Els Montagut de l'Era

Si dins la Móra antiga de carrers estrets amb la plaça de Baix prolongada en altres cases immediates carregades d’història, amb escalinates que condueixen al temple antic i amb baixadors abovedats que t’atansen als vells pedrissos, desgastats, junt a les ones del riu, trobem la casa dels Montagut de la Barca, a la plaça de Dalt trobem la dels Montagut de l’Era.

La plaça de Baix, amb la casa de la Vila, amb el riu i el mercat, amb l’olor de les fires arcaiques i el caire sacre de la parroquial de sant Joan ens apropa al poble, a tot el poble. pel contrari la plaça de Dalt amb el caire rural de l’Era comunal ens introdueix a l’ambient de les grans famílies; aquí hi havia l’antiga capella de santa Anna sota el patronat de la casa ducal dels Cardona. Aquí hi bastiren els grans casalicis barrocs els Bru, els Pedret i els Montagut. La plaça de Dalt, la plaça de l’Era, avui en dia encara es respira aquell aire aristocràtic, un xic petulant dels grans senyors, dels generals i de la gent que en altres temps dominava l’ampli fris que guarneix les pàgines de la història. En aquest indret assolellat localitzem la gran casa dels Montagut de l’Era, àmplia i solemne, magnífica.

Mai no hem pogut esbrinar com una família tan poderosa no va poder fer seu tot el llarg de la façana que limita els carrers Julio Antonio i Isabel. La casa Montagut comparteix amb els Piñol aquest costat de la plaça, a l’altre costat de la plaça els Bru i els Pedret “Manou” es repartien l’espai urbanístic. La situació de la portada, un magnífic arc rodó de pedra picada, al centre exacte del costat nord-est evidencia que els Montagut cobejarien des d’un principi la casa immediata a la seua. D’aconseguir aquest propòsit l’edifici hauria esdevingut una construcció admirable, equilibrada, digna de lloança per les seues proporcions i magnificència singular. Malgrat aquesta particularitat casa Montagut de l’Era és un dels edificis de caire civil més elegant no solament de Móra sinó de tota la Ribera d’Ebre.

Com hem indicat l’element més important de la planta baixa és aquesta austera portada de pedra. La planta baixa era ocupada per magatzems, quadres i, fins i tot, un molí olier traslladat aquí des del “Molló” després de la riada de 1907. ara hi ha locals comercials.

Abans de les reformes de principis del segle XX, hi havia un entresol, que reproduïa els freds la plata noble de la casa, la qual habitaven els amos a l’hivern quan els freds feien gèlides les grans estances del pis superior. A finals dels segle XIX part d’aquest entresol estava ocupat per les escoles públiques.

La planta noble té cinc balcons sobre la plaça, llueix un magnífic escut de la família. Els balcons sempre estan tancats perquè la casa ja fa llargues dècades que està deshabitada. Al vell caire històric de l’edifici s’hi afegeix, intrigant, un cert aspecte de misteri.

L’entrada de la casa, pràcticament desconeguda per la majoria dels morencs mostra un gran mosaic de palets de riu, però abans n’hi havia un del mateix estil centrat per un gran escut de la família. En un angle s’inicia la gran escalinata que condueix a la planta principal, i està guarnida amb rajoletes de cartabó i una barana de fusta tornejada, està coronada en el seu cos central quadrangular, per una cúpula vuitavada que, si a l’exterior no manifesta interès especial, a l’interior mostra la sumptuositat de cornises i mènsules barroques d’una elegància refinada: a la clau d’aquesta construcció, del segle XVIII hi havia, segons tradició, una imatge de la Mare de Déu envoltada d’àngels; durant la carlinada, un projectil va destruir aquell element decoratiu del qual es conserven vestigis.

En la planta principal destaca la immensa sala (15 per 6 metres). Alcoves i les restants dependències conserven encara detalls de gust neoclàssic, hi ha alguns elements ceràmics d’Alcora guarnit el terra de rajola vermella. A la sala hi ha dos quadres, Ferran IV i la seua muller Bàrbara de Berganza (1746-1759), en temps dels quals es bastiria l’edifici. Poc mobiliari original resta en l’actualitat. A l’última guerra sofrí desperfectes el jardí amb una fontana elegant, dita de Diana pel grup escultòric de terracuita que el presidia. Per aquell temps resultà destruït l’oratori amb el seu mobiliari i elements litúrgics entre els quals destacaven els ornaments i un recull de relicaris i peces d’orfebreria.

En el nostre recorregut per aquesta casa, pel seu jardí, per les seues ampul·loses estances: el “quarto del Crist”, el de “l’estrado”, el “del Bisbe”, el de “Cabrera”, el de “la Mare de Déu del Roser”, acompanyats d’un silenci profund que no trenca ni la xiuladissa dels ocells ni la mainada que juga a la plaça. Evoquen una colla de personatges, que bastiren el casalici, que hi van néixer o hi van morir, històries i tradicions, llegendes i dites, arxius i llibres vells.

Els Montagut de l’Era al segle XVII

El segle XVIII és el moment d’esplendor dels Montagut de l’Era la construcció de la gran casa de la plaça de l’Era, donà renom a la família, els seus negocis agraris i ramaders eren pròspers. A més de la gran casa pairal ampliaren una bona masada al “Molló”, finca molt extensa situada als límits del terme de Tivissa i Móra, immediata a l’aiguabarreig del barranc del “Molló” i l’Ebre, que sobrepassava el corrent del riu. Allí hi havia un gran corral pel bestiar, un molí olier i altres serveis. La casa, àmplia i quadrada, tenia un oratori on es venerava una imatge de talla de sant Antoni. El que significava la finca de santa Magdalena pels Montagut del carrer de la Barca ho representava pels Montagut de l’Era la gran possessió del “Molló”.

La consideració que es tenia als Montagut de l’Era era extraordinària. En ple segle XVIII, en un document de la Reial Audiència es constatava que els Montagut, especialment els de l’Era “...són de lo mejor de la Villa de Mora, de buenas conveniencias, familia y costumbres y que son los que más han tenido los primeros empleos del pueblo”.

Els Montagut pretenen ser regidors vitalicis

Els Montagut vers 1739 van pretendre la possessió vitalícia dels principals càrrecs municipals. En nombroses ocasions havien estat jurats abans del Decret de nova Planta i regidors amb posterioritat a aquest document. L’ordre de Felip V de 1739 de posar en venda els càrrecs municipals “...por juro de heredada o vitaliciamente (...) a semejanza de la practicado en Castilla...” a ésser ocasió propicia al seu desig de domini sobre la vila, però aquella aspiració contrastava fortament amb la manera d’ésser dels morencs i aviat van recaure les queixes contra aquella aspiració d’absolutisme. Un expedient conservat a la reial Audiència manifesta la protesta: “... Joseph Montagut y tres vezinos más de Móra (...) quatro títulos de R(e)g(i)d(o)res vitalicios de gracia” . Els esmentats eren: “Joseph Montagut de la Era, Joseph An(oni)o Montagut, son padre e hijo y nombrados para dos Regimientos y Joseph Montagut y Riba y Joseph Montagut y Pedret, son sobrinos, hijos de hermanos de la expresados Montagut de la Era”. De fet era abusiu el domini municipal per una sola família. Al document consta que: “En atención a los inconvenientes que se ofrecen de que tengan entre sí este parentesco estrecho los Regidores que acaban con los que suceden desde nueva planta (...) que no sean Parientes los segundos de los primeros hasta el grado de primos hermanos perque habiendo los que entran de tomar las cuentas a los que acaban, pueden tomarse tolerancias”.

En contra dels Montagut de l'Era es deia: “...no paga el catastro, que ocasiona perjuhicios con sus ganados a los demás vecinos, que entra en cuantos arriendos se hacen por la villa...”

Per altra part es feia considerar: “...que es incierto que el referido Montagut dexe de pagar el catastro y que sus ganados causen los daños que se ponderan. Y aunque es verdad que ha tenido varios arriendos ha cumplido en todos con su obligación y esta circunstancia no le inhabilita para ser Re(g(i)d(o)r.” Constava que Montagut de l’Era era l’arrendatari de les carnisseries, que posseïa grans ramats amb corrals a totes les seues finques disperses pel terme municipal, i que aquet servei de les carnisseries li reportaria substanciosos beneficis. A les reclamacions contra els drets adquirits pels Montagut va seguir una ordre retirant-los aquells privilegis vitalicis.

Felip V, en la residència del Pardo signava una ordre on constava: “...fui servido conceder quatro oficios de R(e)g(i)d(res)s de la Villa de Mora de Ebro en el mi Prin(cipa)do de Cat(alu)ña por los días de sus vidas a Joseph Montagut de la Hera, Joseph Montagut y Riba, Joseph Montagut y Pedret y Joseph Montagut por el servicio que cada uno hizo de mil reales de V(ello)n.” Seguidament feia constar que per la vila de Móra s’havia manifestat: “...los inconvenientes que pueden seguirle de dar la possessión a estos sugetos a un mismo tiempo”. Així el monarca ordenava rescendir aquella gràcia i, a la vegada, concedia a la vila el dret d’anomenar regidors: “Sirviéndome por esta gracia por tiempo de ocho años en ocho mil re(ales) de v(ello)n por una vez que son quatro mil que los dieron los quatro expresados sugetos por sus vidas (...) ha de entregar quatro mil en mi tesorería general y reintregar con los otros quatro mil a los quatro sugetos que tienen Despachados por otros días de sus vidas”

Seguir la història dels Montagut de l’Era és seguir la vida municipal al llarg de molts anys i no sols la història local sinó la del país. Ser regidor vitalici a Mont-roig costava 1.200 rals, a Lleida 22.000, a Barcelona entre 66.000 i 76.000. el fet de les venalitats dels càrrecs municipals fou qualificat com un factor d’inestabilitat en la normalització dels ajuntaments borbònics.

Noves qüestions per la vara de la batllia

L’any 1747 sorgiran noves queixes relacionades amb càrrecs públics ocupats pels Montagut. L’agost havia presentat Pau Llagostera  un memorial on constava: 

“...havía propuesto por aquel Ayuntamiento nombrado por el Dueño Jurisdiccional y aprobado por S(u) Ex(celenci)a (el real Acuerdo) para el oficio de Bayle de la mencionada villa (...) jactándose el R(e)g(i)dor Joseph Montagut que actualmente sirve la Vara, que diferiría el cumplimiento de qualquier orden que sobre el assumpto se diesse”.

En aquest document es feia constar: 

“...tener dicha Villa el derecho y possessión de hacer propuesta para el oficio de Bayle al Señor Jurisdiccional de  del documento constaba, se havia dudado en apartarse dicha propuesta nombrando para Bayle al suplicante –Llagostera- que a más de no propuesto no tenía las debidas circun(s)tancias para obtener dicho empleo y quedarse la Villa perjudicada en su prerrogativa, solicitándose se mandarse al Barón nombrase otro sugeto de los propuestos por dicho Ayuntamiento”.

Al llarg del document constava: 

“...que la nominación de Pablo Llagostera procedió representación a instancia del Ayuntamiento de Mora y que, por consiguiente no faltó en su elección al Privilegio de la Villa de que el barón se arreglase  la terna, no havía lugar a las instancias de los Regidores a quienes se apercibía se abstuviesen de semejantes infundados recursos y que celasen la Conversación del citado Privilegio sin contribuir el Ayuntamiento a su observancia...”.

L’Audiència amenaçava amb multa de dues-centes lliures els regidors per contradir-se en els seus informes; el resultat de les denúncies i els memorials fou el nomenament favorable a Llagostera.

Montagut síndic del Convent de St. Francesc

De l’any 1754 figura una sol·licitud de Josep Montagut demanant que “Los R(e)g(i)d(o)res de la misma villa le guarden las exempciones que le competen como Síndico -procurador laic- que es del Convento de Sant Franc(isc)o”. Conforme una reial provisió de 1749. En contestació a la demanda de Montagut el fiscal de l’Audiència ordenava: “...se manda a los R(e)g(i)d(o)res de ella se guarden las excepciones de cargos concegiles que le competen como Síndico mientras exerciere este encargo sin perjuicio de las R(ea)l(e)s Ordenes que sobre el asunto se huviesen expedido”.

Plet dels Montagut amb el municipi per l’elaboració de l’oli al molí del Molló

A Móra la collita d’olives ocupava el tercer lloc dins la producció agrària. Per l’elaboració de l’oli no existia altre molí que el municipal “...en virtud de establiment a son favor feta per D. Lluís Ramon Folch de Cardona Sr. De la Baronia de Entença”, concessió datada a primers del segle XVII, el qual tenia “...sis premses y sas molas de moldre olives, so es quatre premses de fer oli, y a dos de la sansa”. Aquell molí era insuficient per a fabricar l’oli recollit del terme. Montagut tenia un molí al Molló, tradicionalment datat al segle XV i documentat el 1660 en el capbreu de Tivissa. Segons Montagut “...tenga y posea un Molino de hacer Aceyte, en el qual ha hecho el que ha resultado de las olivas que se han recogido en dicha heredad y al presente quiere hazer en el mismo Molino e que resultara de las Azeytunas que coge en las tierras del término de Mora distintas de la sobrenombrada heredad (...) y que los Regidores de dicha Villa pretenden impedirlo con el motivo que esta parte había hecho el Aceyte siempre en el molino de la expresada Universidad”. Del plet per elaborar tot l’oli al molí del Molló resultà triomfador Montagut l’any 1755. El seu exemple fou seguit per L. Pedret que aconseguí construir un molí particular l’any 1779 i més tard Gras l’any 1781.

El títol nobiliari

De la nombrosa documentació que gira entorn a Montagut de l’Era u dels documents més curiosos és la seua petició de títol nobiliari: 

“...deseosos no obstante de assegurar tanto más en lo futuro, suplica a V.M. que atendiendo lo referido y la fidelidad que su casa ha mantenido siempre a V.Mag(esta)d se digne por nueva Gracia declararle Noble de cathaluña en los huesos de su difunto Padre Jph. De Montagut, conservándole su antiquísimo escudo de Armas que dieron a su Casa y familia los Señores Reyes de Navarra a fin de que no se oscurezca memoria tan estimable”.

L’informe continuava: 

“En puntual cumplimiento de la citada R(ea)l Orden y a fin de dar Aud(ienci)a con el correspondiente conocimiento el informe que se le manda executar ha tomado los suyos del Corregidor de Tortosa quien expresa que aunque es cierto, segun se crehe que vino de Navarra a dicha Villa de Mora de Ebro un tal Montagut sugeto de calidad, no es el suplicante descendiente de aquella familia, ni ahun de la de Guillermo Montagut, quien no parece fue tampoco descendiente de aquel primero, porque haviendo passado dicho Guillermo a Nápoles (...) de que parece se infiere que ni ahun dicho Guillermo era Noble, pues admitió aquella Gracia a mas de que se dice que en aquel tiempo se procuró el enunciado Guillermo que lo creyesen entroncado con aquella primera casa (...) pues el difunto Joseph Montagut su Padre, como hijo segundo de una Casa de labradores de la misma villa de Mora, mientras vivió se empleó en la industria de Negociante en tratos y arriendos y aumentó mucho sus bienes, e hizo construir una sepultura nueva en la misma Iglesia Parr(oqui)al para el y sus descendientes y en ella se halla enterrado sin que en la piedra que la cubre haya inscripción ni escudo de Armas alguno”.

“Ni tampoco dicho Jph. Montagut su Padre exponente se trató ni mostró en sus contratos por escrito ni en Pleytos que tuvo con otro titulo, que el de su oficio o industria de Negociante por el qual se le consideraba su contingente de Catastro e industria”.

“La casa del suplicante está fabricada de pocos años a esta parte y no hay tal escudo de Armas en ella, ni se ha tenido a esta familia por las de sugeto de distinción en tanto que una de este apellido que hay en Tortosa que es de Ciudadanos Honrados, nunca ha querido tenerse por parientes de la Casa del suplicante por tenerlos y reputarlos por inferiores a ellos”.

“Y aunque los más del apellido Montagut que hay en las cercanías de Tortosa haian querido ser de la expresada Casa de Montagut de Navarra ninguno lo ha podido justificar y atendiendo lo referido el que tiene menos visos de serlo es el suplicante (...) Barna. Febrero a 9 de 1760”

Montagut continuà lluitant per aconseguir la mercè sol·licitada. Tenia prou diners per remoure els que fos necessari. En data indeterminada, però dins el regnat de Ferran IV, (qui des d’una pintura anònima del segle XVIII amb la seua esposa Bàrbara de Braganza, presideix la més noble sala del casalici de Móra), aconseguiria aquella gràcia nobiliària. Un altre riberenc, Maurici Puig, de Riba-roja d’Ebre, a finals de la centúria (1795) fou ennoblit amb un títol semblant.

El gran mosaic de palets de riu que, centrat amb l’escut, guarnia l’entrada de la casa i el tapís bordat sobre domàs situat també en aquella dependència proclamaven el triomf de Montagut i així els seus descendents en la documentació oficial militar dels temps de la guerra del francès i del regnat de Ferran VII es presentaven com a nobles sens discussió ni oposició coneguda per part de ningú.

Els germans Montagut i Domènech

De Josep Montagut i de Maria Francesca Domènech coneixem tres fills: Josep Antoni, Joaquim i Ramon. De l’últim solament ens consta que tenia la carrera de lleis, que residia a Reus, al carrer de Sant Elies on es conserva la casa de la que fou propietari, i que l’any 1834 va vendre a Joaquim Descarrega de Móra una propietat de dos jornals de terra situada a les hortes.

Josep Antoni Montagut i Domènech

Va néixer a Móra als voltants de l’any 1790. participà molt activament en la guerra de la Independència, durant 11 mesos com a cadet del Regiment d’Almeria i sots-tinent en el mateix regiment durant 6 anys i 11 dies. El seu expedient militar durant aquesta guerra consta el següent. 

“Campaña y acciones de guerra donde se ha hallado. En la pasada contra Napoleón: se halló en las acciones de Maria y Velchite. En los dos conboyes q(u)e se introdugeron en Gerona. En las sorpresas de Palamós, S. Feliu, la Bisbal. En el reconocimiento de la Villa de Tivisa para cuyo hecho fue nombrado con su compañía a fin de sostener la retirada, no abandonando el punto hasta que recibió orden sufriendo la pérdida de 40 heridos y tres muertos; en d(i)cho Tivisa desalojó los enemigos de todas las posiciones. En la de cardona saliendo de guerrilla al enemigo en lo que duró el fuego 10 horas. En la de Puigcerdà persiguiendo al enemigo hasta el fuerte de Monluís tomándole toda la artillería. En las immediaciones de Lérida. En el Puente de Alós, en el asalto de Montjuich en la Plaza de Barcelona. En las immediaciones de Hostalrich. En el pueblo del Perelló desalojando el enemigo y les tomó algunos efectos. Por dos veces pasó a hechar proclamas a los enemigos de su campamento que estava a las immediaciones de Tarragona; en dos salidas que hizo la guarnición de dicha plaza. En el asalto que hizo al fuerte del Olivo en el que fue herido y hecho prisionero y conducido a Francia en donde permaneció 3 años al cabo de los cuales se fugó atravesando en el rigor del Ynvierno los puertos de Suiza, Alemania y Holanda, embarcandose en esta par(a) Ynglaterra de donde transportó a la Coruña, en la que intentaron hacerle jurar la Constitución lo que no pudieron conseguir, antes al contrario, fue uno de los que levantaron la voz de Viva el Rey y muera la Constitución”.

Durant el Trienni Liberal Josep Antoni Montagut esdevingué el cap i animador entusiasta de Móra a favor dels Reialistes, coneguts pels adversaris com “Facciosos” segons Ponç i Anguera el 29 d’agost de 1822 una divisió de Reus s’atançà a Móra “en donde degollaron doscientos facciosos”. En les obres coetànies marcades intensament pel partidisme polític hi ha constants al·lusions al “cabecilla Montagut”, i una colla de notícies relatives a la fortificació de la vila, on destacava el “Fuerte” o convent dels franciscans, l’emmurallat del nucli urbà i la construcció d’un fort al calvari entorn d’una ermita del segle XVIII; al vell castell medieval, poc apte per a la defensa, s’instal·là una fundició dedicada a la fabricació de municions. En el reducte que constituïa la vila s’hi concentrà un gran exèrcit reialista el qual en opinió d’un dels autors esperonaren la participació francesa en aquell moviment i la invasió dels cent mil fills de St. Lluís que anihilaren el sistema constitucional i restabliren l’absolutisme. El destacat partidisme als Masos de Móra, el Prior Penna, rector santjoanista de Benissanet, i dos morencs: Ciurana i Ossó i Agustí Ripoll (mort a Tarragona per aquells dies), la comarca era fervent seguidora de Montagut.

En un memorial signat per Montagut consta que: 

“En 15 de Junio de 1822 reunió dos mil hombres de Infantería con veinte y tres caballos para combatir contra los Enemigos del Altar y del Trono, creó una junta corregimental con aprovación de la Regencia de Urgel y fortificó la Villa y Convento de Mora de Ebro que era una fortaleza. Socorrió dicha fuerza en varias ocasiones haciendo unos dispendios considerables, siendo así que no disfrutó ningún haver hasta la entrada de las tropas aliadas en Abril de 1823, al mismo tiempo sostuvo una correspondencia con el Exmo. Sr. Barón de Eroles por cuyos hechos sufrió su casa un saqueo de 3 días con muchos perjuicios que omite. Mora de Ebro, trece de Diciembre de 1833”.

Constava que per la seua participació “...la Regencia del Reyno durante su cautividad. Por cuanto atendiendo el mérito y servicio de vos D. Josef Ant(oni)o Montagut, oficial del regimiento de Infantería de Línea de Almería ha venido en nombraros Coronel de Infantería de voluntarios de Mora de Ebro con la antigüedad de quince de Julio del año próximo pasado. Dado en Perpiñan a veinte y siete de Febrero de mil ochocientos veinte y tres”.

Joaquim de Montagut i Domènech

Germà dels més brillants membres de la família. Va néixer a Barcelona l’any 1868, ciutat que va morir l’any 1940. la seua vida es consagrà a la marina militar, des de 1883 fins al 1931. participà entre 1896 i 1897 en la campanya de Cuba comandant el vaixell “Delgado Parejo” lluitant contra els nord-americans. Va comandar també els canoners “Vasco Núñez de Balbora” i el “Doña María de Molina”, el 1920 figurava com adjunt naval a la Societat de Nacions, secretari de l’Estat Major de l’Armada i comandant del cuirassat “Jaume I”. Com a Cap d’Estat Major central de l’Armada participà el 1925 en les operacions de desembarcament el Alhucemas amb el cuirassat “Alfonso XII”. Fou nomenat pels seus mèrits contraalmirall el 1926 i vicealmirall el 1929. li havia estat concedida la gran creu d’Isabel la Catòlica. Publicà nombrosos treballs referents a la marina i traduí un estudi sobre la marina alemanya en la primera guerra mundial, publicat l’any 1918.

En deixar l’antiga casa pairal trobem una panòplia guardada amb l’espai de gala de “Don Joaquim” com el coneixen cordialment el veïns de Móra que apreciava i entre els quals passava temporades. Els morencs estaven orgullosos de la presència de Montagut a Móra i ell responia amb gust l’estima popular participant en les festes i jornades singulars.

La seua figura i amb ella tots els seus predecessors són presents en aquella arma que recorda tants fets de la història i que sembla protegir míticament el poble amb què s’identifiquen per llargs segles.

Heràldica dels Montagut

En les dues obres generals relatives a l’heràldica catalana “Nobiliari general de Catalunya” de F. Domènech i Roura i a “El Solar Catalán, Valenciano y Balear” de García Caraffa, malgrat referències a diverses branques dels Montagut no localitzem cap particularitat dels Montagut de Móra. Per aquesta raó considerem oportuna la nostra aportació gràfica a l’heràldica d’aquest cognom.

Entre els escuts dels Montagut conservats avui en dia, hi ha el de la casa n.º 6 del carrer de la Barca, el més antic dels coneguts, molt expressiu.

A la seu antiga de Lleida, a la llosa sepulcral de Guillem de Montagut n’hi ha un altre, datat el 1610, amb lleugeres variants respecte al primer.

El de casa Montagut de l’Era és de primers de segle XX, reprodueix l’existent, brodat sobre un tapís del segle XVII, i és similar en totes les seues parts al de la seu de Tortosa i al de la casa dels Montagut del carrer de santa Anna de la mateixa ciutat. L’escut de Móra i els de Tortosa han estat reproduïts a l’obra “Llinatges tortosins” de Manuel Beguer i Pinyol. “Dertosa” 1980.

Es conserven així mateix diversos escuts en la sil·lografia emprada pel canonge Fèlix Clua i Montagut.

Entre els escuts desapareguts caldria fer esment dels que guarnien el retaule de la parroquial de Móra i el del vas funerari de la mateixa església destruïts l’any 1837.