A la persona que vulgui passar el temps i matar l’avorriment llegint aquestes memòries, he de dir-li que si espera trobar grans fets, extraordinàries històries i apassionants aventures, perd el temps.
He de començar
dient que no sé els anys que tinc, i no perquè me’ls vulgui amagar, sinó perquè
no puc recordar-ho. És clar que tampoc sé com va ser la meua vida, però si us
decidiu a llegir, qui sap si algú en podrà dir alguna cosa.
Em sentia sola,
ofegada, trista. A la fi, només sóc un tros de terrissa. L’aigua de l’Ebre em
feia anar d’un costat a l’altre embolicant-me d’algues, herba, pedres i fang.
De cop vaig
sentir com algú m’agafava. Però, qui és? De qui són aquestes mans? Semblen les
d’un home. Potser aquell senyor gran que cada tarda pesca. O potser el pagès
que cada dia va al seu hort pel camí de Subarrec. O potser el jove que tot
l’estiu va amb la seua muleta riu amunt i riu avall?
M’han fet una fotografia; ves, quina llàstima que faig. Què podeu pensar? Brossa! Com que tot es llança al riu... Però ben pensat, si us atreviu a mirar-me, igual podeu esbrinar que vaig ser abans de xafar-me.
És veritat, ara només sóc un tros de terrissa; abans però, vaig ser terra i fang i les mans d’una persona van modelar-me i aleshores vaig ser útil.
Ara que em veus, que penses que podia ser? Un caduf, o una gàrgola, o potser un setrill o un càntir, i perquè no una gerra?
Pensa, mira’m bé, pensa...
CADUF
Sí, vaig ser un caduf. Encara recordo el llarg pou, fosc com la gola d’un llop i com baixava de cara a l’aigua i fent una cabussada sortia ple d’aigua.
Ara! Ara, em dia, i al treure el cap fora i abans de que la sínia em tornés a engolir, tenia temps per veure l’hort, els fruiters, les sèquies, el mas, l’amo amb los pantalons arremangats i el càvec al coll tot arriant la mula perquè dones voltes i més voltes...
No recordo com vaig anar a parar al riu, potser en una d’aquelles grans riades que la tardor solia portar. Potser d’aquesta manera, xafat com estava, ja no vaig servir per res, ni per plantar-me flors i em van llençar.
“No tinguis por enmig de les més fosques afliccions de la teua vida, doncs dels núvols més negres cau aigua neta i fecundant” Proverbi àrab.
Sí, vaig ser un caduf. Encara recordo el llarg pou, fosc com la gola d’un llop i com baixava de cara a l’aigua i fent una cabussada sortia ple d’aigua.
Ara! Ara, em dia, i al treure el cap fora i abans de que la sínia em tornés a engolir, tenia temps per veure l’hort, els fruiters, les sèquies, el mas, l’amo amb los pantalons arremangats i el càvec al coll tot arriant la mula perquè dones voltes i més voltes...
No recordo com vaig anar a parar al riu, potser en una d’aquelles grans riades que la tardor solia portar. Potser d’aquesta manera, xafat com estava, ja no vaig servir per res, ni per plantar-me flors i em van llençar.
“No tinguis por enmig de les més fosques afliccions de la teua vida, doncs dels núvols més negres cau aigua neta i fecundant” Proverbi àrab.
El riu que solca
la vida:
Moltes llegendes des de Cantàbria fins al Delta, coincideixen en senyalar a Tubal, nét de Noé, com el primer navegant que, des del Mediterrani remuntà l’Ebre fundant ciutats i pobles al llarg de les seues ribes.
Sigui com sigui, és cert que la primera notícia que es té com a certa de la navegació pel riu és antiga, de mitjans del segle cinquè abans de Crist, data en què el grecs van redactar un recorregut. Això ho va aprofitar el poeta romà Aviceno a la seua obra “Oda Marítima”.
Moltes llegendes des de Cantàbria fins al Delta, coincideixen en senyalar a Tubal, nét de Noé, com el primer navegant que, des del Mediterrani remuntà l’Ebre fundant ciutats i pobles al llarg de les seues ribes.
Sigui com sigui, és cert que la primera notícia que es té com a certa de la navegació pel riu és antiga, de mitjans del segle cinquè abans de Crist, data en què el grecs van redactar un recorregut. Això ho va aprofitar el poeta romà Aviceno a la seua obra “Oda Marítima”.
GÀRGOLA
Tens raó, tu que has pensat que vaig ser una gàrgola, o gargutera com diem naltros.
Ara que hi penso, quantes vegades he anat per l’Ebre, amunt i avall amb lo llagut. Els llaguters em pujaven per beure aigua, i jo tremolant agafada a les seues mans els calmava la set i refrescava la seua gola, resseca de cantar i renegar, d’esbufegar i parlar.
Si tu creus que he estat una gàrgola em sento plena de vida. I tu, pots sentir-me? Pots sentir com el glop de garbinada omple les veles del llagut, com el trau i la gàbia tiben les cordes omplint la seua panxa perquè estiri el llagut riu amunt.
Pots sentir com els sirgadors s’esllomen estirant la corda?
I jo, amb por per no caure intento estar quieta. Però lo que més m’esgarrifa és quan el riu ni es veu per la boira, llavors el patró agafa el corn i el fa sonar, i el so s’escampa per tot arreu com una veu apocalíptica.
Un dia, quan el xaval anava a agafar-me li vaig lliscar de les mans i... xaf! Xafada vaig quedar! I els renecs del patró, i el pobre noi amb lo cap cotxo...? Llavors van llançar-me al riu, i el corrent m’allunyà per sempre més del llagut.
“Sigues pobre o ric, estigues d’acord amb la teua sort, doncs només els folls són els que no saben riure’s de qualsevol cosa” Proverbi xinès
 |
| Gàrgola de la Catedral de Barcelona |
Tens raó, tu que has pensat que vaig ser una gàrgola, o gargutera com diem naltros.
Ara que hi penso, quantes vegades he anat per l’Ebre, amunt i avall amb lo llagut. Els llaguters em pujaven per beure aigua, i jo tremolant agafada a les seues mans els calmava la set i refrescava la seua gola, resseca de cantar i renegar, d’esbufegar i parlar.
Si tu creus que he estat una gàrgola em sento plena de vida. I tu, pots sentir-me? Pots sentir com el glop de garbinada omple les veles del llagut, com el trau i la gàbia tiben les cordes omplint la seua panxa perquè estiri el llagut riu amunt.
Pots sentir com els sirgadors s’esllomen estirant la corda?
I jo, amb por per no caure intento estar quieta. Però lo que més m’esgarrifa és quan el riu ni es veu per la boira, llavors el patró agafa el corn i el fa sonar, i el so s’escampa per tot arreu com una veu apocalíptica.
Un dia, quan el xaval anava a agafar-me li vaig lliscar de les mans i... xaf! Xafada vaig quedar! I els renecs del patró, i el pobre noi amb lo cap cotxo...? Llavors van llançar-me al riu, i el corrent m’allunyà per sempre més del llagut.
“Sigues pobre o ric, estigues d’acord amb la teua sort, doncs només els folls són els que no saben riure’s de qualsevol cosa” Proverbi xinès
El riu camí
L’Ebre ha estat sempre el pas natural en una vall encaixada per congostos, un camí d’aigua, un camí de treballs.
Pujant o baixant pel riu es mercadejava i les persones es relacionaven. Pel riu baixava el blat i el carbó i pujaven fruites i sal.
Però també hi van pujar i baixar persones i amb elles una altra càrrega, la de la parla, la de les cançons, la de les relacions entre homes i dones, abocats als riu, a l’Ebre camí de vida.
L’Ebre ha estat sempre el pas natural en una vall encaixada per congostos, un camí d’aigua, un camí de treballs.
Pujant o baixant pel riu es mercadejava i les persones es relacionaven. Pel riu baixava el blat i el carbó i pujaven fruites i sal.
Però també hi van pujar i baixar persones i amb elles una altra càrrega, la de la parla, la de les cançons, la de les relacions entre homes i dones, abocats als riu, a l’Ebre camí de vida.
SETRILL
Ara m’has fet pensar, potser tinguis raó tu que creus que vaig ser un setrill. Mira per on m’estic atabalant, no t’ho puc negar. Jo que volia que fossis tu qui pensés, ara em fas pensar a mi.
Crec que ho has encertat, perquè tot i que el terrisser va modelar-me per guardar oli, els meus amos hi van servar alguna cosa més. En el meu interior hi van guardar les cendres d’un infant.
Encara sento els plors de la mare, i com m’abraçava contra el seu cos. No sé qui podien ser, no ho recordo; potser uns àrabs, o un jueus... o potser cristians? A la fi les tres religions van resar en aquestes terres.
Temps hi va haver que presidia una taula, i del meu interior hi rajava oli. Però tot va ser diferent, aquelles persones tenien por, fugien, marxaven de la guerra!
Llavors van omplir-me de cendra i em van llençar al riu. L’aigua de l’Ebre va barrejar-se amb les restes d’aquell infant i llavors va ser lliure per sempre.
“Venim al món amb les mans buides, i amb les mans buides ens morim” Proverbi jueu.
Ara m’has fet pensar, potser tinguis raó tu que creus que vaig ser un setrill. Mira per on m’estic atabalant, no t’ho puc negar. Jo que volia que fossis tu qui pensés, ara em fas pensar a mi.
Crec que ho has encertat, perquè tot i que el terrisser va modelar-me per guardar oli, els meus amos hi van servar alguna cosa més. En el meu interior hi van guardar les cendres d’un infant.
Encara sento els plors de la mare, i com m’abraçava contra el seu cos. No sé qui podien ser, no ho recordo; potser uns àrabs, o un jueus... o potser cristians? A la fi les tres religions van resar en aquestes terres.
Temps hi va haver que presidia una taula, i del meu interior hi rajava oli. Però tot va ser diferent, aquelles persones tenien por, fugien, marxaven de la guerra!
Llavors van omplir-me de cendra i em van llençar al riu. L’aigua de l’Ebre va barrejar-se amb les restes d’aquell infant i llavors va ser lliure per sempre.
“Venim al món amb les mans buides, i amb les mans buides ens morim” Proverbi jueu.
El riu que dóna
vida
Pensant i pensant, em ve a la memòria un any que el riu havia pujant fins el brancal de les primeres cases del passeig de l’Ebre. Les persones curioses anaven a veure aquell fet que si abans era freqüent, ara no es veia tant. El vell “Campana”, bon coneixedor del riu, parlava amb un i amb altre de com ell havia vist l’aigua dins de seua casa. Va apropar-se un jove i amb una mica de broma va dir-li: Què, senyor Salvador, va pujant lo riu?. No s’ho va pensar massa i amb l’experiència dels anys, Salvador de “Campana” va respondre: No, noi, no, l’Ebro sempre baixa! Però no t’amoïnis, que después d’una riada queda una bona abonada.
Pensant i pensant, em ve a la memòria un any que el riu havia pujant fins el brancal de les primeres cases del passeig de l’Ebre. Les persones curioses anaven a veure aquell fet que si abans era freqüent, ara no es veia tant. El vell “Campana”, bon coneixedor del riu, parlava amb un i amb altre de com ell havia vist l’aigua dins de seua casa. Va apropar-se un jove i amb una mica de broma va dir-li: Què, senyor Salvador, va pujant lo riu?. No s’ho va pensar massa i amb l’experiència dels anys, Salvador de “Campana” va respondre: No, noi, no, l’Ebro sempre baixa! Però no t’amoïnis, que después d’una riada queda una bona abonada.
CANTI
És clar que vaig ser un canti. Tu que ho has pensat al mirar la fotografia és qui té la raó. I sento encara la veu cridanera de la meua ama, vaig gairebé tremolant damunt el seu cap.
Llavors jo era indispensable per la casa. Cada dia, ella, em posava damunt la capçana o davall del seu braç i junts anàvem a buscar aigua al riu.
Quines rialles és feien les dones, unes rentant roba, altres omplint-nos, a mi i als meus germans. I quines cançonetes que deixaven anar los llaguters quan passaven riu avall. Elles, però, no es quedaven callades i els contestaven, sobretot les casades.
I així, entre cançons i rialles vaig caure del cap de la meua ama i al tocar al terra vaig xafar-me. Ella s’esgarrifà i amb los ulls plorosos i el sospir mig ofegat no parava de queixar-se: ai la meua mare! I què farem ara sense lo canti i sense aigua?
La veïna, que enlloc de consolar-la no parava de dir-li: la teua mare te fotrà lo cul om una tomaca!.
Llavors va arreplegar tots els bocins i va llançar-me al riu.
"És inútil córrer per agafar la felicitat, perquè la felicitat està sempre darrere nostre” Proverbi africà
 |
| Càntir. Depen del lloc la construcció es diferent |
És clar que vaig ser un canti. Tu que ho has pensat al mirar la fotografia és qui té la raó. I sento encara la veu cridanera de la meua ama, vaig gairebé tremolant damunt el seu cap.
Llavors jo era indispensable per la casa. Cada dia, ella, em posava damunt la capçana o davall del seu braç i junts anàvem a buscar aigua al riu.
Quines rialles és feien les dones, unes rentant roba, altres omplint-nos, a mi i als meus germans. I quines cançonetes que deixaven anar los llaguters quan passaven riu avall. Elles, però, no es quedaven callades i els contestaven, sobretot les casades.
I així, entre cançons i rialles vaig caure del cap de la meua ama i al tocar al terra vaig xafar-me. Ella s’esgarrifà i amb los ulls plorosos i el sospir mig ofegat no parava de queixar-se: ai la meua mare! I què farem ara sense lo canti i sense aigua?
La veïna, que enlloc de consolar-la no parava de dir-li: la teua mare te fotrà lo cul om una tomaca!.
Llavors va arreplegar tots els bocins i va llançar-me al riu.
"És inútil córrer per agafar la felicitat, perquè la felicitat està sempre darrere nostre” Proverbi africà
El riu bressol
L’Ebre en oferir els beneficis de l’aigua va crear en les seues vores un llocs propicis pels humans. Al costat del riu han viscut tots els pobles: ibers, fenicis, grecs, romans, àrabs, jueus, cristians... i la seua presència ha fet la història.
Però la història està feta de violència, cada cultura ha estat xafada per una altra, però totes han necessitat l’aigua, aquesta aigua que els ha donat la vida, sense mirar qui era el que s’amorrava al riu per beure-la, sense mirar qui pescava els seus peixos per poder menjar-los, sense saber qui travessava el seu corrent. El riu sempre ha estat el bressol de totes les cultures, tot saben que elles no seran unes bones mares.
L’Ebre en oferir els beneficis de l’aigua va crear en les seues vores un llocs propicis pels humans. Al costat del riu han viscut tots els pobles: ibers, fenicis, grecs, romans, àrabs, jueus, cristians... i la seua presència ha fet la història.
Però la història està feta de violència, cada cultura ha estat xafada per una altra, però totes han necessitat l’aigua, aquesta aigua que els ha donat la vida, sense mirar qui era el que s’amorrava al riu per beure-la, sense mirar qui pescava els seus peixos per poder menjar-los, sense saber qui travessava el seu corrent. El riu sempre ha estat el bressol de totes les cultures, tot saben que elles no seran unes bones mares.
GERRA
Això no m’ho podia pensar, algú ha pensat que jo vaig ser una gerra? Aquest trosset tan petit d’un estri tan gran?
Pos mira, tens raó. Pensant i pensant... recordo que durant molts anys dins la meua panxa vaig guardar tot allò que era indispensable per l’economia agrària que es basava en conreus de secà: cereals, vinya i olivera. Sí aquest va ser el meu veritable destí: guardar oli. Oli que es feia servir tant per cuinar com per fer llum.
Qui devien ser els meus amos? Potser uns adinerats comerciants? O potser uns pagesos? La veritat, tant se’m fa a quina taula servia l’oli o de quina llàntia cremava.
Tampoc com vaig anar a parar al riu. Potser ja no hem voleïn, potser l’olor que s’havia impregnat a la meua pell no agradava, potser tu, que ara mires aquest tros de terrissa barrejada amb les algues i l’herba del riu, pots dir-m’ho?
No penses que també vaig poder conservar olives? Pensa, deixa’t anat, pensa...
“Quan tinguis que triar entre diferents camins, tria sempre el camí del cor. Qui tria el camí del cor, mai s’equivoca” Proverbi sufí.
Això no m’ho podia pensar, algú ha pensat que jo vaig ser una gerra? Aquest trosset tan petit d’un estri tan gran?
Pos mira, tens raó. Pensant i pensant... recordo que durant molts anys dins la meua panxa vaig guardar tot allò que era indispensable per l’economia agrària que es basava en conreus de secà: cereals, vinya i olivera. Sí aquest va ser el meu veritable destí: guardar oli. Oli que es feia servir tant per cuinar com per fer llum.
Qui devien ser els meus amos? Potser uns adinerats comerciants? O potser uns pagesos? La veritat, tant se’m fa a quina taula servia l’oli o de quina llàntia cremava.
Tampoc com vaig anar a parar al riu. Potser ja no hem voleïn, potser l’olor que s’havia impregnat a la meua pell no agradava, potser tu, que ara mires aquest tros de terrissa barrejada amb les algues i l’herba del riu, pots dir-m’ho?
No penses que també vaig poder conservar olives? Pensa, deixa’t anat, pensa...
“Quan tinguis que triar entre diferents camins, tria sempre el camí del cor. Qui tria el camí del cor, mai s’equivoca” Proverbi sufí.
El riu escenari
Beure i créixer, rentar i cantar, pescar i menjar, regar i suar, vendre i comprar, remar i sirgar, passejar i festejar, sentir i patir... a la fi viure i morir.
A còpia d’anys els homes i les dones han anat forjant la seua vida al costat de l’Ebre, i els treballs i els dies són el reflex d’aquesta convivència antiga.
Em bé al cap una cançó que diu: “tan lluny i tan a prop, com el riu i el xop, l’un caminant i l’altre quiet. Plegats però indiferents com l’arbre i el vent. L’un dalt del puig i l’altre fuig. Adéu, adéu amor meu i sort, quan un no vol no és pot fer un hort on hi ha un erol, si seda del setí, ni d’una drecera es pot fer un camí”.
Unes formes de vida i una manera d`ésser pròpies, que conformen el tarannà d’una comunitat lligada a un riu que ha solcat també els paisatges interiors dels habitants de la Ribera.
I ara us preguntareu: on estarà aquesta terrissa xafada? Dons vaig anar a parar a una entrada, aquell home em va arreplegar i m’ha guardat junt amb altres coses velles. Això sí, m’ha donat un company, un vell tupí sense ansa, més negre que un estalzí, però que tots dos mos fem companyia i passem lo dia fent lo que tots els grans fan: recordar i explicar tot allò que vam poder ser.
Jo li dic que ell també pot fer les seus memòries, que Déu n’hi do les coses que explica, però no vol, que només de pensar en les sopes de pa que ha fet bullir, ja en té prou.
Ara, al final de la meua història, si heu estat capaços d’arribar-hi, el que si us puc dir és que mirant la fotografia veureu que estic a Móra d’Ebre i aquí hem vull quedar, tant se’m fa com vaig arribar-hi, però aquí estic bé, amb l’amic tupí, amb el lloc on de quan en quan ens treuen la pols, i en aquest poble que m’hi sento a gust.
I prop de l’Ebre, encara l’Ebre...
Beure i créixer, rentar i cantar, pescar i menjar, regar i suar, vendre i comprar, remar i sirgar, passejar i festejar, sentir i patir... a la fi viure i morir.
A còpia d’anys els homes i les dones han anat forjant la seua vida al costat de l’Ebre, i els treballs i els dies són el reflex d’aquesta convivència antiga.
Em bé al cap una cançó que diu: “tan lluny i tan a prop, com el riu i el xop, l’un caminant i l’altre quiet. Plegats però indiferents com l’arbre i el vent. L’un dalt del puig i l’altre fuig. Adéu, adéu amor meu i sort, quan un no vol no és pot fer un hort on hi ha un erol, si seda del setí, ni d’una drecera es pot fer un camí”.
Unes formes de vida i una manera d`ésser pròpies, que conformen el tarannà d’una comunitat lligada a un riu que ha solcat també els paisatges interiors dels habitants de la Ribera.
I ara us preguntareu: on estarà aquesta terrissa xafada? Dons vaig anar a parar a una entrada, aquell home em va arreplegar i m’ha guardat junt amb altres coses velles. Això sí, m’ha donat un company, un vell tupí sense ansa, més negre que un estalzí, però que tots dos mos fem companyia i passem lo dia fent lo que tots els grans fan: recordar i explicar tot allò que vam poder ser.
Jo li dic que ell també pot fer les seus memòries, que Déu n’hi do les coses que explica, però no vol, que només de pensar en les sopes de pa que ha fet bullir, ja en té prou.
Ara, al final de la meua història, si heu estat capaços d’arribar-hi, el que si us puc dir és que mirant la fotografia veureu que estic a Móra d’Ebre i aquí hem vull quedar, tant se’m fa com vaig arribar-hi, però aquí estic bé, amb l’amic tupí, amb el lloc on de quan en quan ens treuen la pols, i en aquest poble que m’hi sento a gust.
I prop de l’Ebre, encara l’Ebre...
