.jpg)
(1852-1926). Arquitecte català, una de les personalitats més notables del modernisme. Gaudí es va formar en l’ambient del romanticisme català, entusiasta de l’Edat Mitjana. En les primeres obres: casa Vicenç, Cripta de la Sagrada Família i Palau Güell, totes a Barcelona, hi ha estructures neogòtiques, influències islàmiques i una predilecció per la decoració brillant a base de ceràmica policromada.
La façana del Naixement (on hi treballà l’escultor de Móra d’Ebre Carles Mani, i a qui se li dedica una apartat al museu dins el mateix temple) es va iniciar amb un estil “biològic” imitant les formes naturals (núvols, plantes, animals, neu que es fon i estrelles).
Aquesta nova concepció plàstica, ja no solament ornamental, sinó essencial de la construcció mateixa, caracteritza la casa Batlló, amb una façana ondada, revestida de mosaics que fa l’efecte d’una superfície d’aigua col·locada verticalment.
L’arquitectura de Gaudí obeeix a un racionalisme que la converteix en precedent de l’arquitectura funcional, prefigura també les modernes tendències organicistes, pel seu caràcter apassionant i poètic, que la fa arribar a l’excés.
Un accident com tants d’altres
Es recargolada i estreta l’escala, i un silenci absolut regna dins la torre. De fora, un xic esmorteïda, penetra la llum a través de finestres i espitlleres i de les portes que de tant en tant donen a l’interior del temple o a fora, a petits balconets que s’aboquen damunt la ciutat. S’enfilen callats i els seus passos, ritmats, ressonen a aquella espiral interminable, una estranya sensació els va penetrant tots dos, com una mena de vertigen que els talla la respiració i els accelera el cor, que senten glatir descompassat dins el pit. De tant en tant paren i s’aboquen al carrer per una de les petites portes que donen a l’exterior. A mesura que pugen la perspectiva de tot canvia: s’empetiteix la gent a baix i les motllures i finestrals, que des de baix es veien d’una manera, ara prenen les seves vertaderes proporcions. I a través dels finestrals els cargols, les serps, els llangardaixos i els gripaus que s’escorren absis avall esdevenen encara més enormes, més monstruosos...
I l’ascensió continua, enervant. Des dels petits balcons per on treuen el cap veuen la ciutat, que cada cop queda més lluny dels seus peus. Enllà, el mar és una cinta blava i brillant, tenyida pel sol daurat de la posta, que queda a la seva esquena.
Les torres havien de ser com grans tubs d’orgue que escamparien per tota la ciutat el so de les campanes tubulars que hi havia d’haver al seu interior.
Gaudí ja no vivia per a res més. La ciutat havia crescut al seu voltant, les coses havien canviat profundament, però ell no en feia gaire cas. Continuava el ritme de vida que feia temps s’havia imposat. Assistia a tots els actes religiosos i vigilava contínuament les obres del temple.
És vell però ple de vida. Molts intel·lectuals li han girat l’esquena i molts han detractat la seva obra, l’ha criticada sense mesura, se n’han rigut, l’han rebutjada. No pas tots, però. I entremig de la gent treballadora i humil que viu pels barris on s’aixeca el temple, la imatge de Gaudí ha colpit fortament els esperits.
I Gaudí camina com sempre abstret en els seus pensaments o en la conversa amb algun amic que l’acompanya. Travessa els carrers sense fixar-s’hi, entossudit a ignorar el tràfec que, cada dia més, els ha anat omplint. L’amic s’espanta davant la seva imprudència: “Un dia tindreu un accident”, l’avisa. Però el no s’immuta “Jo sóc la debilitat i ells són la força; són ells els que m’han de respectar a mi”.
I una tarda, el dia 7 d’octubre del 1926, dilluns, Gaudí surt del taller i es dirigeix com sempre cap a Sant Felip Neri per assistir als oficis. El seu caminar lent d’home de setanta-quatre anys el du voravia avall pel Passeig de Sant Joan, abstret, com sempre, lluny del món real que l’envolta i dels perills que el sotgen. I en arribar a la Plaça de Tetuan travessa. No ha mirat res, no és fins que ja és al mig de les vies que s’adona que un tramvia està a punt de tirar-se-li damunt. Dubta un moment i instintivament recula per no ésser enxampat pel vehicle, no veu que en direcció contrària arriba un altre tramvia que se li tira al damunt.
Gaudí rebot contra el terra. El tramvia frena just a temps de no passar amb les rodes per damunt del cos inerme d’aquell vell de cabells blancs i pobres vestits que jeu inconscient. La gent s’hi arremolina. Ningú no el reconeix. Els passavolants el recullen i intenten socorre’l. Volen aturar un taxi, però els conductors es neguen a recollir el ferit i continuen la seva marxa. Finalment aconsegueixen de portar-lo fins a l’Hospital de la Santa Creu.
No li han trobat damunt cap paper de l’identifiqui i, convençuts de trobar-se davant d’un de tants vells solitaris i misteriosos que omplen la ciutat, el col·loquen a la Sala General...
El sol s’ha post definitivament darrera seu i la llum pàl·lida del capvespre ho embolcalla tot. La mort de Gaudí commociona la ciutat. El seu enterrament fou multitudinari. L’enterraren a la cripta de la Sagrada Família. I després... i desprès què?
La polèmica és encara viva, al voltant de la Sagrada Família i també al voltant de tota la obra de Gaudí. Ell va morir el 10 de juny de 1926, però la seva obra és plena de vida!!