Arribem ja a l'ultima entrada de les imatges comentades. Esperem que us hagi agradat, properament mes cosetes interessants sobre el nostre poble, estigueu ben atents!
Gatera
Ara podeu pensar que m’he equivocat al posar-vos una fotografia d’una porta mig trencada, potser teniu raó, però el record no està per la porta, sinó per la gatera... Sí aquest forat, ara tapat, al seu temps va ser necessari per la casa.
Servia perquè els gats poguessin entrar i sortir. El gat aleshores era un animal indispensable, era el depredador natural de rates i ratolins, habituals a les cases donat que la majoria tenien animals i per tant menjar com ara ordi o palla, i les rates i els ratolins en feien la seua particular festa major.
Llavors els gats, que no tenien cap mena de menjar especial, feien amb ells el seu plat predilecte.
Però és que, a més, la gatera, tenia una altra funció, a l’interior de la porta s’hi deixava penjada la clau de casa. De tal manera que no calia portar-la damunt si es sortia. Si els panys eren grans, també ho eren les claus.
I d’aquí bé la dita popular de deixar la porta “tancada a pany i clau”, o també a “pany i forrellat”, doncs curiosament es tancava més quan hi havia gent a dins que quan sortien, per això el forrellat
Avui dia no cal tenir gateres: els gats són animals de companyia i se’ls hi dona el menjar tractat. Les claus de les portes són petites i les portem a la butxaca i a més, deixar-les a l’abast de que qualsevol pugui obrir la porta, això ja són figues d’un altre paner!!.
Pica d’Aigua Beneïda de Sant Jeroni
Les ermites solen estar bastides en una balma, cova o refugi. En molts llocs junt a una font, que dóna evidència al propòsit de cristianitzar el lloc on s’acudia a donar culte a les aigües.
L’ermita de sant Jeroni, però, té una remarcable originalitat, es va construir damunt les aigües. La pedra sacra de l‘altar està perpendicular a la pedra viva d’on flueix l’aigua.
I prop, al costat esquerra del petit habitacle, trobem la pica d’aigua beneïda. D’estil gòtic, monolítica i de forma concavada, de mides irregulars i de pedra picada.
La part exterior està ornamentada amb dos escuts triangulars, esculpits a la pedra. És una peça senzilla i fins i tot humil, que passa gairebé sense ser vista.
Un dels escuts correspon al senyor de Móra, Primer Duc de Cardona i a la seua esposa Aldonça. L’altre segurament el trobaríem quan els Cardona afavorien el rei Joan II, mort el 1497.
És una llàstima, o potser una sort, que la majoria de persones la desconeixien. Aquí tenim la seua humilitat
Rellotge de sol
Els rellotges de sol són uns elements que assenyalen les hores a través de l’ombra d’una vareta que incideix sobre un quadrat on hi ha les hores marcades per unes línies anomenades “horàries”. Els números solen ser d’estil romà.
El rellotge de sol tenia, a més de l’ús pràctic de saber l’hora quan el sol arribava a ell, el ser un element decoratiu de la façana.
Per això se’ls solien posar dibuixos i fins i tot la data quan es va bastir, com aquest de la fotografia.
En molt mal estat, però, a Móra en tenim tres. Curiós és veure que tots tres estan mirant la posta.
Segurament que pels nostres antics seria més important el tornar a casa que no pas la de llevar-se per anar al defora.
La societat tradicional, en qualsevol gest o activitat, reprodueix un model mític: del treball a la festa, de la guerra a la pau, dels oficis al treball... i per tot, ara més que mai, necessitem un horari... depenem del temps, de les hores, tot avança o es deté segons l’hora...
Cada vegada anem més a pressa, tot i que les hores continuen tenint 60 minuts i el minut 60 segons.
Mirem-ho bé, de les 12 de la nit del dia 31 de desembre, a les 0 i un segon de l’1 de gener... a passat un any. Llavors els nostres avantpassats tant els feia quina hora de la nit vivien, el sol era l’única guia horària
Jardí de casa Saloni del riu
Segurament que molts de vosaltres tindreu la típica fotografia de l’Ebre i el pont amb el fons de les arcades, ara ensorrades, del jardí de casa Saloni.
És trist que aquesta casa desaparegui del tot. Abans del 1700 el solar era un espai públic. El 1706 es fortificà per aïllar-lo de la plaça de Baix. Posteriorment es bastí la casa, la qual ha passat, des de llavors, per un rosari de ventures i desventures i per un grapat de propietaris fins arribar a l’estat ruïnós d’avui dia.
De tota manera la fotografia vol ser un record al jardí, que manté des de l’exterior una incògnita: les arcades no hi són... però i el mirador?
Doncs resulta que el mirador no és tal lloc, sinó un pou.
Un pou al costat dels safarejos i que servia per pujar aigua del riu. De pous d’aquesta mena en tenien moltes cases del carrer Barca i Passeig de l’Ebre. Els Saloni eren una família que ja es troba a Móra al segle XV. La casa pairal, junt al riu i sobre unes voltes gòtiques que cobrien la Boquera. Allí, a l’embarcador, hi tenien hostal a mitjan segle XVI, allí tenien notaria a finals del segle XVII i allí figuren com a “ciutadans honrats de Barcelona” al començament del segle XVIII
La barana de la plaça de baix
Quantes vegades ens hem abocat a la barana de la plaça de Baix, a la barana de riu. Quantes vegades hem sentit els olors i hem vist els colors que ens dona l’Ebre?
Si en deu tindre d’anys aquesta barana i quantes coses haurà vist? Des dels llaguts carregats de carbó riu avall, a veure’ls pujar riu amunt, amb les veles inflades per la garbinada o amb l’esbufegar dels sirgadors.
Des de la barca de pas amb la seua llarga història, als dos ponts amb el creixent tràfec. Des de les muletes engalanes per Julio Antonio, al cop de rem que les empeny cada any en la cursa de festa major.
Des de l’esgarrifor de la guerra amb la seua foscor, a la força de les mans de l’infant, que bocabadat, s’agafa als ferros, per l’esclat del castell de focs...
Quina llàstima que els seus ferros no tinguin la categoria d’un balcó, com aquell que des de la rambla nova de Tarragona, dóna a la Mediterrània.
Mil olors i mil colors que ens dóna la nostra terra i la nostra gent i aquestes petites coses que ens passen com de puntetes i que criden per no quedar-se soles en el record dels més grans.
Aquestes han estat 20 fotografies, però si volem en trobaríem moltes més, que ens donen el coneixement que som un poble viu, que tenim un passat i que esperem un futur.
Un futur on potser aquestes petites coses ens ajudaran a descobrir una part important de les persones i dels costums dels nostres avantpassats.