El Patronat Treig-Montagut (cal Suec)

La base bibliogràfica per aquest article es del llibre "El Patronat Treig Montagut de Móra d'Ebre (1942-1972)" de Xavier Garcia Puerto, editat pel CERE i guanyador del VIII Premi d'Assaig Artur Bladé i Desumvila.

La Ribera d’Ebre fou una de les comarques de Catalunya que visqué una postguerra més dura i crua, a causa de les ferides rebudes durant el conflicte fratricida. Un temps que encara crema a les ments dels vilatans.  Móra d’Ebre, com a centre administratiu i vital que havia estat fins aleshores, havia de capitalitzar la sortida d’aquell lot, oferint serveis i infraestructures per a u temps en què la vida era poc més que supervivència.

En aquesta època tan necessitada, existí la possibilitat d’erigir a Móra d’Ebre un Hospital destinat als pobres de la localitat i, per extensió, de la comarca. Aquesta iniciativa benèfica era l’objectiu del matrimoni Treig – Montagut (un dels hisendats més rics de la contrada) i així ho van indicar en els seus testaments.

Móra d’Ebre sempre havia d’enviar malalts als centres de Tortosa o Reus, entre d’altres, i la construcció d’un Hospital hauria significat una gran ajuda per a la Ribera, a més d’un esforç de descentralització. Per poder fer realitat l’objectiu últim de Santiago Treig Montagut (un dels prohoms de Móra d’Ebre), als primers quaranta (1940) es constituí un Patronat format pels representants més significatius de la vila, per administrar l’extens patrimoni. Malauradament i malgrat tot, l’obra d’aquest Hospital no es féu mai.

Santiago Treig Montagut i el seu patrimoni

Santiago Treig Montagut va néixer a Móra d’Ebre el 28 d’agost de 1873 en el sí d’una família formada pel seu pare Jaume Treig Piñol, i la seua mare Tomasa Montagut Cuadres, el seu germà Climent, i posteriorment la seua germana Rita. Tenien la seua residència a la casa ubicada al carrer Estrella 2 – 4 (el solar és avui la Plaça estrella). La família posseïa en cert estatus a la població, ja que el pare, a més de ser advocat de professió, era elegible per a càrrecs comunals, i els seus dos fills sabien llegir i escriure. Si en un principi ambdós germans eren llauradors, posteriorment passaran a ésser comerciants, i Climent propietari.

Santiago Treig nasqué i visqué la joventut en una Móra d’Ebre que dóna la benvinguda al nou segle, amb una població establerta i estancada al voltant dels 4.000 habitants i amb una economia puixant, gràcies a la salvaguarda que li oferia la seua orografia enfront de l’embat de la fil·loxera. Era el temps de la Restauració i la gent es planyia del desastre colonial, tema de conversa habitual i font d’històries personals, mentre s’anava afermant el catalanisme polític que no deixaria de créixer.

Aquest nouvingut en la política tenia la seua versió morenca en els republicans, que aconseguiren desplaçar en el consistori els carlistes (1903) fins al moment poderosos. Els republicans van haver de fer front a l’esclat de la fil·loxera i la crisi que provocà fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, i es van consolidar amb la creació del centre Instructiu Democràtic –CID- (La Democràcia) el 1915, amb clara voluntat d’acció política i cultural.

Aquesta puixança té el seu colofó en el bastiment del pont de ferro el 1918, aconseguit pel diputat Joan Caballé y Goyeneche, que significà la fi de muletes i llaguts. Tots aquests canvis també s’havien reflectit en el sector econòmic; si bé encara era predominant l’agricultura (amb oliveres, ametllers, garrofers i patates, a més de la vinya), prenia una desconeguda força la indústria (ultrapassant els límits comarcals), amb dos grans sectors: la transformació d’elements agrícoles (molins d’oli, fàbriques de sabó, etc.) i la transformació de materials (guix i ciment, bòbiles, etc.)

La situació de Santiago Treig transcorre paral·lela a la seua vila, i experimenta un gran salt arran del seu casament amb Consolació Montagut del Àlamo, que es casava amb ell amb segones núpcies. Consuelo, era natural de Móra d’Ebre, membre de l’antiga família dels Montagut. Posseïa un extens patrimoni provinent d’una magna herència familiar, que s’anava engrandint generació rere generació. Ja el seu avi, Josep Montagut i Riba, comptava amb grans possessions, procedents del seu pare, Joan Baptista Montagut i Pedret, que va ampliar amb diverses adquisicions, algunes gràcies a les desamortitzacions de 1855, o d’altres comprades a particulars que acabarien per configurar un important solar situat “intra muros” (dins les muralles). Aquest mateix solar fou posteriorment ampliat amb d’altres adquisicions i acabaria per configurar la seua casa pairal, coneguda com Cal Suec. Aquest sobrenom provenia del seu primer matrimoni, amb Joan Alhenius Jonhson, cònsol suec a Barcelona. Amb la unió entre Consolació Montagut i Santiago Treig, aquest passava a convertir-se en un  ric hisendat, amb un gran patrimoni en terres situades a Móra d’Ebre i Benissanet; amb la mort de la seua dona el 1935, tot quedava a les seues mans.

Amb aquest gran salt, conseqüència de l’entrada a la família Montagut, Santiago Treig fou un dels personatges més influents de la població, amb el seu paper de gran propietari, i complí amb les obligacions socials que tenia un senyor de la seua posició. Així, cap a l’estiu de 1929, col·laborà amb la gens desestimable xifra de 25 pessetes al fons elaborat per tota la població destinat a l’erecció d’un monument a l’insigne escultor Julio Antonio. Aquest l’havia de realitzar Santiago Costa, un altre magnífic escultor de Móra i cosí de l’homenatjat.

Tot i no tenir filiació política definida, ja que no estava associat a cap grup ni partit polític, el seu posicionament ideològic quedà ben palès quan la situació començà a ser crítica pels propietaris de terres com ara ell.

El 6 de juliol de 1932 es constituí la Guarderia Rural de Móra d’Ebre de la qual Santiago Treig va formar part de la Comissió Organitzadora i era el secretari. Era una societat formada per alguns propietaris agrícoles de la població i la seua finalitat primera era la protecció de la propietat privada en contra d’elements aliens a aquesta i dels seus propietaris.

Es tractava d’hisendats que “veien amb recel la marxa de la república, van creure necessari augmentar la vigilància de les seues propietats per tal d’impedir robatoris a les sues finques” i arribar, si era necessari, a la contractació de guardes, aspecte assenyalat en els seus estatuts. Aquesta era la resposta i la traducció des del punt de vista dels terratinents de la gran efervescència associativa d’aquella època, una mesura de força. Mesures d’aquest caire venien justificades per l’extensió i el nivell de descontrol al qual estava arribant durant aquelles dates el conflicte rabassaire, un dels pols de conflictivitat que va haver d’afrontar la II República a Catalunya.

La recessió econòmica del període i el conseqüent augment de l’atur eren les causes bàsiques de la gran inseguretat.

En el clima enrarit i de gran agitació que vivia Móra en aquella època no era el més propici perquè personatges com Santiago Treig es deixessin veure massa...

La radicalització de les postures polítiques i socials afavorí un procés que culminà en la revolta que esclatà a Catalunya la matinada del 19 de juliol. Immediatament arribaren a la zona les tropes mobilitzades des del camp de Tarragona, davant la por d’una possible entrada de feixistes des d’Aragó. D’aquesta manera s’instal·là el Comitè Local de Milícies Antifeixistes, s’inicià la influència anarcosindicalista a la vila, i diverses persones de partits de dreta són afusellades.

Amb la col·laboració de la Societat Obrera els anarquistes van arribar al consistori i de seguida van encetar la col·lectivació, per tirar endavant els conreus. Tot plegat fins que van ser expulsats per la guàrdia d’assalt i carrabiners de la República després dels fets de maig de 1937. amb aquest arribà el govern Negrín, sota l’òrbita comunista, i el retall d’autonomia al govern de la Generalitat.

La gent de la Ribera, molt minvada per l’anada al front dels homes, els ajusticiats, els fugitius i els bombardeigs aeris, es trobava més pendent de l’evolució del front d’Aragó que dels esdeveniments polítics de Barcelona.

A més la natura feia recordar on vivien, sense respecte envers ningú, amb la forta riuada d’octubre de 1936, que va fer malbé conreus i es va haver de refer tot sense ajuda oficial.

Tot i la substitució de les milícies per tropes regulars, no es va poder deturar l’inexorable avanç cap a la Mediterrània dels franquistes, i l’exèrcit republicà es retirava de Móra d’Ebre el 3 d’abril de 1938.

Amb l’entrada dels nacionals a la població, Santiago Treig fou imposat com alcalde per l’exèrcit de Franco, sembla ser que contra la seua voluntat. La seua negativa era fàcil de comprendre, ja que Móra, era en aquells moments, una frontera provisional i perillosa en una situació de ple conflicte, que s’accentuaria en poc temps.

Tot i no haver-se deixat veure gaire i no tenir filiació política directa, la seua situació de gran hisendat i de persona d’ordre propiciaren aquest nomenament, tot i el seu precari estat de salut. Malgrat les dues circumstàncies en les quals es trobava, sembla ser que ser un bon alcalde, ja que va atorgar perdó a diverses persones amb denúncies.

Però poc temps després, la nit del 25 de juliol, quan es produí la posterior entrada dels “rojos” (que marcà l’inici de la Batalla de l’Ebre), fou detingut i afusellat.

Aquest fet no fou estrany dins les actuacions que tingueren lloc a la comarca i són mostra dels punts de crueltat i divisió als quals  va dur la guerra.

D’aquesta manera el nostre personatge desaparegué a l’edat de 64 anys, deixant un substanciós patrimoni, (valorat en més de 175.000 pessetes, entre terres i cases)

Que va passar amb tot aquest patrimoni?

En el seu testament deixava a la seua germana una pensió vitalícia de 100 pessetes i la resta el cedia per la institució d’un Patronat amb el seu nom, que havia de dirigir l’alcalde, el jutge municipal, el capellà i el comandant de la Guàrdia Civil, amb la finalitat de construir un Hospital per als pobres del poble.

Aquesta disposició, l’ànima del testament, és còpia integra de la voluntat de la seua difunta esposa, Consolació Montagut de l’Àlamo, “la Sueca”.

Que va passar?

Això ens dona peu a un altre article, donat que en aquest només hem tractat de donar a conèixer a Santiago Treig i la seua esposa Consolació Montagut, a la que la gent del poble recordava passejant amb el seu cavall i un petit drap negre tapant-li el nas “tenia un càncer”. Es va fer un nas de cera, el qual només portava en públic.

Fotografia de la família de Consuelo Montagut (primera a la dreta dempeus) ha estat cedida per les germanes Paquita i Rosa Descarrega.

Plaça de la Verge amb casa el Suec abans de la guerra