Conferència integra realitzada al Centre Civic de la Magdalena a Móra d'Ebre, el 17 de gener de 2014, Festa de Sant Antoni. Dins d'aquesta conferència es van comentar 20 fotografíes de Móra i es va projectar un curtmetratge de Raimon Crescenti de la Festa de Sant Antoni del 1968.
Gaudiu de l'experiència, es enriquidora....
PER SANT ANTONI, UNA FESTA POPULAR
La festa popular d’hivern de la nostra nació és la de Sant Antoni Abat. Per tradició i per importància, és la festa que és celebra en més viles i ciutats dels Països catalans, si bé ho fan de manera molt diversa.
A primer cop d’ull no podem pensar que tingui unes arrels cristianes, sinó més aviat paganes, relacionada amb el pas de l’hivern a la primavera, el culte al foc i els ritus de fertilitat.
En alguns llocs, antigament, era la festa que avançava el carnaval: “per Sant Antoni es comença a fer el Toni” deia sempre la meua mare, i és que també a Móra, als anys 30 del passat segle, es començaven a fer carnavalades, i solia sortir un home disfressat de dimoni empaitant les noies pels carrers.
La festa té lloc en un moment clau del nou cicle agrícola que tot just comença. En aquest sentit, l’ús del foc, protagonista del dia en molts indrets, s’entenia com un acte de purificació i de renovació de la vida amb la destrucció del mal, encarnat en les forces negatives que provoquen els fenòmens naturals adversos.
Amb el cristianisme, els dimonis passen a ser els agents del mal i el sant, que esdevé el centre de les festivitats, encarna totes les qualitats positives i agafa el paper de moral que l’Església demana a la festa.
Sant Antoni Abat, és conegut per una quantitat important de noms, o millor dit de malnoms, sobretot per diferenciar-lo de l’altre Antoni, el de Padua. I el coneixem com: dels rucs, del tocinet, del fred, de gener, el barbut...
Antoni va néixer a Quemans, a Egipte, en el sí d’una família adinerada l’any 251 després de Crist.
Als 20 anys va escoltar la paraula de Déu i, havent repartit els seus béns als pobres, es retirà al desert.
La llegenda explica que durant el viatge, el sant va topar amb tota mena de personatges del món pagà, com un centaure, un sàtir o un llop.
Tradicionalment es representa la seua lluita amb el dimoni, símbol de totes les temptacions. Però, Antoni responia amb penitència i oració.
Les temptacions i els personatges mitològics són els que van afavorir la introducció de les disfresses i les representacions d’origen precristià, freqüents en les festes de carnaval.
Les llegendes tenen la seua part interessant, però també aquella que costa de creure. Allò que a mi m’agrada dir entre la veritat i la mentida.
A la fi la mateixa història, fins i tot la que ens toca viure avui per avui, segons qui la conta, té la seua veritat i la seua mentida.
De sant Antoni es diu que segons una antiga tradició, va visitar Barcelona. Durant el temps que la fama d’home miraculós i remeier era més coneguda.
El governador de Barcelona, tenia una filla molt malalta, perquè li havien entrat els mals esperits dins el cos, i com que no hi havia manera de curar-la, va enviar uns emissaris a visitar el sant i demanar-li que vingués a posar remei a la seua filla.
Antoni va prometre que hi aniria, però no de seguida, que tenia molta feia a fer per aquells deserts. Així els emissaris se’n van tornar amb el cap davall de l’ala.
Però el sant va enfilar-se damunt d’un núvol, el va fer servir com un vaixell i amb un no-res va arribar a Barcelona. Vet aquí que sant Antoni va ser el primer viatger de la història que va anar volant per damunt de l’aigua.
Va aterrar, o desembarcar, a una platgeta que hi havia per aquells temps on avui hi ha el Parlament de Catalunya, a la Ciutadella, el lloc es va conèixer durant molt temps com “platja de sant Antoni”.
Només entrar a la ciutat se li va apropar una verra que portava un garrinet a la boca, el pobre animal no podia caminar donat que havia nascut esguerrat. La mare el va deixar als peus del sant. Ell el va beneir i, ves per on, el tocinet va començar a córrer. La mare, agraïda al sant, no el va deixar mai i va seguir-lo sempre per tot arreu.
La imatge del sant ens dona, doncs, una figura equivocada, donat que el que hauria d’estar als seus peus seria la tocina i no un tocinet.
Tot i això diuen que sant Antoni va morir abans que la verra i va ser ella qui el va enterrar.
Un altre detall que podem veure en la imatge és la campaneta, que gairebé sempre la iconografia la posa al bastó del sant, o bé al coll, però és el tocinet que l’hauria de portar..
I és que abans, quan a moltes cases criaven tocinos per matar i fer el mandongo, si la verra tenia un malt part, solien prometre una cria si el sant els feia el favor de que tot anés bé.
Si així passava, portaven una cria al capellà, que al sermó del diumenge ho feia públic. Li penjaven una campaneta al coll i el deixaven anar solt pel poble. L’animal anava per on volia i tothom li donava menjar, dormia on li venia bé sense que ningú li digués res.
Quan era gros, el capellà feia unes butlletes i les venia entre els veïns, i durant la festa de sant Antoni es rifava. Així portar la campaneta va donar peu a diferents refranys, com: “voltar més que la campaneta de sant Antoni” pel fet que podia anar per on volia. O aquell altre que deia “val més que el porc de sant Antoni” per allò que tothom li donava menjar.
I d’aquí va venir-li el malnom de “porc” donat que si menjava per tot arreu, també... anava de cos.
Moltes vegades, els refranys, donen que pensar amb el joc de paraules, si be podem extraure només el “porc de sant Antoni”, n’hi ha un altre que diu “sembles el porc de l’amo”. És clar que, entre el que ara penseu i la veritat, hi ha una diferència.
I és que quan s’arrendava una finca, entre les clàusules, n’hi havia una que obligava l’arrendatari a criar un porc. L’amo donava un garrí al pagès el dia de sant Antoni i el pagès l’havia d’engreixar per matar-lo per Nadal.
Aquest tocino el solien tenir lligat davant el mas, per no barrejar-lo amb els que podia tenir el pagès. Això volia dir que era diferent als altres i que calia tractar-lo com es mereixia. A la fi era, el porc de l’amo.
No és estrany, doncs, que sant Antoni sigui tingut per patró dels animals, especialment dels domèstics, i que des de molt antic, les persones que tenien bestiar celebressin la seua festa i portessin a beneir les bèsties.
I si tenim en compte l’estreta relació entre els animals, l’agricultura i els traginers, no ens pot sorprendre tampoc que els pagesos el veneressin des de temps ben remots. Deixant de banda altres sants protectors i no tan populars a les nostres terres.
Al refranyer que canta allò de “Joans, Joseps, Maries i ases n’hi ha per totes les cases” hi podríem afegir el nom d’Antoni, amb tots els seus derivats: Toni, Antoniet, Antònia, Antonieta, Antonio...De tal manera que fins i tot hi havia cases que dos fills, noi i noia el portessin.
A més a Móra es recorda en carrers, urbanitzacions, fàbriques i eren moltes les cases que en tenien una imatge o bé en rajoles. També a les finques el solien tindre en una capelleta a la façana del mas.
Els gitanos li tenien una devoció especial, i celebraven la seua cavalcada. Portaven a beneir els rucs i mules dolentes i tarades que tenien per vendre i, conten, que mentre el mossèn les beneïa, ells llençaven tota mena de renecs i amenaces al sant si no guardava bé la bèstia i no els facilitava la venda, encara que fos vella i amb la dentadura negra.
Les dones i els crios voltaven pels carrers ballant amb una música molt particular, donat que feien petar les dents donant-se cops, si calia, a la barba i fent així un so prou característic. Déu n’hi do amb les tradicions...
Dels sants de gener, sant Antoni és el primer.
A grans trets podem diferenciar dos tipus de celebracions de la diada de Sant Antoni. En el primer: la festa que té una càrrega simbòlica, els dimonis i les fogueres.
En el segon apareixen les processons conegudes com “tres tombs” més centrades en l’aprofitament de la força de l’animal i que han acabat convertint-se en demostracions de cavalls i carruatges d’abans..
Podem anar a l’origen dels tres tombs: Es portava la imatge del sant a la plaça, al costat de la foguera i feien que els animals donessin tres voltes.
Hi ha una altra versió que diu que els tombs es donaven a l’església, hi davant la porta del temple es beneïen els animals.
La comitiva sempre anava encapçalada per l’estendard.
A Móra la benedicció es fa a les “escales de missa” i els tombs aquí són més una desfilada, donat que la volta natural és la dels carros i donar-ne tres és ja una marató. A finals dels anys 60 es van començar a engalanar tractors i els més petits es mudaven amb vestits típics catalans.
Tot i els canvis la desfilada, més o menys participativa, continua essent una demostració plena de color, on els infants, la foguera, la clotxa i els antics arreus de la pagesia es donen la mà.
Però aquesta tradició ha hagut de vèncer problemes importants en les darreres dècades, els pagesos han canviat els animals per la maquinaria. Per compensar-ho, els tres tombs es reparteixen pels diferents caps de setmana durant tot l’any, ja que els mateixos carruatges han d’acudir a les diferents cercaviles, perdent així el veritable sentit d’aquells tombs.
Potser per deixar-ho clar només caldria anomenar-se el fet com Trobada, deixant al seu lloc el que es fa durant la diada del sant.
Fins i tot les corrandes ens recorden com ha canviat la pagesia: “Lo llaurador d’avui dia, lo treball ha canviat, abans llauraven a peu i ara llaura assentat. Pa birbar s’ajocava, pa matar la panisola. Ara birba plantat i se mori ella sola”.
Anem ara a descriure una mica els malnoms que li hem posat al sant. Si bé n’hi ha de prou significatius: de gener, perquè el dia festiu és en aquest mes. Del fred, donat que sol ser un dia fred i plujós.
Però popularment el nom més conegut és “dels rucs”. El ruc és un animal treballador, un animal de càrrega, tossut però sofert, que generalment complia amb el treball i que a més d’estirar la pollegana, aguantava al seu llom la sàrria i el fato, els crios i tot el que es posava als cornalons, i tot això per un feix de palla i un grapat de prenso.
Recordo que al meu pare li agradaven més les someres, deia que eren més pacients i que no solien tirar coces. I el record hem porta a veure’l llaurar, on la somera sabia bé, que si el pare cantava, el treball que feia era correcte, però si sense deixar la tonada, descarregava una ratafila de renecs recargolats, on freixures i sants baixaven del cel, llavors era que el solc anava tort.
El ruc ha estat durant generacions el símbol del món pagès, és a dir com aquell que no sap o no aprèn res, així el posar unes grans orelles als infants era el sinònim de poc aplicat. Aquesta és una visió que de sempre s’ha posat, des de la capital, als habitants dels pobles. Però resulta que als mateixos pobles no ens hem quedat darrere.
Abans els amos sovint comparaven jornalers, mossos i mitgers com animals de càrrega, de tota manera depenien d’ells, per això diu la dita: “mentre hi hagi rucs, anirem a cavall”. I la comparació amb l’animal de càrrega era el més proper que tenien. I escridassar-los amb el nom de “ruc”, era un sinònim d’autoritat.
Anem per l’altre animal, el qual no només li dóna nom al sant, sinó que l’acompanya al seu costat. Però: perquè un tocino?
Si el ruc era indispensable pel treball, el tocino ho era com a base en l’alimentació. Del porc s’aprofita tot, de la mateixa manera que ell s’ho menja tot. Podem pensar doncs que la presència d’aquest animal al costat d’un sant que protegeix els animals va més enllà d’un significat grotesc, sinó com a símbol de supervivència.
El fet de fer la matança en dies freds correspon a que en aquest temps la carn es conserva millor. Solien fer-se durant el mes de novembre, mes que es pensava que era el moment de la conducció de les ànimes al món dels avantpassats.
Quina relació hi ha entre el porc i el viatge dels difunts?
En primer lloc no es presenta només en la vida de sant Antoni, també en la de sant Blai, qui a més de sanar un nen que tenia clavada una espina a la gola, retornà a una vídua el porc que li havia robat un llop.
Després quan Blai està empresonat per a ser martiritzat, la dona li porta el cap i les potes del porc i una candela. Una ofrena que es feia per acompanyar el viatge al més allà. D’aquí bé el costum de posar llum el dia de Tots Sants.
L’ofrena del porc als difunts es troba ja en cultures com la celta i la germànica. Totes les cultures marquen una diferència entre difunts i avantpassats. Tota persona en morir, ha de fer un camí per arribar a la plenitud. Aquest camí s’empren en una situació d’indefensió, i no podrà actuar sinó que dependrà dels rituals que farà la família i els amics. Aquests rituals suposen tot el que es pot fer per conduir el difunt pel veritable camí.
En el món occidental, la mort, era de color negre, vet aquí el costum de vestir-se de negre i baixar les persianes per tenir la casa fosca, quan es tenia un difunt, no fos cas que la mort tornés a vindre, així al vestir de negre no ens veuria.
I com que el costum ja hi era, l’església va posar el color negre com a signe de dol.
El moment sagrat en què es produeix la conducció dels difunts es divideix en dos estacions, de l’1 a l’11 de novembre, Tots Sants i sant Martí, i del 6 de gener, Reis, fins al carnaval, al febrer. En aquesta època tant especial trobem sant Antoni, presidit per un grapat de rituals i símbols.
En quan als altres malnoms tenim allò de “barbut” i és que sant Antoni és un dels sants que formen part del que es coneix com “Setmana dels Barbuts” que es deia que era la més freda de l’any.
Els sants d’aquesta setmana que es compta del 15 al 22 de gener porten barba. Sant Pau Ermità, sant Maur i sant Antoni sí que són barbuts, i la gent deia que portaven el fred a la barba i que aquest pèl abundós podria venir de la imatge del vell Saturn, les festes del qual –Saturnalies romanes, eren una mena de carnestoltes. Però resulta que sant Sebastià es representat gairebé depil·lat...
Llavors, què podem pensar? Busquem una resposta: és possible que barbut sigui sinònim d’home salvatge, que té la saviesa de la terra que no es treballa, del bosc, de la soledat, de l’estudi. O sigui que no li cal afartar-se.
Antoni es retira al desert i adquireix saviesa i la plenitud del camí espiritual, però be d’un món civilitzat i a ell retorna per sanar, per lluitar contra el mal.
Hi ha, però, altres elements que tradicionalment acompanyen la festa de sant Antoni: el foc i el menjar.
El foc va lligat amb les representacions de les temptacions al sant, i tot i que l’Amades les col·loca a les nostres terres no hi ha referències directes que s’hi fessin. De fogueres sí, però en quant a representacions, els més grans no recorden d’haver-ne vist.
D’aquell home vestit de dimoni que voltava pels carrers hi ha un record, a més que se’l buscava per xuclar la llet sobrera de les dones que criaven un fill. Deien que no estava “sencer” o potser sí que hi estava, ves a saber...
Les fogueres, consistien, a grans trets, en plantar una barraca al mig de la plaça, feta amb canyes i fulles seques, i on la persona que representava el sant vestia de manera pobre i se li presentaven diferents personatges, sempre homes disfressats, que pretenien temptar-lo de manera insolent, al final es calava foc a la barraca.
De les converses en tenim una mostra: “diuen que vestit de dona, lo dimoni lo va temptar. I ell que sabia lo que es feia, l’aviava a fer la mà”.
Així doncs el foc és un dels elements centrals de la festa. En l’actualitat el foc té un paper més funcional que no pas simbòlic. En cerimònies antigues es pensava que el foc alimentava el sol en el moment que tenia menys força.
La foguera o cremaller, donava llum i calor en la nit freda del gener. L’expressió gairebé perduda de “foc al cremaller” vindria, doncs, de la connexió entre les barraques i el foc purificador.
Una altra frase que avui dia no té cabuda és la que es deia als infants perquè no remenessin les brases i per tant no tinguessin el perill de cremar-se, tot avisant-los que, de fer-ho, es pixarien al llit.
Avui, al nostre poble, el foc continua escalfant el matí del dia de sant Antoni, a més de coure tots els ingredients per poder menjar-se una clotxa.
I ja que parlem de menjar, és evident que no hi ha festa sense un bon tiberi. Tot i que en els darrers anys s’ha incorporat la clotxa com a menja típica de la nostra terra, la tradició mana que aquest dia es mengin panets i coques beneïdes.
Fixem-nos en aquesta dita: “Per la festa de sant Antoni, tots los burros mengen coca, lo gaiter toca la gaita i a la plaça ballen jota”.
Podem pensar que la finalitat de la coca, a més de posar el seu toc dolç, era la d’acompanyar la dansa. Així la plaça és el centre de la festa: la benedicció dels animals, la foguera, la desfilada, el menjar i la jota.
Ballar-la amb una o més coques a la mà, era una part important de la joia que tota festa ens encomana.
Els panets venen del temps en que es pastava a casa, llavors les mestresses deixaven una part de la pasta, que treballaven una mica més perquè el ferment actués millor i per tant el pa fos més gustós.
Els panets es beneïen i els venien per ajudar a pagar la festa.
Era típic que es donés pa beneit a tots els animals, segurs que el sant els protegiria. Avui encara hi ha persones que continuen donant aquest pa als animals, encara que sigui pensant més en tradició que en protecció.
Jocs i curses. Aquest és un apartat que malauradament el temps ha desplaçat. Les curses de matxos i rucs a Móra es feien al camí de sant Jeroni. Avui els animals són més aviat un luxe que una necessitat, per tant són poques les persones que els tenen.
Els jocs competitius, com les curses de cintes o de sacs... no fan gràcia i els més joves han canviat els jocs de carrer per les maquinetes, i amb això, a poc a poc, ens tornem més individuals, llavors els jocs tradicionals porten el mateix camí que les festes, o millor encara, com els carros que es porten a la desfilada, un objecte d’artesania, que cal guardar, perquè només que sigui per uns dies es poden lluir, però que no té res a veure amb el temps que ens toca viure.
És veritat que mirar al passat només ens pot portar nostàlgia, però sap greu que anem perden aquesta relació humana a canvi de ser més individuals.
La festa de sant Antoni té els seus rituals antics, que cal conservar, i tant de bo no es perdin mai, per això haurem de treballar de debò.
La cultura i les tradicions es donen la mà i cal protegir-les perquè les properes generacions sàpiguen que no venen del no res i que les festes agermanen i ens fan més sociables.
La festa reviu, doncs, gràcies a diverses estratègies, com el reforçament de tots aquells aspectes de la celebració, que tot i que no siguin els mateixos pels quals va néixer, són útils en el moment actual perquè afavoreixen espais de relació, l’esclat lúdic o identificació patriòtica.
Es tracta, per tant, d’adaptar allò que van ser les fogueres el cercavila, els balls de plaça, les curses, la rifa del porc, la menja típica, i com no, la benedicció dels animals i la participació a la missa...
Tot plegat podem dir que la festa de sant Antoni és vigent i viu perquè s’ha tornat a inventar o perquè, a la fi, mai s’ha deixat de fer, la qual cosa ha generat una excusa per compartir espais i moments, per participar i sentir-se part d’una comunitat que genera festa.
Perquè, a la fi, la història, només ens conta guerres. Així aquest grapat de cultures que han passat pel nostre territori, cada una ha xafat l’altra, però totes han deixat la seua manera particular de treballar, de veneració, d’agraïment, de formes de subsistir, o sigui de viure.
Motivacions i necessitats totes elles prou importants a començament del segle XXI, per explicar la vitalitat de les festes de sant Antoni Abat.
Aquesta pervivència quant a tradicions i rituals compta amb la complicitat de la gent i és aquesta implicació la que farà possible el manteniment o el canvi de l’actual model de festa.
I per acabar aquest apartat, unes notes de la història referents a l’església i a la capella del sant en el passat.
La d’abans de la guerra civil estava on avui hi ha la pica de baptisme, segurament dataria del segle XVI, la imatge fosca del sant es confonia amb les parets de pedra. A la mateixa capella rebien culte santa Àgueda i sant Blai.
La llàntia cremava nit i dia, per això es dictà una sentència per la qual Francesc Benardí, Joan Piñol del Verger, Margarida vídua de Saloni i el seu nebot Joan Saloni, havien d’entregar, cada any, un canti i mig d¡oli, això passava el 1572.
El 1718 consta que, la pedra de l’altar estava xafada, mentre que Francesc Llombart obtenia un benefici de Guillem Roselló amb renda d’11 lliures i l’obligació de celebrar 12 misses, una d’elles cantada el dia de sant Antoni.
Malauradament, això, avui també és record, pols de memòria que, de quant en quant, cal netejar per donar-ho a conèixer.
La festa popular d’hivern de la nostra nació és la de Sant Antoni Abat. Per tradició i per importància, és la festa que és celebra en més viles i ciutats dels Països catalans, si bé ho fan de manera molt diversa.
A primer cop d’ull no podem pensar que tingui unes arrels cristianes, sinó més aviat paganes, relacionada amb el pas de l’hivern a la primavera, el culte al foc i els ritus de fertilitat.
En alguns llocs, antigament, era la festa que avançava el carnaval: “per Sant Antoni es comença a fer el Toni” deia sempre la meua mare, i és que també a Móra, als anys 30 del passat segle, es començaven a fer carnavalades, i solia sortir un home disfressat de dimoni empaitant les noies pels carrers.
La festa té lloc en un moment clau del nou cicle agrícola que tot just comença. En aquest sentit, l’ús del foc, protagonista del dia en molts indrets, s’entenia com un acte de purificació i de renovació de la vida amb la destrucció del mal, encarnat en les forces negatives que provoquen els fenòmens naturals adversos.
Amb el cristianisme, els dimonis passen a ser els agents del mal i el sant, que esdevé el centre de les festivitats, encarna totes les qualitats positives i agafa el paper de moral que l’Església demana a la festa.
Sant Antoni Abat, és conegut per una quantitat important de noms, o millor dit de malnoms, sobretot per diferenciar-lo de l’altre Antoni, el de Padua. I el coneixem com: dels rucs, del tocinet, del fred, de gener, el barbut...
Antoni va néixer a Quemans, a Egipte, en el sí d’una família adinerada l’any 251 després de Crist.
Als 20 anys va escoltar la paraula de Déu i, havent repartit els seus béns als pobres, es retirà al desert.
La llegenda explica que durant el viatge, el sant va topar amb tota mena de personatges del món pagà, com un centaure, un sàtir o un llop.
Tradicionalment es representa la seua lluita amb el dimoni, símbol de totes les temptacions. Però, Antoni responia amb penitència i oració.
Les temptacions i els personatges mitològics són els que van afavorir la introducció de les disfresses i les representacions d’origen precristià, freqüents en les festes de carnaval.
Les llegendes tenen la seua part interessant, però també aquella que costa de creure. Allò que a mi m’agrada dir entre la veritat i la mentida.
A la fi la mateixa història, fins i tot la que ens toca viure avui per avui, segons qui la conta, té la seua veritat i la seua mentida.
De sant Antoni es diu que segons una antiga tradició, va visitar Barcelona. Durant el temps que la fama d’home miraculós i remeier era més coneguda.
El governador de Barcelona, tenia una filla molt malalta, perquè li havien entrat els mals esperits dins el cos, i com que no hi havia manera de curar-la, va enviar uns emissaris a visitar el sant i demanar-li que vingués a posar remei a la seua filla.
Antoni va prometre que hi aniria, però no de seguida, que tenia molta feia a fer per aquells deserts. Així els emissaris se’n van tornar amb el cap davall de l’ala.
Però el sant va enfilar-se damunt d’un núvol, el va fer servir com un vaixell i amb un no-res va arribar a Barcelona. Vet aquí que sant Antoni va ser el primer viatger de la història que va anar volant per damunt de l’aigua.
Va aterrar, o desembarcar, a una platgeta que hi havia per aquells temps on avui hi ha el Parlament de Catalunya, a la Ciutadella, el lloc es va conèixer durant molt temps com “platja de sant Antoni”.
Només entrar a la ciutat se li va apropar una verra que portava un garrinet a la boca, el pobre animal no podia caminar donat que havia nascut esguerrat. La mare el va deixar als peus del sant. Ell el va beneir i, ves per on, el tocinet va començar a córrer. La mare, agraïda al sant, no el va deixar mai i va seguir-lo sempre per tot arreu.
La imatge del sant ens dona, doncs, una figura equivocada, donat que el que hauria d’estar als seus peus seria la tocina i no un tocinet.
Tot i això diuen que sant Antoni va morir abans que la verra i va ser ella qui el va enterrar.
Un altre detall que podem veure en la imatge és la campaneta, que gairebé sempre la iconografia la posa al bastó del sant, o bé al coll, però és el tocinet que l’hauria de portar..
I és que abans, quan a moltes cases criaven tocinos per matar i fer el mandongo, si la verra tenia un malt part, solien prometre una cria si el sant els feia el favor de que tot anés bé.
Si així passava, portaven una cria al capellà, que al sermó del diumenge ho feia públic. Li penjaven una campaneta al coll i el deixaven anar solt pel poble. L’animal anava per on volia i tothom li donava menjar, dormia on li venia bé sense que ningú li digués res.
Quan era gros, el capellà feia unes butlletes i les venia entre els veïns, i durant la festa de sant Antoni es rifava. Així portar la campaneta va donar peu a diferents refranys, com: “voltar més que la campaneta de sant Antoni” pel fet que podia anar per on volia. O aquell altre que deia “val més que el porc de sant Antoni” per allò que tothom li donava menjar.
I d’aquí va venir-li el malnom de “porc” donat que si menjava per tot arreu, també... anava de cos.
Moltes vegades, els refranys, donen que pensar amb el joc de paraules, si be podem extraure només el “porc de sant Antoni”, n’hi ha un altre que diu “sembles el porc de l’amo”. És clar que, entre el que ara penseu i la veritat, hi ha una diferència.
I és que quan s’arrendava una finca, entre les clàusules, n’hi havia una que obligava l’arrendatari a criar un porc. L’amo donava un garrí al pagès el dia de sant Antoni i el pagès l’havia d’engreixar per matar-lo per Nadal.
Aquest tocino el solien tenir lligat davant el mas, per no barrejar-lo amb els que podia tenir el pagès. Això volia dir que era diferent als altres i que calia tractar-lo com es mereixia. A la fi era, el porc de l’amo.
No és estrany, doncs, que sant Antoni sigui tingut per patró dels animals, especialment dels domèstics, i que des de molt antic, les persones que tenien bestiar celebressin la seua festa i portessin a beneir les bèsties.
I si tenim en compte l’estreta relació entre els animals, l’agricultura i els traginers, no ens pot sorprendre tampoc que els pagesos el veneressin des de temps ben remots. Deixant de banda altres sants protectors i no tan populars a les nostres terres.
Al refranyer que canta allò de “Joans, Joseps, Maries i ases n’hi ha per totes les cases” hi podríem afegir el nom d’Antoni, amb tots els seus derivats: Toni, Antoniet, Antònia, Antonieta, Antonio...De tal manera que fins i tot hi havia cases que dos fills, noi i noia el portessin.
A més a Móra es recorda en carrers, urbanitzacions, fàbriques i eren moltes les cases que en tenien una imatge o bé en rajoles. També a les finques el solien tindre en una capelleta a la façana del mas.
Els gitanos li tenien una devoció especial, i celebraven la seua cavalcada. Portaven a beneir els rucs i mules dolentes i tarades que tenien per vendre i, conten, que mentre el mossèn les beneïa, ells llençaven tota mena de renecs i amenaces al sant si no guardava bé la bèstia i no els facilitava la venda, encara que fos vella i amb la dentadura negra.
Les dones i els crios voltaven pels carrers ballant amb una música molt particular, donat que feien petar les dents donant-se cops, si calia, a la barba i fent així un so prou característic. Déu n’hi do amb les tradicions...
Dels sants de gener, sant Antoni és el primer.
A grans trets podem diferenciar dos tipus de celebracions de la diada de Sant Antoni. En el primer: la festa que té una càrrega simbòlica, els dimonis i les fogueres.
En el segon apareixen les processons conegudes com “tres tombs” més centrades en l’aprofitament de la força de l’animal i que han acabat convertint-se en demostracions de cavalls i carruatges d’abans..
Podem anar a l’origen dels tres tombs: Es portava la imatge del sant a la plaça, al costat de la foguera i feien que els animals donessin tres voltes.
Hi ha una altra versió que diu que els tombs es donaven a l’església, hi davant la porta del temple es beneïen els animals.
La comitiva sempre anava encapçalada per l’estendard.
A Móra la benedicció es fa a les “escales de missa” i els tombs aquí són més una desfilada, donat que la volta natural és la dels carros i donar-ne tres és ja una marató. A finals dels anys 60 es van començar a engalanar tractors i els més petits es mudaven amb vestits típics catalans.
Tot i els canvis la desfilada, més o menys participativa, continua essent una demostració plena de color, on els infants, la foguera, la clotxa i els antics arreus de la pagesia es donen la mà.
Però aquesta tradició ha hagut de vèncer problemes importants en les darreres dècades, els pagesos han canviat els animals per la maquinaria. Per compensar-ho, els tres tombs es reparteixen pels diferents caps de setmana durant tot l’any, ja que els mateixos carruatges han d’acudir a les diferents cercaviles, perdent així el veritable sentit d’aquells tombs.
Potser per deixar-ho clar només caldria anomenar-se el fet com Trobada, deixant al seu lloc el que es fa durant la diada del sant.
Fins i tot les corrandes ens recorden com ha canviat la pagesia: “Lo llaurador d’avui dia, lo treball ha canviat, abans llauraven a peu i ara llaura assentat. Pa birbar s’ajocava, pa matar la panisola. Ara birba plantat i se mori ella sola”.
Anem ara a descriure una mica els malnoms que li hem posat al sant. Si bé n’hi ha de prou significatius: de gener, perquè el dia festiu és en aquest mes. Del fred, donat que sol ser un dia fred i plujós.
Però popularment el nom més conegut és “dels rucs”. El ruc és un animal treballador, un animal de càrrega, tossut però sofert, que generalment complia amb el treball i que a més d’estirar la pollegana, aguantava al seu llom la sàrria i el fato, els crios i tot el que es posava als cornalons, i tot això per un feix de palla i un grapat de prenso.
Recordo que al meu pare li agradaven més les someres, deia que eren més pacients i que no solien tirar coces. I el record hem porta a veure’l llaurar, on la somera sabia bé, que si el pare cantava, el treball que feia era correcte, però si sense deixar la tonada, descarregava una ratafila de renecs recargolats, on freixures i sants baixaven del cel, llavors era que el solc anava tort.
El ruc ha estat durant generacions el símbol del món pagès, és a dir com aquell que no sap o no aprèn res, així el posar unes grans orelles als infants era el sinònim de poc aplicat. Aquesta és una visió que de sempre s’ha posat, des de la capital, als habitants dels pobles. Però resulta que als mateixos pobles no ens hem quedat darrere.
Abans els amos sovint comparaven jornalers, mossos i mitgers com animals de càrrega, de tota manera depenien d’ells, per això diu la dita: “mentre hi hagi rucs, anirem a cavall”. I la comparació amb l’animal de càrrega era el més proper que tenien. I escridassar-los amb el nom de “ruc”, era un sinònim d’autoritat.
Anem per l’altre animal, el qual no només li dóna nom al sant, sinó que l’acompanya al seu costat. Però: perquè un tocino?
Si el ruc era indispensable pel treball, el tocino ho era com a base en l’alimentació. Del porc s’aprofita tot, de la mateixa manera que ell s’ho menja tot. Podem pensar doncs que la presència d’aquest animal al costat d’un sant que protegeix els animals va més enllà d’un significat grotesc, sinó com a símbol de supervivència.
El fet de fer la matança en dies freds correspon a que en aquest temps la carn es conserva millor. Solien fer-se durant el mes de novembre, mes que es pensava que era el moment de la conducció de les ànimes al món dels avantpassats.
Quina relació hi ha entre el porc i el viatge dels difunts?
En primer lloc no es presenta només en la vida de sant Antoni, també en la de sant Blai, qui a més de sanar un nen que tenia clavada una espina a la gola, retornà a una vídua el porc que li havia robat un llop.
Després quan Blai està empresonat per a ser martiritzat, la dona li porta el cap i les potes del porc i una candela. Una ofrena que es feia per acompanyar el viatge al més allà. D’aquí bé el costum de posar llum el dia de Tots Sants.
L’ofrena del porc als difunts es troba ja en cultures com la celta i la germànica. Totes les cultures marquen una diferència entre difunts i avantpassats. Tota persona en morir, ha de fer un camí per arribar a la plenitud. Aquest camí s’empren en una situació d’indefensió, i no podrà actuar sinó que dependrà dels rituals que farà la família i els amics. Aquests rituals suposen tot el que es pot fer per conduir el difunt pel veritable camí.
En el món occidental, la mort, era de color negre, vet aquí el costum de vestir-se de negre i baixar les persianes per tenir la casa fosca, quan es tenia un difunt, no fos cas que la mort tornés a vindre, així al vestir de negre no ens veuria.
I com que el costum ja hi era, l’església va posar el color negre com a signe de dol.
El moment sagrat en què es produeix la conducció dels difunts es divideix en dos estacions, de l’1 a l’11 de novembre, Tots Sants i sant Martí, i del 6 de gener, Reis, fins al carnaval, al febrer. En aquesta època tant especial trobem sant Antoni, presidit per un grapat de rituals i símbols.
En quan als altres malnoms tenim allò de “barbut” i és que sant Antoni és un dels sants que formen part del que es coneix com “Setmana dels Barbuts” que es deia que era la més freda de l’any.
Els sants d’aquesta setmana que es compta del 15 al 22 de gener porten barba. Sant Pau Ermità, sant Maur i sant Antoni sí que són barbuts, i la gent deia que portaven el fred a la barba i que aquest pèl abundós podria venir de la imatge del vell Saturn, les festes del qual –Saturnalies romanes, eren una mena de carnestoltes. Però resulta que sant Sebastià es representat gairebé depil·lat...
Llavors, què podem pensar? Busquem una resposta: és possible que barbut sigui sinònim d’home salvatge, que té la saviesa de la terra que no es treballa, del bosc, de la soledat, de l’estudi. O sigui que no li cal afartar-se.
Antoni es retira al desert i adquireix saviesa i la plenitud del camí espiritual, però be d’un món civilitzat i a ell retorna per sanar, per lluitar contra el mal.
Hi ha, però, altres elements que tradicionalment acompanyen la festa de sant Antoni: el foc i el menjar.
El foc va lligat amb les representacions de les temptacions al sant, i tot i que l’Amades les col·loca a les nostres terres no hi ha referències directes que s’hi fessin. De fogueres sí, però en quant a representacions, els més grans no recorden d’haver-ne vist.
D’aquell home vestit de dimoni que voltava pels carrers hi ha un record, a més que se’l buscava per xuclar la llet sobrera de les dones que criaven un fill. Deien que no estava “sencer” o potser sí que hi estava, ves a saber...
Les fogueres, consistien, a grans trets, en plantar una barraca al mig de la plaça, feta amb canyes i fulles seques, i on la persona que representava el sant vestia de manera pobre i se li presentaven diferents personatges, sempre homes disfressats, que pretenien temptar-lo de manera insolent, al final es calava foc a la barraca.
De les converses en tenim una mostra: “diuen que vestit de dona, lo dimoni lo va temptar. I ell que sabia lo que es feia, l’aviava a fer la mà”.
Així doncs el foc és un dels elements centrals de la festa. En l’actualitat el foc té un paper més funcional que no pas simbòlic. En cerimònies antigues es pensava que el foc alimentava el sol en el moment que tenia menys força.
La foguera o cremaller, donava llum i calor en la nit freda del gener. L’expressió gairebé perduda de “foc al cremaller” vindria, doncs, de la connexió entre les barraques i el foc purificador.
Una altra frase que avui dia no té cabuda és la que es deia als infants perquè no remenessin les brases i per tant no tinguessin el perill de cremar-se, tot avisant-los que, de fer-ho, es pixarien al llit.
Avui, al nostre poble, el foc continua escalfant el matí del dia de sant Antoni, a més de coure tots els ingredients per poder menjar-se una clotxa.
I ja que parlem de menjar, és evident que no hi ha festa sense un bon tiberi. Tot i que en els darrers anys s’ha incorporat la clotxa com a menja típica de la nostra terra, la tradició mana que aquest dia es mengin panets i coques beneïdes.
Fixem-nos en aquesta dita: “Per la festa de sant Antoni, tots los burros mengen coca, lo gaiter toca la gaita i a la plaça ballen jota”.
Podem pensar que la finalitat de la coca, a més de posar el seu toc dolç, era la d’acompanyar la dansa. Així la plaça és el centre de la festa: la benedicció dels animals, la foguera, la desfilada, el menjar i la jota.
Ballar-la amb una o més coques a la mà, era una part important de la joia que tota festa ens encomana.
Els panets venen del temps en que es pastava a casa, llavors les mestresses deixaven una part de la pasta, que treballaven una mica més perquè el ferment actués millor i per tant el pa fos més gustós.
Els panets es beneïen i els venien per ajudar a pagar la festa.
Era típic que es donés pa beneit a tots els animals, segurs que el sant els protegiria. Avui encara hi ha persones que continuen donant aquest pa als animals, encara que sigui pensant més en tradició que en protecció.
Jocs i curses. Aquest és un apartat que malauradament el temps ha desplaçat. Les curses de matxos i rucs a Móra es feien al camí de sant Jeroni. Avui els animals són més aviat un luxe que una necessitat, per tant són poques les persones que els tenen.
Els jocs competitius, com les curses de cintes o de sacs... no fan gràcia i els més joves han canviat els jocs de carrer per les maquinetes, i amb això, a poc a poc, ens tornem més individuals, llavors els jocs tradicionals porten el mateix camí que les festes, o millor encara, com els carros que es porten a la desfilada, un objecte d’artesania, que cal guardar, perquè només que sigui per uns dies es poden lluir, però que no té res a veure amb el temps que ens toca viure.
És veritat que mirar al passat només ens pot portar nostàlgia, però sap greu que anem perden aquesta relació humana a canvi de ser més individuals.
La festa de sant Antoni té els seus rituals antics, que cal conservar, i tant de bo no es perdin mai, per això haurem de treballar de debò.
La cultura i les tradicions es donen la mà i cal protegir-les perquè les properes generacions sàpiguen que no venen del no res i que les festes agermanen i ens fan més sociables.
La festa reviu, doncs, gràcies a diverses estratègies, com el reforçament de tots aquells aspectes de la celebració, que tot i que no siguin els mateixos pels quals va néixer, són útils en el moment actual perquè afavoreixen espais de relació, l’esclat lúdic o identificació patriòtica.
Es tracta, per tant, d’adaptar allò que van ser les fogueres el cercavila, els balls de plaça, les curses, la rifa del porc, la menja típica, i com no, la benedicció dels animals i la participació a la missa...
Tot plegat podem dir que la festa de sant Antoni és vigent i viu perquè s’ha tornat a inventar o perquè, a la fi, mai s’ha deixat de fer, la qual cosa ha generat una excusa per compartir espais i moments, per participar i sentir-se part d’una comunitat que genera festa.
Perquè, a la fi, la història, només ens conta guerres. Així aquest grapat de cultures que han passat pel nostre territori, cada una ha xafat l’altra, però totes han deixat la seua manera particular de treballar, de veneració, d’agraïment, de formes de subsistir, o sigui de viure.
Motivacions i necessitats totes elles prou importants a començament del segle XXI, per explicar la vitalitat de les festes de sant Antoni Abat.
Aquesta pervivència quant a tradicions i rituals compta amb la complicitat de la gent i és aquesta implicació la que farà possible el manteniment o el canvi de l’actual model de festa.
I per acabar aquest apartat, unes notes de la història referents a l’església i a la capella del sant en el passat.
La d’abans de la guerra civil estava on avui hi ha la pica de baptisme, segurament dataria del segle XVI, la imatge fosca del sant es confonia amb les parets de pedra. A la mateixa capella rebien culte santa Àgueda i sant Blai.
La llàntia cremava nit i dia, per això es dictà una sentència per la qual Francesc Benardí, Joan Piñol del Verger, Margarida vídua de Saloni i el seu nebot Joan Saloni, havien d’entregar, cada any, un canti i mig d¡oli, això passava el 1572.
El 1718 consta que, la pedra de l’altar estava xafada, mentre que Francesc Llombart obtenia un benefici de Guillem Roselló amb renda d’11 lliures i l’obligació de celebrar 12 misses, una d’elles cantada el dia de sant Antoni.
Malauradament, això, avui també és record, pols de memòria que, de quant en quant, cal netejar per donar-ho a conèixer.