La barca de Móra i el seu entorn (I)

Escrit del nostre cronista oficial sobre la Barca de Móra i la seua petjada en la història morenca. L'hem dividit en dues parts per a fer-la mes agradable i crear expectatives de coneixement del poble...

Les primeres notícies

Carreres Candi, en el seu estudi de la navegació fluvial per l’Ebre, feia referència a la xarxa de fars ibèrics de les ribes del riu, que posteriorment aprofitarien els àrabs com a torres de guaita: Miravet, Móra, Ascó, Flix, Riba-roja i Faió. “Estas torres, denominadas en las fuentes clásicas Turris Hannibalis a Specculum Hannibalis, constituían auténticos faros de alerta y protección de las rutas comerciales... estos primitivos faros ibero-cartagineses fueron sucesivamente restaurados o reedificados por romanos y musulmanes, cambiando a veces de construcción o morfología pero nunca de emplazamiento”.

El far de Móra es trobaria, sense dubte, a l’indret del castell, al costat del poblat ibèric del Calvari, al costat de la barca, una barca, per dir-ho d’alguna manera “irresuelto por el momento –y quizá para siempre- el enigma de como los pueblos prerromanos se las ingeniarían para cruzar el Ebro” ha escrit Marcuello, encara que nosaltres creiem que no podia diferir gran cosa de les posteriors.

Amb el domini islàmic, l’Ebre és frontera, en oposició al “Limes Hispánicos” dels francs. Sorgeixen els grans castells riberencs emparant una densa població d’artesans i pagesos. “Algunes vegades, en aquells temps de comunicacions difícils, els castells servien de protecció al pas del riu, tant si era per un pont com si era per un gual. S’ha de tenir en compte que el pas d’un riu s’havia d’assegurar no solament per al desenvolupament normal del comerç, sinó també per a permetre el pas dels ramats transhumants... No es pot oblidar la funció primordial dels castells: la defensa. Per això no és estrany que, a les comarques en que la reconquesta es va prolongar durant més temps, o que foren durant més temps veritables fronteres o terres disputades, s’aixequessin tants castells, la funció exclusiva dels quals era específicament militar” Casassas Ll. “Fires i mercats a Catalunya”.

La Ribera “constituïda pel riu Ebre i els seus vessants” (Pau Vila), “centrada en la localitat de Móra i tenallada pels dos braços en què descomparteix la serralada Pre-litoral” (Esglésies), esdevé una contrada fortament islamitzada i el castell de Móra, molt més important del que les pobres restes actuals fan creure, una fortificació de tal categoria que esdevindrà meta de l’ambició de Mir Geribert, aquell noble inquiet i cerca bregues en qui es resumeixen i culminen totes les rebel·lies del regnat de Ramon Berenguer I “el Vell”. L’any 1060 el castell de Móra, situat sobre unes terres i unes illes de fertilitat molt lloada mou la cobdícia i esperona les ambicions alliberadores i combatives del “príncep d’Olèrdola” qui, junt amb la seua host, sofrí la derrota en el seu propòsit de reconquesta. La seua mort borra la memòria de les velles rancúnies i sedicions i fa exclamar al seu biògraf Ramon Planes: “Un bell morir tota la vida honora”.

Es tardarà un segle, després d’aquella cavalleresca aventura, a reconquerir definitivament la Ribera, tasca que du a terme Ramon Berenguer IV després de fer seues les importants ciutats de Lleida i Tortosa, és ja l’any 1153. el comte distribueix tot seguit les terres alliberades entre els col·laboradors en la reconquesta, beneficiant en particular el Temple, però reservant per a la corona la vila de Móra i altres de l’esquerra del riu les quals el seu successor Alfons I recompensarà la fidelitat constant de Guillem de Castellvell en cedir-li en feu els castells de Tivissa, Móra, Garcia i Marçà l’any 1174 en “..Régimen señorial, pero con unas limitaciones de época y de feudalismo mitigado propugnado entonces por la corona”

Els Castellvell gaudirien ja en aquell moment d’un cert domini sobre Móra i la seua barca, donat que O’Callaghan a Anales de Tortosa refereix: “El dato más antiguo que existe, es una donación otorgada en 17 de julio del año 1172, en el cual Alberto de Castellvell y su consorte Sibila, cedieron a la iglesia de Santa María del Castell de Móra, una finca que fue de un moro, y estaba según parece cerca del río Ebro, y muy próxima a la villa de Mora, pues en los lindes se hace mención de la Barca del Pas”.

Entre 1205 i 1244, la senyoria de Móra passà als San Martin i Sobirats, és un període molt dur i crític. Alamanda de Sobirats i San Martin germana d’Albert de Castellvell) hipoteca la senyoria a favor dels Templers als quals en data 21 de desembre de 1218, es lliura com a confrare prometent un cens anual de vint sous i altres mil a l’hora de la mort; aquest miler; els templers el percibirien sobre les rendes del pas de la barca, el forn i el dret de corredoria que eren les més valuoses fonts d’ingressos dels senyors de la vila.

Un document posterior, signat el  5 de febrer del 1236, ens assabenta de la fundació d’una capellania per la mateixa Alamanda, capellania que gaudia de les rendes del “...diezmo de la barca, y los de los molinos, que probablemente serían los del río, pues ya los usaban los árabes”.

La barca i el mercat

La barca es trobava emplaçada a curta distància de la plaça de Baix, la plaça que concentrava la inquietud cívica i comercial de la vila. El carrer de la Barca, antic camí de sirga, documentat al segle XVI, connectava fira i mercat amb la barca de mercaderies i traginers.

Fou el rei AlfonsIII, conegut pel “Benigne” de curt regnat (1327-1336) qui concedí la celebració de fires a instàncies del seu germà Ramon Berenguer, primer comte de Prades, trobant-se a Montblanc l’onze de juliol de 1333. molt hauríem de bregar els morencs per rebre aquell reconeixement a les seues inquietuds mercantils. La fira se celebraria a partir del 15 de maig, tindria una durada de 15 dies i tots els que hi acudien gaudien de la protecció del monarca. Aquesta fira s’ha celebrat, amb els lògics alts i baixos, al llarg de sis segles, s’anomenava de la Pentecosta per la seua coincidència amb aquest temps litúrgic. Altres l’anomenaven de les pales i forques, ja que preludiava el temps de la sega. Era la temporada de les cireres molsudes i les festes primaverals. La fira de maig de Móra era més antiga que la de Tortosa, datada l’any 1373. La barca parava poc els dies de fira; de tota la rodalia hi acudia gent per adquirir els estris necessaris per a la faena de l’era: els porgadors lluents com rosasses, vencills i sacs, dalles i falç, pedres esmoladores i cintes, moltes cintes de coloraines morisques per espantar els pardals o tal vegada per comminar els rèptils perillosos dels quals diu Amades: “Per la Ribera de l’Ebre creuen que durant les messes la terra es beu el verí de les serps, dels fardatxos o llangardaixos i de totes les feristeles verinoses dels camps, per tal que segadors i batedors puguin fer llur feina amb tot descans i sense temor dels atacs o mossegades d’animals danyosos”. Els bandolers no eren tan inofensius i a “Uayl-d’Aylades” (Valldelladres) donaven més d’una sorpresa ingrata als segadors que tornaven a llurs terres del Baix Aragó amb uns estalvis guanyats amb sacrifici.

Però era el mercat setmanal dels dimecres el que concentrava al llarg de l’any un estol de mercaders, a l’hora d’oració, tocant a la barca. El mercat dels dimecres fou també una mercè concedida per Alfons III amb la mateixa data que les fires.

La barca jugava un paper important en el comerç morenc. Aquest mercadeig, malgrat que no es limitava a la contrada, ha estat poc estudiat, s’estenia molt més lluny. Cuirams, blats i farina, lli, cànem i llana, oli, formatges, mel, cera, safrà, nous, ametlles i figues gaudien d’especial estima ja que es mercadejaven al segle XIV. Figues de Móra que coneixien un mercat llunyà; l’any 1354 s’exportaven fins a Barcelona, malgrat les dificultats acaparadores acostumades dels de Tortosa. Amb data 18 de novembre d’aquell any Berenguer de Toro de Barcelona protestava dels procuradors de Tortosa, ja que havent comprat una partida de figues de Móra que tenia disposada a embarcar per al subministrament de la capital, aquests li segrestaven i retenien la meitat de la compra. La protesta fou enregistrada a les notes del notari tortosí Berenguer de Tous.

La vila esdevingué un important dipòsit on s’emmagatzemaven el plom que el duc de Cardona extreia de les mines de Bellmunt i del Mas de Bas (avui El Molar). El 12 de juny de 1493 Bernat Tarastho, mercader de Tortosa, reconeixia haver rebut de Miquel Vines, comerciant de St. Joan de les Abadesses i veí de Móra, cent-quatre barres de plom per valor de cent vint lliures, moneda de Barcelona: plom que Pere Rovira de Tortosa es comprometia a traslladar, via marítima, fins a València i donar a Galserà Adret, comerciant d’aquella ciutat.

L’exportació d’oli era molt antiga, les gerres eren el receptacle adient per a la seua conservació. A una partida de gerres olieres de Miravet fa referència un document de compromís signat en 1499, pel qual Mahoma Granyana, terrissaire de Miravet, lliurava a Joan Ferrer de Tortosa una partida d’aquests recipients.

L’artesania de la terrissa, com la de la canya i la pauma, era antiquíssima a la Ribera. A mitjan segle XIV, apareix documentat el fon d’Olles del morisc Lop Cantereyler, veí de Móra, pel qual pagava la seua vídua Nezeyne el dret del dit forn de les olles al comte de Prades.

L’exportació dels acreditats olis riberencs als segle XVIII es feia, en grans quantitats, fins als ports francesos. Solien sortir pel port de Cambrils.

Si l’oli era molt conegut, les ametlles de Móra, l’any 1801, ja s’exportaven fins a l’Amèrica pel port de la Guaira.

Alguns morencs es dedicaven al comerç a l’engròs i preveien els pobles veïns. El 7 de febrer del 1774 “Juan Sacristà y Franco. Bru de Móra compraron cien quarteras de aluvis y cien quintales de Bacalao” a Magí Pujades comerciant de Barcelona.

La documentació referida a l’activitat mercantil de Móra és encara molt àmplia. Un curiós document que ha donat a conèixer Mario del Treppo a “Els mercaders catalans...” refereix que l’any 1434 entraren a Espanya pels mercats de Móra d’Ebre vuit draps Vervi valorats en 139 lliures.

En tot aquest mercadeig, la barca no era estanya, perquè estava oportunament emplaçada a l’indret on coincidien els camins de la Castellania d’Amposta, més coneguda avui com Terra Alta (la via natural del Riu Sec)  i els camins prioratins. La barca facilitava el camí i el lloc de trobada, l’aplec dels ramaders a l’indret on els veïns de la contrada s’aplegaven, fins i tot per tractar qüestions d’interès comú. Hi havia barques que, senzillament, servien per atansar-se a una terra fèrtil, més enllà del riu, que calia conrear (Garcia, Benifallet...) La barca de Móra superava el localisme.

Quan la barca de Móra motivà una guerra

L’any 1241 es fa present en la nostra història una nova nissaga: el Entença. Des d’antic, els historiadors, entre ells Pere Tomich, presentaven aquest llinatge com d’origen islàmic, fou Zorita, amb el seu rigor històric, qui aclarí els orígens d’aquesta família. La seua casa pairal era situada al poblet d’Entença a la Baixa Ribagorça.

En temps de Berenguer I i la seua muller Galbors, qüestions relacionades amb la barca de Móra donaren lloc a una llarga lluita, una aferrissada guerra intercomarcal (1279.1294) amb els Templers i Montcades, marcada per tota mena de violències.

El procés que seguí a conseqüència d’aquesta querella, fou divulgat per Zurita, però fou Carreres i Candi qui dedicà un més extens estudi a aquella brega feudal: en refereix així l’origen: “Desde l’any 1279, se troven en desavinença los Entences y los Templers. En lo terme d’Ascó era acostumat percebir una lezda ó tribu, que pagaven los transeünts per dit terme y que anaven a Móra sens dubte per obligarlos indirectament, a travessar lo riu Ebre a Ascó, percibint llavors Ascó, lo que’s solia pagar per passar la barca. Berenguer d’Entença, pretextant que aquest tribut li perjudicava les rendes de la sua barca de Móra, prohibia als lezders la percepció d’aquest impost, obligant al Comanador d’Ascó, a tenir d’acudir en quexa al rey”.

La llarga lluita fou marcada per fets tan violents com la destrucció de Vinebre, el combat de Corbera i el setge de Móra.

Vinebre fou atacat pels Entença a últims de setembre del 1284; en la lluita resultaren morts alguns veïns, mentre que quaranta sarraïns del lloc restaren empresonats fins que aconseguiren pagar rescat. Tan greus foren els danys ocasionats a Vinebre que el poble hagué de bastir-se de nou a l’indret actual.

De les nombroses topades entre Entences i Templers, sens dubte la més important fou el combat a final d’agost del 1293 al terme de Corbera. Els Entença duien en aquell moment uns tres mil caps de bestiar que havien sostret a ramaders del terme d’Ascó en una de les repetides incursions en terreny de l’adversari. Havent convocat els Templers els veïns dels seus dominis, es reuní un improvisat exèrcit format per gent de Corbera, Vilalba i altres poblacions que atacà els Entença que s’havien fet forts dalt d’un turó. Allí esdevingué un virulent combat en el qual moriren setanta-tres súbdits del Temple; al procés no es fa constar les possibles víctimes per part de l’host dels Entença.

El moment culminant d’aquella guerra fou el setge de Móra. Aprofitant l’absència de Berenguer i de Guillem d’Entença, el seu fill, que acompanyaven el rei Alfons II en la campanya de la Cerdanya en contra del rei de Mallorca, els Templers, aliats amb la poderosa casa dels Montcada, formaren un exèrcit integrat per uns quatre-mil homes. A mitjan agost del 1289 assetjaren la vila i el castell de Móra durant uns quinze dies. Galbor i el batlle Sant Martí rebutjaren els atacs successius dels adversaris, i la vila, que per aquell temps no superaria els mil habitants, malgrat l’extraordinari nombre dels atacants i els poderosos mitjans emprats per atacar-la, no capitulà. El terme resultà totalment arrasat, desfeta l’arbreria i els conreus, incendiats els pocs masos que en aquell temps hi havia a l’antiga partida de l’Alfaç, de lloada fertilitat, situada junt al corrent de l’Ebre prop del terme de Benissanet, resultà molt damnificada.

Aquesta partida de l’Alfaç, documentada al segle XIII, citada en nombrosos documents al llarg de la història de Móra, al segle XVIII (capbrevació de 1756-57) encara presenta sis propietaris. Posteriorment ja no se’n fa esment en cap document. Què ha passat? Desapareix per sempre, la gran riada del 1787, la “Riada Grossa” amb la força impetuosa del corrent que tantes alteracions ocasionà a les ribes del riu, esvaí les seues sorres, els seus llims i les seues argiles rogenques fins al delta que en aquella ocasió s’engrandí de manera extraordinària. Volem remarcar aquest fet amb l’exprés propòsit de subratllar els canvis que el solc del riu tot sovint ha experimentat motivant la presència d’”aiguadeixos i aiguaprens” que en més d’una ocasió han motivat el desplaçament de les barques de pas bastides a les vores de l’Ebre. Quina extensió tenia aquella partida?. Poc es pot concretar, ja que les capbrevacions no eren massa explícites; un document en què es remarcava la necessitat de la defensa dels marges del riu del rapejar de les aigües feia constar que la família Montagut l’any 1879 havia perdut una propietat de més de dotze hectàrees i en les capbrevacions tot sovint apareix la indicació, en referir-se a una finca “...se l’ha emportada el riu”.

Com a conseqüència de les lluites entre Templers i Entences es dictaren sentències condemnatòries. Les malifetes al terme de Móra s’avaluaren en 149.314 sous jaquesos i els perjudicis en terres templàries de 200.000!!

Cal reflexionar sobre la gran pèrdua econòmica, la immensa fortuna que significava el dany de la llarga guerra. L’origen del drama havia estat la barca de Móra; cal reconèixer que al llarg del temps s’hi mesclaren altres motius i mai, al llarg de la història, no les rendaria la nostra barca. una barca que essent instrument de comunicació i lligam de pobles i gents, per la violència dels homes i la passió dels poderosos es transformà en motiu de destrucció i misèria.