà la banda del Regiment Navarra núm. 25. s’estrenaren aquell dia faixes i faixins... El Vicari general va fer la benedicció de la primera pedra, mentre la secció d’infanteria de Marina formava amb baioneta catalana.
L’alcalde accidental Ovorio i Mestre, donà lectura d’un discurs i tot seguit el Secretari de l’Ajuntament llegí l’acta de col·locació de la primera pedra feta sobre pergamí, invità a les autoritats presents a signar i es col·locaren d’indret d’una urna unes monedes de plata i coure de curs legal. S’introduïren a l’interior de la pedra exemplars dels diaris locals, i tot es posà en un pot de vidre esmerilat que va ser col·locat al centre del monument. Banda, castells i cants ressonaren enmig de l’entusiasme popular.
Malauradament Móra d’Ebre no guarda cap escultura de Fèlix Ferrer ni del seu pare. En el record estan dues imatges religioses, de propietat privada, que sortien a la processó de Divendres Sant. Però com tantes obres d’art religiós, van ser destruïdes durant la guerra civil. Tampoc trobem al poble cap carrer en referència a l'escultor, no obstant, si en trobem a Tarragona.