Escut dels Vallobar
Totes les viles amb un passat medieval tenen una mateixa estructura: carrers laberíntics, estrets, porxats, plens d’humitats i foscors, costeruts...
Móra també gaudia d’aquests llocs. I encara els té.
Un d’ells era el carrer de la Magdalena. Comença al carrer Verger i acaba al carrer de Sant Gregori. El seu aspecte actual no té res a veure amb el d’abans de la guerra.
(Abans de la destrucció del recinte emmurallat, al carrer Verger hi havia una porta d’entrada al poble, coneguda com de la morera, per la gran morera que hi havia al seu costat)
Però al carrer de la Magdalena, durant molts anys, el tram final, es va conèixer popularment com “carrer dels Vallobar”, perquè allí aquesta família tenien la seua casa pairal.
Avui només hi queda la porta amb la seua volta de pedra i l’escut amb el nom de Josep Vallobar, que com un crit esgarrifós ens fa arribar el record d’un temps passat i l’oblit del present.
Campana
Es curiós, però moltes campanes tenen noms populars, ignoro si les de Móra el van tenir en algun temps, a tots els pobles hi havia la gran o grossa, en aquesta de la fotografia podem veure que aquesta es va fondre el 1954.
Hem de tenir en compte que l’església prioral no es va tornar a obrir al culte fins el 1959. Vint anys després de finalitzar la guerra civil
Durant aquests anys va servir com a temple l’església del convent de les Mínimes.
Abans les campanes, a més de donar a conèixer les hores, tenien una importància més gran de la que hores d’ara podem imaginar. Amb el seu toc s’anunciaven moltes de les coses que conformaven la vida dels pobles: desastres i joies, oracions i festes, enterraments i processons...
Podem recordar un dia del 1585. Les campanes voltaven amb tota força per anunciar a tots els vents que, pel riu, sempre per l’Ebre, arribava la notícia des de Roma d’una butlla del papa Sixte V per la qual s’erigia la parròquia de Móra com a Priorat secular. Era un privilegi molt desitjat que havia mogut molta correspondència
Es curiós, però moltes campanes tenen noms populars, ignoro si les de Móra el van tenir en algun temps, a tots els pobles hi havia la gran o grossa, en aquesta de la fotografia podem veure que aquesta es va fondre el 1954.
Hem de tenir en compte que l’església prioral no es va tornar a obrir al culte fins el 1959. Vint anys després de finalitzar la guerra civil
Durant aquests anys va servir com a temple l’església del convent de les Mínimes.
Abans les campanes, a més de donar a conèixer les hores, tenien una importància més gran de la que hores d’ara podem imaginar. Amb el seu toc s’anunciaven moltes de les coses que conformaven la vida dels pobles: desastres i joies, oracions i festes, enterraments i processons...
Podem recordar un dia del 1585. Les campanes voltaven amb tota força per anunciar a tots els vents que, pel riu, sempre per l’Ebre, arribava la notícia des de Roma d’una butlla del papa Sixte V per la qual s’erigia la parròquia de Móra com a Priorat secular. Era un privilegi molt desitjat que havia mogut molta correspondència
Faroles
Aquesta és la visió de com passen els anys.
Tres formes de sostenir una llum que fa que durant la nit es pugui anar pels carrers. Tres moments de la vida d’un poble.
Una instal·lada als anys 40, que sostenia una petita “bombilla” d’aquelles que la veu popular recordava com del 15. L’altra dels anys 70, on la llum reflectida era de color blanc i que donava una claror que il·luminava tot carrer. L’altra de fa pocs anys, amb el regust de les antigues, però amb la llum d’avui.
Tres generacions juntes en una paret, i un grapat de records i vivències a l’entorn de la seua llum i els carrers de la Móra antiga.
De tota manera la llum elèctrica ja havia arribat a Móra als anys 30, i els estrets carrers eren el centre del poble. Abans hi va haver la d’acetilè, però només arribava a pocs carrers i a les cases benestants.
Les primeres notícies de l’enllumenat públic a Móra daten del 1898, quan funcionava amb petroli. El servei es subhastava cada any, i aquell any i el següent el guanyà Joan Baptista Biset.
Aquesta és la visió de com passen els anys.
Tres formes de sostenir una llum que fa que durant la nit es pugui anar pels carrers. Tres moments de la vida d’un poble.
Una instal·lada als anys 40, que sostenia una petita “bombilla” d’aquelles que la veu popular recordava com del 15. L’altra dels anys 70, on la llum reflectida era de color blanc i que donava una claror que il·luminava tot carrer. L’altra de fa pocs anys, amb el regust de les antigues, però amb la llum d’avui.
Tres generacions juntes en una paret, i un grapat de records i vivències a l’entorn de la seua llum i els carrers de la Móra antiga.
De tota manera la llum elèctrica ja havia arribat a Móra als anys 30, i els estrets carrers eren el centre del poble. Abans hi va haver la d’acetilè, però només arribava a pocs carrers i a les cases benestants.
Les primeres notícies de l’enllumenat públic a Móra daten del 1898, quan funcionava amb petroli. El servei es subhastava cada any, i aquell any i el següent el guanyà Joan Baptista Biset.
.
Sant Jordi
Veient aquesta imatge de sant Jordi amb la senyera darrere, segurament que mentalment no la col·loquem a cap lloc del nostre poble.
Sense dubte que teniu raó, però anem a pams.
La imatge es va fer fa uns anys per un lloc concret, el castell. Però com moltes coses que es fan amb una idea, després no es veu el seua possible ubicació, o millor dit no hi pega.
Les persones que hi van col·laborar per fer-lo, sí que ho veien clar, però és veritat que després van assimilar que no era el millor espai, de tota manera no se’ls va donar la satisfacció de poder-lo veure en un altre indret.
Avui, però, està a la façana del taller d’un col·laborador, dispost, això sí, a cedir-la si se li troba un emplaçament adequat.
Personalment penso que el lloc el tenim, com veiem la imatge del sant també, amb tot podem preguntar-nos: que ens manca?. La façana d’un taller és el millor lloc?
Veient aquesta imatge de sant Jordi amb la senyera darrere, segurament que mentalment no la col·loquem a cap lloc del nostre poble.
Sense dubte que teniu raó, però anem a pams.
La imatge es va fer fa uns anys per un lloc concret, el castell. Però com moltes coses que es fan amb una idea, després no es veu el seua possible ubicació, o millor dit no hi pega.
Les persones que hi van col·laborar per fer-lo, sí que ho veien clar, però és veritat que després van assimilar que no era el millor espai, de tota manera no se’ls va donar la satisfacció de poder-lo veure en un altre indret.
Avui, però, està a la façana del taller d’un col·laborador, dispost, això sí, a cedir-la si se li troba un emplaçament adequat.
Personalment penso que el lloc el tenim, com veiem la imatge del sant també, amb tot podem preguntar-nos: que ens manca?. La façana d’un taller és el millor lloc?
Porta Convent Monges Mínimes
De vegades les coses petites passen de llarg. Al nostre poble les esglésies no tenen grans portalades.
No podem gaudir de l’antiga porta romànica de l’església prioral. No coneixem com seria la de l’església del convent de Sant Antoni i tampoc com podia ser la de la primera ermita del Calvari...
La destrucció va arribar abans que nosaltres i es va endur les façanes i els possibles elements que les componien.
Però tenim aquesta petita mostra a la porta de l’església del Sagrat Cor del convent de les Monges Mínimes.
No cal més, n’hi ha prou amb una petita mostra, unes fulles al final de l’arc... dos ulls que semblen mirar-nos de fit a fit... un record per aquella petita església que durant vint anys va portar a les persones de Móra, més o menys creients, al seu interior lluminós.
Fa uns dies va arribar a les meues mans la còpia literal de la carta que la Venerable Sor Filomena va escriure al Prió de Móra, Mateu Auxachs, l’agost de 1868, pocs dies abans de morir, als 27 anys, entre altres coses deia:
Complit és ja l’any, que com a víctima vaig ser posada en l’altar del sacrifici, no permetent el Senyor que quedés sacrificada en el primer cop, sinó que per mitjà d’ardors i altres dolors, que han acompanyat la meua tan penosa malaltia, ha anat consumint-se aquesta víctima, entre cops d’amor i dolor, trobant-me en tal estat que pot creure que les parets d’aquesta presó del meu cos, estant summament llastimoses...
Sor Filomena va ser la impulsora de la construcció del Convent de les Monges Mínimes a Móra d’Ebre. I és una petita mostra del grapat de persones de Móra que passen gairebé sense que les coneixem.